Terratinents contra jornalers: l'eterna batalla del camp andalús

Dossier Andalusia contra els seus fantasmes Desplega

1.

Terratinents contra jornalers: l'eterna batalla del camp andalús

2.

Màlaga, la ciutat que s'emmiralla en Barcelona per desbancar Sevilla

3.

Andalusia i les desigualtats persistents

4.

"Vam venir a La Victoria perquè a Cornellà vivíem amb massa estrès"

Sevilla"Això és l’horta del Guadalquivir, una zona pota negra per a l’agricultura. Pensa que això abans era un delta; per tant, hi ha molts sediments i és una terra molt fèrtil", declara solemne Carlos Ferraro, un dels socis d’Inagro, una empresa d’administració de finques agrícoles que gestiona més de 30.000 hectàrees a Andalusia. Ferraro, que és germà de l'economista Francisco Ferraro, està a punt de jubilar-se, però es nota que gaudeix amb la seva feina. Confessa que si no fos pel covid, que ha passat fa poc, no pensaria en retirar-se. De la seva mà visitem la finca de La Cabaña. Són 300 hectàrees a tocar de l’aeroport de Sevilla, però ja al municipi de La Rinconada. Dalt del seu Audi ens va ensenyant els diferents cultius que s’hi fan: aquí blat dur, allà cotó, més enllà gira-sol i al final pastanagues i patates.

Davant d’una enorme recol·lectora que funciona a ple rendiment, no oculta la seva satisfacció per l’evolució del mercat de matèries primeres. "Aquest camp és de blat dur de la varietat Athoris, que ha triplicat el seu preu per la guerra d’Ucraïna", afirma. Una visita a la web de la Llotja de Sevilla confirma que el blat dur es pagava a 230 euros la tona fa un any, i ara el preu és de 530. La resta de cultius també han pujat, tot i que no tant. L'únic que no ha anat bé enguany han sigut els cítrics, per la competència del Marroc i Sud-àfrica. Tot i això, les coses, segons la seva visió, van bé al camp andalús. "En 43 anys no havia vist uns números semblants. El que passa és que l’agricultor és un ploraner, però jo no he plorat mai", afirma orgullós.

Aquest enginyer agrònom ens explica quin és el secret del camp andalús: la tecnologia aplicada a grans extensions de terreny. El PIB agrari és un 6% a Andalusia, un 2,4% a Espanya i un 1,2% a Europa. I només cal agafar el cotxe i viatjar per Andalusia per adonar-se de la seva potència agroalimentària: fins on arriba la vista tot són camps i camps de cultiu, sigui amb cereals, tubercles o amb arbreda (oliverars, cítrics i ametllers). Ferraro ens explica que tot està molt tecnificat: "Aquí hi ha la distància exacta entre filera i filera perquè passi el tractor. I amb un home sol assegut a la cabina puc fer tot el camp. Es pot adormir si vol perquè la màquina no s’equivoca!", diu rient. Pregunto quanta gent treballa de manera fixa a la finca i la resposta em deixa glaçat: dues persones. "En moments puntuals podem ser 80 o 90, però fixos només dos; no ens cal més", assegura.

Ferraro saluda amb la mà un dels treballadors de la finca mentre passegem. "Aquest se’t jubilarà aviat", li dic atenent a la pell colrada i la profusió d’arrugues del seu rostre. "Què dius? Però si només té 50 anys!", em respon. Aquesta és una de les raons per les quals la gent jove prefereix un altre tipus de feina. La feina al camp és dura, i més amb les temperatures que tenen a la vall del Guadalquivir, una zona que alguns identifiquen com la paella d'Andalusia perquè gairebé s'hi poden coure ous només amb la calor del sol. Ferraro confessa que ha de recórrer a les ETT per cobrir la demanda durant la recol·lecció. "Són l’esclavitud del segle XXI", admet fastiguejat, però la seva feina és fer que els propietaris tinguin el màxim de beneficis, dels quals ell també es queda amb una part.

La gran pregunta és: aquesta tecnificació del camp andalús i l’augment de producció repercuteix en més riquesa per al territori i tothom que viu de l'agricultura? Per respondre aquesta pregunta anem a buscar un veterà sindicalista del camp. Javier Ballesteros és membre del SOC, el Sindicat Obrer del Camp, i viu a Posadas, un poble agrícola pròxim a Còrdova. Ballesteros és tot un personatge. Ara està en plena recollida de l’all, un cultiu que ha anat a menys els últims anys. Mentre ens ensenya la parcel·la que ell mateix cultiva a la vora d’una riera (són terrenys a disposició dels veïns que pertanyen a la Confederació Hidrogràfica), ens introdueix en un concepte nou: els cultius socials. Quins són aquests cultius? Doncs els que proporcionen jornals a la gent del territori. "Els alls, les patates, les pastanagues i els cítrics són cultius socials perquè donen feina als jornalers, però ara la majoria no ho són. El cereal, el gira-sol o els oliverars estan ja tan mecanitzats que amb una sola persona en tenen prou".

Aquesta és la paradoxa del camp andalús. Com més tecnificació, menys feina per a la gent local. A més a més, una part molt important dels terrenys són grans finques propietat encara de terratinents, siguin aristòcrates, nous rics madrilenys, fons d’inversió internacionals o xeics àrabs. Ballesteros explica que el terme de Posadas i els voltants estan en mans de quatre terratinents: els Martínez Sagrera ("Aquests tenen penjada la bandera amb l’aligot a la finca i reben cada any tres milions de la PAC"), els Fernández de la Mesa ("Ignacio Fernández de la Mesa és el president d’Asaja, la patronal del camp, i firma convenis que després ell incompleix a les seves propietats"), les Koplowitz ("Han comprat una finca per fer muntaries de luxe, amb una guarda de seguretat i moltes càmeres en tenen prou"), i els fills de Ramón Mendoza, el que va ser president del Reial Madrid ("Quan venia es fotia unes bones farres i tot el poble volia fer-se fotos amb ell"). Moltes d’aquestes famílies tenen la seu de les seves empreses a Madrid o fora d’Espanya, de manera que una part molt important dels beneficis del camp andalús no repercuteix a Andalusia, sinó que se’n va fora.

El resultat d’aquest sistema de propietat de la terra és que per fixar la població al territori s’ha d’ajudar els jornalers. Aquí és on entra en joc el subsidi agrari i el famós PER, l’antic programa d’ocupació agrària que ara es coneix com a Profea. Cal tenir en compte que només una infinitíssima part dels 500.000 jornalers que es calcula que hi ha a Andalusia tenen una feina fixa durant tot l’any. Més del 90% són eventuals, i depenen dels cultius. "Abans a Còrdova es produïen 75.000 tones d’all, però ara són només 5.000. Això vol dir que si abans jo podia treballar 60 dies a l’all ara amb prou feines hi podré anar 15 o menys", denuncia Ballesteros. Per tenir accés al Profea s’ha d’haver treballat un mínim de 35 dies (les "peonades") a l’any. Sembla una xifra baixa, però no tothom hi arriba. De fet, durant la pandèmia aquesta xifra es va reduir a 20 per ajudar els jornalers.

Per a Carlos Ferraro no és cert que la propietat continuï tan concentrada com abans. "Jo sempre dic que la reforma agrària a Andalusia s’ha fet al llit", explica referint-se al fet que les propietats s’han anat subdividint entre els descendents. "Si el meu pare hagués sigut fill únic i jo també, ara seria ric, però en canvi ell va tenir 10 germans i jo en tinc 8", afirma. La finca de La Cabaña n’és un bon exemple. En un principi pertanyia a cinc germanes d’una família aristòcrata. Tres d’elles, però, ja són mortes i ho han heretat els fills. Tots formen part d’una mateixa societat i al final de l’any es reparteixen els dividends en funció de les hectàrees que té cadascú. "Aquí n’hi ha que només li queden 6 o 7, de manera que ha de treballar d’una altra cosa. Amb això com a molt es pot pagar les vacances", relata.

Oliverar intensiu

L’última innovació que fa furor a Andalusia és l’oliverar intensiu. On abans hi havia 100 oliveres ara n’hi col·loquen mil, més petites, amb regadiu per degoteig i preparades per ser recol·lectades de forma mecanitzada. D'aquesta manera, la producció i els beneficis es multipliquen, tot i que els crítics afirmen que l’oli és de pitjor qualitat i s’exhaureixen els nutrients de la terra. "Alguns estan arrencant oliveres de 50 o 60 anys, quan han arribat a la maduresa, per plantar de forma intensiva. Això és un crim", diu Ballesteros.

"Jo aplico ciència a l'agricultura per multiplicar la producció. I faig que una finca que abans produïa 690.000 tones ara en faci 1.700.000", relata Ferraro. "En un camp de tarongers tinc un laboratori que analitzant una fulla em diu quin adob he de posar. Això només ho pots fer si tens grans finques", conclou. Així és com Sevilla ja ha superat València com a província amb més producció de cítrics.

Les carreteres entre Màlaga i Còrdova i també entre aquesta ciutat i Sevilla són tot un espectacle, una explosió de relleus i colors de reminiscències vanghoguianes, del groc viu a totes les tonalitats de verd. Camps i camps, sense final visible. Això sí, es veuen poques persones. Com a molt algun tractor, allà lluny. Les empreses que els gestionen són autèntics gegants del sector, com Migasa, que comercialitza marques d’oli com Ybarra o La Masía.

El camp andalús, avui modern i competitiu com cap altre a Europa, continua sent, però, el camp de batalla social que va obligar la població a emigrar en massa durant el segle passat. L'eterna batalla entre terratinents i jornalers continua viva, amb la distinció que avui una part molt important d'aquests jornalers ja són immigrants.