Testimonis de la Guerra Civil a Palma (I)

PalmaLes grans batalles, els moviments polítics, els exilis i els assassinats: els grans esdeveniments i les grans tragèdies que envoltaren la Guerra Civil varen estar protagonitzats per homes i dones, infants i famílies, per polítics, militars, obrers, pagesos, escriptors. Històries i experiències individuals, vides que intentaven obrir-se camí durant els anys del terror (algunes ho aconseguiren, d’altres no). Recollim a continuació alguns d’aquests testimonis personals que il·lustren la realitat dels primers mesos de la Guerra Civil a Palma.

Luis Garcia Ruiz, a l’inici del cop d’estat

Luis Garcia Ruiz, a l’inici del cop d’estat Recollit al llibre ‘El primer franquisme a Mallorca’, de Josep Massot i Muntaner, en castellà a l’original

“En prendre possessió de càrrec, vaig donar ordre perquè se’m presentassin els comitès de vaga, ja que s’havia declarat la general. Vaig destituir per telèfon tots els batles i comissions gestores i en vint-i-quatre hores quedaren nomenats els nous batles, als quals no vaig posar cap altra condició que fossin apolítics i que fossin ben vists als pobles. Vaig empresonar tots els elements significats del Front Popular, i la vaga general només durà unes hores, perquè, com que la policia no va trobar els comitès, vaig fer venir al meu despatx els inspectors de tramvies i tots els ferroviaris que trobaren deambulant per l’estació. A uns i altres els vaig dir que o sortien els trens i tramvies o ells no veurien la llum de l’endemà; aquell mateix dia sortiren tres trens i dotze tramvies, aquests darrers conduïts pels inspectors”.

Llorenç Villalonga i Pons, a l’inici del cop d’estat

‘Cultura i política a Mallorca’, de Damià Ferrà Pons, en castellà a l’original

“El Moviment Nacional em va sorprendre al camp amb uns amics. Nosaltres crèiem que es reduiria a un nou 6 d’octubre i que continuaria com abans, amb Azaña, Lerroux o Gil Robles”.

Joan Mascaró Fornés, agost del 36.

(‘Correspondència de Joan Mascaró, vol. 1’, de Gregori Mir)

“Des del pis prop de Santa Creu sentia de vegades, durant la nit, tirs de fusell o pistola que venien de prop del cementeri. Un capvespre mon pare i jo anàrem al cementeri a veure la tomba d’amics, i vàrem anar a l’esglesieta del cementeri. Vàrem veure un homenet vell, endolat, i parlant li demanàrem si hi havia algun mort de família: ‘No ho sé encara’, va dir ell, ‘he vingut per veure si trobaria el bolic de roba del meu fill”. Preguntant-li què volia dir, ens va dir que cada vespre mataven persones prop del cementeri, que les enterraven, però feien un bolic de les robes, i així els de família que sospitaven la seva absència podien veure si eren morts o empresonats”.

Llibertari Gelabert Mayol, tardor del 36.

‘Veus republicanes, volum 3’, de Margalida Capellà

“Jo menjava directament dels poals de fems. I no feia distincions. Tot allò que permetia pegar-li clavellada era comestible. Un dia, al carrer Fàbrica, vaig topar un ca que duia un tros de pa a la boca. Li vaig partir darrere i el vaig apedregar fins que el va amollar. Va ser mel, el pa. La padrina anava als quarters per si li donaven el ranxo sobrant, però alguns soldats l’hi negaven: ‘M’estim més tirar-lo que donar-lo a una roja”.

Joan Montserrat Parets, tardor del 36.

‘Bellver, presó franquista’, de Tomeu Canyelles i Aina Ferrero-Horrach, en castellà a l’original

“A la meva americana hi guard, el meu benvolgut, un dels teus mocadorets de butxaca. Conserva tot el teu perfum de bona dona. Tenir-lo entre les meves mans i posar-hi els meus llavis és per a mi una gran il·lusió que du la pau al meu esperit. Que aquest sentiment de pau interior, sense odis ni rancors per a ningú, que m’inspira el teu record, guanyi el cor de tots els homes i amb bé per a tots acabi aquesta situació”.

Jeanne Marqués Mayol, novembre del 36.

‘Records’, de David Ginard

“En Clar era falangista, però jo crec que d’aquests falangistes que ho eren perquè no els quedava altre remei. Perquè, llavors, els al·lots joves s’havien de fer falangistes si volien salvar el coll. Es va portar bé amb nosaltres. Va donar permís per entrar tot el menjar que volíem. I ell, de la seva butxaca, va arreglar la dutxa. L’únic és que l’aigua era freda, però beneïda sigui. Perquè a la Provincial, el mes que hi vàrem estar, era molt pitjor”.