“The typical Mallorca dance”

PalmaEl fotògraf del boom turístic, Josep Planas Montanyà (1924-2016), també retratà la folklorització de la cultura popular que suposà la nostra gallina dels ous d’or. Amb motiu del Dia del turista (25 de setembre de 1968), ideà una postal on apareixien tres dones vestides de pageses amb rebosillo, dretes damunt unes roques arran de mar. Tenien els braços estirats en senyal de benvinguda al turista. Ja la tardor del 1962 l’aeroport de Son Sant Joan, inaugurat dos anys enrere, rebé el turista un milió al so d’una colla de xeremiers i un grup de balladors. Immortalitzant la simpàtica escena, hi havia, com sempre, el NO-DO, el noticiari propagandístic franquista.

L’historiador Manel Santana coneix bé l’ús que feu la dictadura de la cultura popular. És autor del llibre El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura (Documenta Balear, 2020). Durant el període que ha estudiat, ha documentat una trentena d’agrupacions folklòriques. “Totes –assegura– estaven controlades per la Secció Femenina de la Falange mitjançat la seva organització nacional de Coros y Danzas. Es decidí potenciar sobretot el ball mallorquí per contrarestar la influència del ball d’aferrat (valsos, polques, masurques...), vingut de Centreeuropa el segle XIX. Llavors el cinema i la televisió també difonien ritmes americans i anglosaxons (xarleston, tango, txa-txa-txa...). Totes aquestes noves modes suposaven un perill per a la moral del nacionalcatolicisme, atesa la proximitat de la parella balladora”.

Santana explica els vertaders interessos del franquisme en la cultura popular: “Aleshores, a Espanya, la diversitat cultural només s’entenia des d’un punt de vista folklòric. La ruralia era presentada com un món bucòlic. En canvi, se silenciaven i es reprimien altres aspectes que configuraven la diversitat cultural, la llengua catalana en el nostre cas”. Amb aquest ànim propagandístic, la dictadura es preocupà d’organitzar concursos de balls tradicionals, del tot fastuosos, tant a l’illa com a fora. 

Casa Oliver

Amb la progressiva generalització dels balls més moderns, els tradicionals s’anaren reduint a les zones rurals. Aviat es començà a diferenciar entre ballar compost (en què els balladors vesteixen de pagès i representen unes coreografies prèviament establertes i sempre fixades per l’agrupació) i el ball de bot (en què els balladors ballen de manera improvisada, fent els punts, sense indumentària específica). El ball compost fou el que es promocionà més durant el boom turístic dels cinquanta. “Al franquisme –diu Santana– li anaren molt bé aquests balls per oferir una imatge exòtica, del tot innòcua, del país. Convivien amb souvenirs de toreros i sevillanes i espectacles de ‘tablao flamenco’ als hotels”. 

José María Oliver Juan (1932-2009), un agent comercial de Palma, tingué pipella per veure on era el negoci. Als anys seixanta muntà l’Agrupación Folklórica Casa Oliver perquè actuàs al seu casal familiar, Can O’Neill, situat al número 19 del carrer de les Caputxines. “Casa Oliver –diu Paula Oliver, filla de l’empresari– va ser un dels epicentres de l’oci de l’illa. Ma mare va posar en marxa el tour Palma de Noche, que agrupà altres importants fòrums turístics de l’època com Son Amar o les sales de festa Tagomago i Barbarela”. Els autocars carregats de turistes aparcaven a la plaça del Mercat, per dirigir-se a peu cap al casal. Aprofitant aquella afluència de persones, va obrir la Bodega Bellver, perquè s’hi aturassin a beure abans d’anar a veure els balladors.

Casa Oliver també oferia molts souvenirs i una col·lecció privada de 15.000 miniatures de begudes alcohòliques. El negoci anà tan bé que l’agrupació tragué disc propi amb la companyia Belter que els turistes s’enduien en acabar les actuacions. “També –continua la filla de l’antic propietari– anaren a ballar a l’aeroport, als creuers i als hotels. Igualment, l’agrupació fou pionera a dur la cultura mallorquina fora de l’illa, ja que també actuà per molts països d’Europa”.

Un músic que formà part de l’Agrupación Folklórica Casa Oliver va ser Pep Alba, antic membre del grup Los 5 del Este. “Tenia –recorda– uns 12 anys quan hi vaig començar a tocar amb la guitarreta. Hi vaig estar cinc anys. S’hi respirava un ambient sensacional. Fèiem xous davant grups força nombrosos”. Alba reconeix que, sent tan jove, encara no tenia consciència dels efectes que tenia el turisme en la cultura popular: “Als turistes ens presentaven com a ‘typical Mallorca dance’. Jo estava més que encantat perquè em pagaven set pessetes per funció i a vegades desset. Ara bé, després, de gran, em vaig adonar que el ball que fèiem no era el genuí. Era un ball de figuretes que no tenia cap tradició. Era un invent de Coros y Danzas de la Secció Femenina de la Falange. Igual que feu amb els toros, el franquisme ens venia com una cosa autèntica del folklore de l’illa”. Casa Oliver tancaria als anys setanta. Als noranta seria venut a inversors estrangers. Aviat tornarà a obrir ja com a hotel de luxe.

“Volveremos, volveremos”

A la Part Forana el turisme donà una bona empenta a moltes agrupacions folklòriques, que durant la Segona República havien quedat relegades a un segon terme per estar vinculades a l’Església. Destacaren el Parado de Valldemossa (1929) i l’Agrupació Aires de Muntanya de Selva (1930). A part d’actuar per als turistes en els seus respectius pobles, els hotels i restaurants eren un altre espai on pogueren continuar desenvolupant la seva activitat amb bones remuneracions. La figura d’aquells balladors seria immortalitzada pel pintor català Josep Coll Bardolet (1912-2007), que, abans d’instal·lar-se a viure a Valldemossa el 1944, passà dos anys a Selva.

El selvatgí Llorenç Morro Coll Cais, de 84 anys i resident ara a Moscari, conserva un bon record del boom turístic. Començà a ballar a Aires de Muntanya a 17 anys: “Record dies en què al poble hi havia sis autocars fent coa. Era gent que ens venia a veure a Can Servera després d’haver passat el dia a Formentor i a Inca, on s’aturaven a les fàbriques de sabates. Arribàrem a actuar davant mil turistes”. Fa només cinc anys que Morro deixà de fer de ballador: “Hi vaig passar un guster, però els peus em digueren prou”. Avui exhibeix amb orgull els retrats d’aquells temps gloriosos que inunden casa seva. Parla meravelles dels turistes: “No aturaven de fer-nos fotos i ens deien ‘Volveremos, volveremos’. Se n’anaven carregats de postals. Ens solien deixar propines, però nosaltres cobràvem cada tres mesos de l’Agrupació. Jo ballava amb la meva germana i l’any que es va casar just acabàvem de rebre el sobre amb la paga. En veure’l, ma mare es va pegar tocs pel cap. Aquells doblers bastaren per pagar tots els mobles de la casa”. 

El 1992 Morro actuà amb Aires de Muntanya a l’Expo de Sevilla. També participà en trobades folklòriques arreu d’Europa. Seria a Mallorca, però, on es produirien les dues actuacions de la seva vida: “El 1994 ballàrem al palau de l’Almudaina davant els emperadors del Japó, que havien vingut convidats pels reis. El monarca japonès em semblà molt sec. També ballàrem en un hotel del passeig Marítim de Palma per al rei de l’Aràbia Saudita, que ens va donar cinc monedes d’or perhom”.

“Lo nostro”

Va ser a final dels setanta, amb la restauració de la democràcia, que s’inicià la dignificació de la cultura popular. A cada poble, l’Obra Cultural Balear (OCB), creada el 1962, s’encarregà d’oferir cursos de ball de bot. A Sant Llorenç des Cardassar, una de les seves impulsores va ser Joana Domenge, del grup Tramudança. “Jo –recorda– en vaig ensenyar a partir del repertori que havia après de gent major encara viva. Dins els nuclis familiars de la pagesia s’havia mantingut, sense interrupció, una tradició antiga. Qualsevol moment, com podien ser les matances, les peladisses d’ametles, etc., solien acabar amb un ball improvisat. També, però, es ballava a les festes patronals, a la plaça del poble”.

Malgrat la tasca engegada per l’OCB, l’historiador Manel Santana assegura que a la cultura popular li costà molt desfer-se del pòsit franquista. Ell mateix, natural de Consell, ho visqué en carn pròpia: “A principi dels noranta, quan anava a la universitat, hi havia palmesans que es referien d’una manera malèvola als al·lots de la Part Forana. Ens demanaven si encara anàvem amb somera i si ballàvem ball de bot”. L’historiador també lamenta l’apropiació que, en plena democràcia, feren els partits regionalistes de la cultura popular: “La reivindicaren com a símbol de mallorquinitat. El ball de bot, l’arròs brut i les matances configuraren el que el president Gabriel Cañellas denominà ‘lo nostro’ per oposició als patrons culturals que venien de Catalunya. Era contradictori perquè, amb aquesta posició anticatalanista, es preferia abraçar l’espanyolisme que anava en contra de la cultura preturística que tant es reivindicava”.