Thich Nhat Hanh: per un budisme del poble

BarcelonaUn noi perd el seu cavall i la gent exclama “Quina mala sort!”; dies més tard el troba i llavors li diuen “Quina bona sort!”. El noi el munta de nou, cau i la gent torna a exclamar “Quina mala sort”, però esclata la guerra i amb la cama trencada no el poden reclutar. “Quina bona sort!”, diuen ara.

Quan el mestre budista Thich Nhat Hanh va incloure aquest relat del noi i el cavall al seu diari de la dècada de 1960 tenia el convenciment que no hem de deixar-nos endur ni per les expectatives ni per les opinions dels altres. “Hi ha -escriu el monjo- qui s’adhereix a la il·lusió que som lliures per ser qui volem ser. No obstant això, gran part del temps ens limitem a reaccionar degut a les ferides que tenim gravades al cor o actuant des del nostre karma col·lectiu. Gairebé ningú escolta el seu veritable ésser. Però quan no som nosaltres mateixos, qualsevol llibertat que creiem que tenim és il·lusòria. Sovint rebutgem la llibertat perquè li tenim por. El nostre veritable ésser està soterrat per capes de maons i molsa. Hem de travessar aquestes capes i recordar que no són el nostre veritable ésser”.

El 22 de gener d'enguany, amb 95 anys, aquest mestre espiritual, un dels grans referents mundials, va morir a la pagoda vietnamita de Tu Hieu, “el mateix lloc on s’havia ordenat monjo 80 anys enrere”, explica l’editor Agustí Pániker, que ha publicat en castellà la majoria dels nombrosos llibres que Thich Nhat Hanh ha escrit. I afegeix: “Poc després de contractar els drets en llengua castellana del seu bloc de notes de 1962 a 1966, vam conèixer la notícia de la seva mort”. Sota el títol Fragantes hojas de palmera (Kairós), doncs, tenim a les llibreries la veu d’un home enquadernada, testimoni d’un temps històric però també d’una realitat sense temps. Un diari dividit en dues parts, una escrita als Estats Units durant els anys 1962 i 1963, quan va ser estudiant i professor adjunt a Princeton i Columbia, i l’altra durant el breu retorn al Vietnam, en un país dividit i en guerra, de 1964 a 1966.

Jerarquia i guerra

Hanh no es limita a anotar el seu dia a dia, sinó que l’entrellaça amb els records d’una dècada anterior, quan amb altres joves monjos inconformistes amb la jerarquia religiosa van fundar, en una inhòspita selva farcida de tigres, un espai de recés i estudi anomenat Phuong Boi, que significa el mateix que el títol que porta el llibre d’ara: phuong és fragant i boi són les fulles de palma sobre les quals s’escrivien els ensenyaments de Buda.

Escriu Hanh: “Vam intentar construir un budisme de base, que es fonamentés en les aspiracions de la gent, però no vam tenir èxit. Vaig escriure articles i llibres per promoure la idea d’un budisme humanista, unificat, però els líders budistes no aprovaven els meus articles. La jerarquia era molt conservadora. Quines possibilitats teníem nosaltres, joves sense posició, d'acomplir els nostres somnis? Vam plantar aquelles llavors malgrat les grans dificultats, i mentre esperàvem que germinessin vam haver de suportar falses acusacions, odi, decepcions i intoleràncies. Però, tot i això, no vam perdre l’esperança. Les dificultats i els conflictes causats per desafiar el que és vell no poden evitar-se. Per tant, val la pena transitar el camí de les dificultats”.

De la seva primera estada als Estats Units recollida en aquestes notes, coneixem un monjo intel·lectual preocupat per l’esdevenir del seu país (per exemple va organitzar un dejú amb força ressò mediàtic per demanar la pau), però també hi veiem l’estudiant que comparteix pis a Nova York, que confessa els canvis vitals que experimenta o que descriu petites escenes quotidianes, des d’anar a la bugaderia o passejar per un campus universitari solitari per Nadal fins a assistir a un concert de música tradicional japonesa on també es parla de budisme, una tradició que en aquell moment comença a despertar molt d’interès. “La veu del professor D. T. Suzuki ha tocat una fibra sensible per tot el país. La gent viu en una societat frenètica, exhausta de plans i pensaments inacabables, assedegats de la serenitat i la satisfacció que ofereix un camí com el zen”, escriu, alhora que és conscient de les formes estereotipades que això pot prendre. I assenyala: “Cuinem per cuinar i freguem els plats per fregar els plats. El propòsit no és treure’ns aquestes tasques de sobre per fer quelcom més significatiu. Fregar els plats i cuinar són en si mateixos el camí a la buidedat. La buidedat no prové de llargues hores d’estar assegut. La pràctica del zen és menjar, respirar, cuinar, portar aigua i netejar el lavabo amb atenció plena”.

Pobles d’Ajuda Mútua

Aquest èmfasi en l’acció el desplega encara més durant la tornada al Vietnam, detallada en la segona part del diari, quan amb una colla d’amics, simpatitzants i voluntaris comença un projecte de desenvolupament experimental que anomena Pobles d’Ajuda Mútua i on els habitants comparteixin la responsabilitat col·lectiva de desenvolupar l’economia local i proporcionar educació i sanitat. En una de les entrades d’aquella època, escriu: “Volem desarrelar les velles actituds de passivitat i deixar d’esperar que sigui algú altre qui faci alguna cosa. Tenim un país dividit i la guerra ha destruït la confiança, l’esperança i tots els esforços constructius. La gent sospita de cada acte de bona voluntat. La religió és l'única institució que encara pot inspirar unitat i responsabilitat social, i el budisme té molt per aportar en aquesta feina, però no podem esperar que la jerarquia religiosa actuï, ha rebutjat repetidament els nostres esforços per crear un budisme compromès”.

Malgrat les grans dificultats, ho tiren endavant fins que el mateix govern acaba amb la utopia, empresonant molts seguidors i enviant a l’exili als altres, com el mateix Hahn. El diari s’acaba el maig del 1966, quan deixa un país que no tornarà a veure fins al 2004. Com la història del noi i el cavall del principi, el mestre no es deixa arrossegar per les aparences: “Tenim la determinació de no odiar els altres, per molt cruels que siguin. Sabem que l’ésser humà no és el nostre enemic. Els nostres enemics són la ignorància i l’odi”.