El Tinder dels nostres avantpassats: "Qui no sabia ballar ho tenia malament per casar-se"

BarcelonaPossiblement, aquesta és la història de molts dels nostres avantpassats. L’avi i l’àvia es coneixen durant les festes majors. Són històries que comencen amb un ball, amb una orquestra de fons. Una nit d’estiu sota la llum dels fanalets de la plaça. Tant se val si són les festes d’un poble, d'un barri o d'una ciutat. Són un vitrall de records que s’expliquen amb tendresa des de butaques cobertes de ganxet.

Durant dècades, moltes parelles i matrimonis es van formar a les festes majors. I no és pas casualitat. Fins gairebé els anys setanta no hi havia gaires espais de trobada entre homes i dones. “En alguns pobles fins i tot hi havia carrers on els homes baixaven per una banda i les dones per l’altra”, assegura Xavier Roigé, professor d’antropologia i museologia de la Universitat de Barcelona. Per això, un dels moments més esperats de l’any era l’arribada de la festa major. Aquell era un dels pocs llocs de trobada on es permetia una certa proximitat.

S’ha de tenir en compte que, en aquella societat, el concepte de l’amor era molt diferent del nostre, sobretot a les zones més rurals, on molts matrimonis estaven arranjats. “Hem d’entendre que a la societat rural el fet de casar-se afectava tota la casa, perquè el més habitual era que la dona anés a viure a casa del noi. Per tant, pel bé de la continuïtat de la casa, els pares es veien amb el dret de decidir amb qui es podia casar el fill”, matisa Roigé. Fins i tot hi havia persones que anaven pels pobles a buscar els candidats ideals per induir els matrimonis. “Llavors, el ball era una mica l’escenari públic on es feia la trobada. Qui no sabia ballar gaire bé ho tenia malament per casar-se, perquè el ball era l’espai on es configurava tot”, apunta Roigé.

Ballar (poc) enganxats

Això sí, aleshores la festa major no era un espai privat per als joves, com ho és avui dia, on es fan sopars i activitats en espais separats i sense cap mena de control. “Llavors tot es feia sota l’atenta mirada del control familiar. La dinàmica era ara ballar amb un, ara ballar amb un altre. I si algú estava ballant molta estona amb algú en concret ja es començava a fer una mica de broma, perquè volia dir que ja s’anava una mica més enllà”, relata el professor. Durant les seves investigacions sobre els matrimonis a la Vall d’Aran, a Roigé li van arribar a explicar que en algunes ocasions hi havia un home que, durant el ball, anava vigilant amb una cinta mètrica que una parella no ballés massa junta o que una faldilla no fos gaire curta.

Tradicionalment, la majoria de les festes majors se celebren a l’estiu. I, de fet, és en aquesta època quan hi ha la festa per excel·lència que sempre ha estat molt relacionada amb l’amor: Sant Joan. “Són dies en què el clima propicia que hi hagi una major proximitat i que sigui més fàcil establir relacions socials”, continua Roigé.

D’altra banda, també cal remarcar que les festes majors són un element fonamental de la identitat d’un poble, i això fa que sigui el moment de retrobar-se amb molts parents que han marxat a viure fora. “Això ara és així, però en el passat encara ho era més. Ara tenim festes i moltes activitats al llarg de l’any, però abans la festa major era un dels pocs espais importants de retrobament”, explica Roigé. Podien tornar parents interessants per forjar noves relacions. És clar que també era el moment que, com encara passa avui, els joves de la zona anessin a celebrar les festes majors de pobles veïns. “Això era una font de coneixement de gent que propiciava moltes relacions amoroses”, continua el professor.

Temps d’estrenar vestit

Totes aquestes combinacions feien que les festes majors tinguessin un paper molt important en la societat. Sense oblidar que durant aquells dies moltes coses canviaven: “Hi havia una major permissivitat social que no es donava durant la resta de l’any. Quan hi ha una festa trenquem les nostres barreres psicològiques i ens acostem més els uns als altres. És una ruptura en la vida quotidiana, s’estrena roba nova, es gasten els diners en menjar, es conviden els parents, es permet l’alcohol, el ball... I tot plegat també actua com un fre de control per a la resta de l’any”, reflexiona Roigé. En definitiva, una ocasió propícia perquè l’amor floreixi o s’indueixi amb els acords de les famílies.

I en tot això, el moment del ball és la clau per a la formació de les parelles. “Un ball que abans estava molt ritualitzat, en una societat molt ritualitzada, amb moltes pautes que eren conegudes per la gent, com que l’home sempre era qui treia a ballar la dona”, relata Roigé. Tota aquesta situació va canviar quan, a partir dels anys seixanta, es comencen a obrir les primeres discoteques. Per fi els joves podien tenir un lloc de trobada sense l’atenta mirada dels adults i els familiars. Fins aleshores, l’únic espai mínimament privat que havien tingut eren les sales de cinema, per la foscor que oferien. “Però la discoteca va ser una revolució”, apunta Roigé.

Festes renovades

Precisament, l’arribada de les discoteques i l’inici del procés de despoblament de moltes localitats van fer que les festes majors comencessin a tenir una certa decadència. Són els anys seixanta i, segons Roigé, hi ha una certa estandardització i uniformització de la cultura promoguda pel franquisme. Una situació que canvia durant la Transició, quan els ajuntaments comencen a reinventar la idea de festa major i busquen elements populars que arriben fins a l’actualitat, com els correfocs o cercaviles. És el cas de les festes del foc als Pirineus, que havien estat en procés d’extinció fins gairebé els anys vuitanta.

Moltes coses han canviat des d’aquells balls a la plaça on es van conèixer molts dels nostres avantpassats. Avui dia a les festes majors s’hi celebren activitats per a totes les edats i cadascú té el seu espai. “Abans la festa era comunitària i intergeneracional, tothom ho celebrava davant l’atenta mirada dels altres”, remarca Roigé. Una festa en què, tot i el safareig i el control familiar, sempre hi havia un espai perquè es produís un nou amor.