El 'Titànic' de Menorca

PalmaEls francesos tenen a les Balears dos llocs on poder honrar els morts de part de la seva història contemporània. Un és l’arxipèlag de Cabrera, a 17 quilòmetres del sud de Mallorca, que durant cinc anys (1809-1814) serví de camp de concentració per a nou mil soldats de les tropes napoleòniques després de la derrota de la batalla de Bailèn (Jaén). En acabar la Guerra del Francès, tan sols en sobrevisqueren 3.600. Trenta anys després, el fill del rei Lluís Felip I, el príncep de Joinville, visità Cabrera i quedà compungit en trobar escampats en terra els ossos dels seus compatriotes. Els ordenà guardar a l’interior d’un obelisc de set metres d’altura que feu alçar en el vessant sud del port.

L’altre punt de trist record per als francesos és a Menorca, l’illa que ocuparen durant set anys (1756-1763) en el transcurs de la guerra dels Set Anys contra Gran Bretanya. Al cementeri de Ciutadella hi ha una escultura que recorda un dels seus pitjors drames nacionals, la tragèdia del Général Chanzy. Construït el 1892, es tractava d’un dels vapors més moderns i còmodes de la Compagnie Générale Transatlantique. Agafava el nom d’un reputat governador general d’Algèria, mort nou anys enrere. La seva història quedà plasmada en el llibre Général Chanzy. 100 anys d’un naufragi (Ed. Ajuntament de Ciutadella 2010), de l’investigador ciutadellenc Sergi Cleofé Huguet.

Temuda tramuntana

El 9 de febrer de 1910, a les 13.00 hores, el Général Chanzy salpà del port de Marsella rumb a Alger, capital d’Algèria, colònia francesa des de 1830. Duia a bord 69 tripulants i 87 passatgers, majoritàriament de classe benestant. El seu capità, Bruno Cayol, era un veterà amb vint-i-cinc anys de navegació. “La previsió meteorològica –assegura Cleofé– era molt dolenta. Hi hagué fins i tot passatgers que, davant el temporal que hi havia, decidiren baixar del vaixell. Aquella fou la seva salvació”.

Devers les cinc de la matinada, una violenta tramuntana desvià el transatlàntic, de 109,10 metres d’eslora, cap a l’abrupta costa nord de Ciutadella. A escassa distància del codolar de la Torre Nova, enrocà i es xapà en dos. Als pocs minuts, l’aigua arribava a les calderes de l’embarcació i es produïa una forta explosió. Tan sols en sobreviuria el passatger Marcel Baudez, un jove treballador de la duana francesa d’Alger que aconseguí arribar nedant fins a terra. Una onada, però, l’escopí fins a una cova.

Al cap de trenta hores, amb les forces que li quedaven, Baudez va poder escalar els cinquanta metres de penya-segat que el tenia acorralat. Després de caminar tres quarts d’hora, arribà, descalç i semidespullat, al lloc de Son Escudero, on demanà ajuda i menjar. En veure, però, que l’amo no entenia el francès, va agafar un tros de carbó de la xemeneia i va dibuixar a la paret la silueta d’un vaixell enfonsant-se. A la part de dalt, escrigué un nom: “Général Chanzy”, i davall: “100 homes morts”. De seguida, el nàufrag fou portat a la casa del jutge, on se li va prendre declaració. Després seria conduït a l’Hospital Civil de Ciutadella.

Quatre anys abans, el 4 d’agost de 1906, un altre transatlàntic de grans dimensions, el Sirio, de bandera italiana, també s’havia enfonsat davant les rocoses costes de la localitat murciana de Cabo de Palos. Procedent de Gènova, havia fet escala a Barcelona per endur-se gent que fugia de la fam i que volia fer les Amèriques. Amb més de dues-centes víctimes mortals (cinc-centes, segons les fonts no oficials), seria el naufragi civil més important del Mediterrani. El món, però, s’estremí de veres el 14 d’abril de 1912. El Titànic, aleshores el vaixell de passatgers més gran i luxós de l’època, xocava contra un iceberg durant el seu trajecte Southampton (Gran Bretanya)-Nova York. Hi moriren més de 1.500 persones. Després d’aquella tragèdia, el Sirio es coneixeria com el “Titànic del Mediterrani”. 

Ressò internacional

Cleofé, tanmateix, considera que el naufragi del Géneral Chanzy bé es mereix la metàfora de ser un altre Titànic. No debades, també tingué un fort impacte mediàtic internacional. Diaris com La Dépèche Algérienne, L’Humanité, The Daily Mirror de Londres i The New York Times de Nova York se’n feren ressò: “Va despertar tant d’interès al món perquè els seus passatgers eren de procedència diversa. Gran part de la tripulació, per exemple, era italiana. A més, va ser molt plorada la mort d’una delegació d’artistes força famosos que anaven a actuar al Casino d’Alger. Entre ells, hi havia l’humorista Janiot, el cantant Francis Dufor, l’endevinadora Marcelle Lafarre i els acròbates americans Derenda & Green. A ells se’ls dedicà després un monument en una residència d’artistes a París”.

A causa de la persistència de mal temps i l’escarpada orografia de la costa, les tasques de recuperació dels cadàvers hagueren d’esperar uns dies. Serien coordinades per l’agent consular de França a Ciutadella, Miquel Mir Gener, en col·laboració amb el batle, agents de la Guàrdia Civil i de carabiners i soldats de la Comissió Topogràfica. El govern francès també hi volgué enviar una esquadra de reforç.

La notícia va córrer com la pólvora entre els menorquins. “A Ciutadella –apunta l’investigador– no hi va quedar cap carro disponible perquè tots els havien utilitzat per anar a veure les restes del naufragi”. Es trobaren amb un paisatge dantesc. Així ho recollí la premsa: “Per l’aspecte que es nota en els cadàvers que suren damunt la superfície, es dedueix que han hagut de passar una veritable lluita contra la mort i que l’agonia deu haver estat terrible, desastrosa, perquè si a uns se’ls veia aferrats a trossos de llenya, a uns altres se’ls trobaven agafats a un bocoi. Dins d’un bot van aparèixer dos cadàvers, potser els que oferiran el quadre més trist i commovedor, ja que es tracta d’una mare que manté abraçada una tendra criatura”. 

De les 155 víctimes, només se’n pogueren rescatar vint-i-quatre, deu de les quals foren identificades i repatriades a França. El cos del capità Cayol fou trobat molt enfora del lloc de la catàstrofe, a l’alçada del pla de Mar. “Això –recalca l’investigador– feu pensar en la hipòtesi que una forta ona se l’hagués endut a ell juntament amb la gent que es trobava damunt la coberta en aquell moment. D’aquesta manera, el vapor hauria quedat sense rumb ni govern i navegant a tota màquina fins que va topar la costa nord menorquina”.  Mentrestant, les oficines de la Compagnie Générale Transatlantique de Marsella i Argel es veren assaltades per familiars i amics dels nàufrags, que exigien informació de primera mà. L’estació telegràfica de Ciutadella tramità més de 1.200 telegrames en només deu dies. 

Costa de la mort

Cleofé assegura que la tragèdia humana del Général Chanzy acabà amb la paciència del govern francès: “A França la costa nord de la nostra illa ja era coneguda com ‘la costa de la mort’. No era la primera vegada que s’hi perdien vaixells, encara que no amb tanta de gent. Un mes abans ja s’hi havia enfonsat la goleta Martial”. Aquest punt del litoral menorquí era certament un indret amb un fort trànsit marítim, però molt mal il·luminat. El 1910 només existia el far del cap de Cavalleria, de cinquanta-tres anys d’antiguitat, amb una potència lumínica molt baixa. Finalment, davant la pressió del país gal, el govern espanyol decidí construir-hi un nou far. S’inaugurà el setembre de 1913 a Punta Nati, a poca distància de Cales Morts, un topònim prou eloqüent, però que ja existia abans del naufragi del Général Chanzy.

Al cap de sis dies, el bisbe de Menorca presidia a la Catedral de Ciutadella un multitudinari funeral. A França també se n’oficià un d’Estat i es declararen tres dies de dol nacional. “La població menorquina, consternada –assegura l’investigador–, es bolcà en aquella tragèdia. S’organitzaren col·lectes per pagar el monument que més tard s’erigiria al cementeri en memòria de les víctimes. També s’aconseguí sufragar una creu de record de les víctimes que s’instal·là a prop del lloc del sinistre”.

Un cop acabats els actes de dol oficial, es procedí al rescat del Général Chanzy, que havia quedat varat a una profunditat de dotze metres. Les tasques duraren tres anys. “A la companyia naviliera –apunta Cleofé– li interessava sobretot recuperar les peces de ferro del vaixell, que valien molt. Les acabaren subhastant a la família Arguimbau per la quantitat de 24.500 francs”. Fa pocs anys els descendents d’aquells nous propietaris cedirien al Museu Diocesà de Ciutadella una de les peces més emblemàtiques del vaixell francès, el piano. Com en altres embarcacions de l’època, servia per animar les vetlades en alta mar. “A diferència del que es diu del Titànic –conclou l’estudiós-, segur que el Général Chanzy no s’enfonsà amb la música del seu piano. Tothom devia estar ben histèric”.