Toblerone i gruyère: en menjarem, però ja no serem mai més suïssos

LondresSom el que hem llegit i per la mateixa raó també "el que hem menjat", deia Josep Pla quan es referia a la cuina catalana com una de les aportacions fonamentals a la identitat nacional, a banda de la llengua. La raó és senzilla. La cuina d'un poble és o pot ser la caixa negra de les diferents cultures peculiars que el conformen. A través dels aliments i les variades procedències es va configurant una manera de ser que té vincles directes amb el territori, amb un de concret.

Manllevant la idea del mestre de Llofriu i potser capgirant-ne una mica el sentit es pot dir que, qui més qui menys, ha sigut suís alguna vegada a la vida, de vegades amb el desig ocult de romandre suís per sempre més. Perquè, qui no ha menjat en algun moment de feblesa o tristor, o bé de gana incontenible, un triangle de xocolata de la marca Toblerone o un mos de gruyère? Qui no s'ha deixat endur per l'olor de la fondue, plat suís per excel·lència, per al qual és imprescindible fondre aquest formatge per empastifar-hi bocins de pa?

En les darreres 96 hores, però, l'aspiració de ser suís per a tots els que postulaven a la ciutadania honorífica a través del menjar s'ha esvaït. Almenys si la condició sine qua non era menjar Toblerone o gruyère, i no pas tenir un passaport de la Confederació Helvètica. Si encara fos viu el dramaturg Friedrich Dürrenmatt, suís com el gruyère suís –n'hi ha de francès–, o com el mont Cerví, hauria afegit una nota d'humor als recents esdeveniments, que posen en dubte la suïssitat d'alguns cantons.

Divendres passat, un fosc tribunal dels Estats Units va establir que no cal que el formatge gruyère procedeixi de Friburg, Vaud, Neuchâtel, Jura o Berna perquè se'n digui així. El plet l'havia presentat l'Associació de Productors per registrar-ne el nom com a marca de cara a la comercialització a l'altra banda de l'Atlàntic. Però si hi ha cheddar americà per a enuig dels anglesos, també hi pot haver gruyère americà sense el permís dels suïssos.

La justícia nord-americana no reconeix les denominacions d'origen protegides que es respecten a la Unió Europea o a Suïssa, i tant és que la fabricació del gruyère autèntic es remunti al segle XII (1115) o que les vaques que produeixen la llet per fer-lo hagin de menjar cinc quilos d'herba diaris, i no puguin empassar-se cap bri de palla tractada amb pesticides i altres afegits que malbaratarien el resultat final. Tampoc els importa als americans que per fer el gruyère suís s'hagi d'elaborar a no més de vint quilòmetres de distància d'on es munyen les bèsties que en proporcionen la llet. El gruyère gruyère ha de ser pur com l'aire de les muntanyes suïsses.

Icona nacional

I quan es parla de muntanyes suïsses, una de les més conegudes, potser la que més, és el Mont Cerví, fins ara, però només des del 1970, logo de la popular xocolata Toblerone i també dels llapis de colors Caran D'Ache.

Si fa uns anys la barreta de triangles de xocolata en va perdre dos, almenys al Regne Unit, per no contribuir a l'obesitat dels britànics, ara la marca perdrà la imatge del Cerví que apareix a l'embolcall. Dos fets han coincidit per a una mutilació tan significativa que el dissenyador gràfic suís Yvan Hostettler l'ha qualificat de "catastròfica" en una columna publicada aquesta setmana a la Tribune de Genève.

D'una banda, l'anunci de Mondelez International, la multinacional nord-americana propietària de la centenària marca –la va registrar el xocolater Theodor Tobler el 1909, a l'Institut Federal Suís de la Propietat Intel·lectual de Berna–, que a partir de l'estiu traslladarà part de la producció de Toblerone a Eslovàquia.

D'una altra, una llei suïssa del 2017 que restringeix l'ús de la creu blanca de la bandera nacional sobre fons vermell, i altres indicadors de procedència, en productes alimentaris, industrials i serveis. Perquè els aliments es puguin comercialitzar com a "fets a Suïssa", el 80% de les matèries primeres han de provenir del país i la majoria del processament s'hi ha de fer. Per a la llet i els productes elaborats amb llet, la quota requerida és del 100%, amb excepcions per als ingredients que no s'hi produeixen, com el cacau. El resultat és que Toblerone ja no serà "fet a Suïssa" o "de Suïssa" sinó "establert a Suïssa", i per tant no té dret a fer servir imatges icòniques del paisatge de la confederació.

La batalla presentada pel dissenyador Yvan Hostettler, que té dos llibres dedicats al Cerví, ha sigut ferotge, però està condemnada al fracàs. “És la més coneguda de les nostres muntanyes i la més utilitzada en dibuixos publicitaris i de premsa. Les marques belgues la utilitzen per a la cervesa. No entenc aquesta decisió, perquè el Cerví no és el logotip oficial de «Fet a Suïssa». No és la creu suïssa!", ha escrit a l'esmentada columna.

Més enllà de possibles implicacions econòmiques, la pregunta que queda per resoldre és si el gruyère americà o el Toblerone d'Eslovàquia tindran un gust diferent del suís. En el cas del formatge, gairebé segur, i serà pitjor, sens dubte. Pel que fa a la xocolata, la indústria de l'alimentació processada s'ha tecnificat i sofisticat tant que sembla difícil poder repetir el que feia l'escriptor hispanomexicà Paco Ignacio Taibo II, segons deia per a qui el volgués creure, que era capaç de distingir les plantes de fabricació de la Coca-cola, i si una ampolla en contenia una màgica poció elaborada a Mèxic, Espanya o els Estats Units.

Al museu de la Coca-cola d'Atlanta hi ha una secció amb aixetes on es poden tastar les diferents versions que la coke ha tingut al llarg dels anys. ¿Farà el mateix Toblerone a la seva històrica fàbrica de Berna? En principi no, perquè les visites del públic no estan permeses. ¿Quina herba menjaran les vaques que es munyen per fer els deliciosos triangles? Herba suïssa? Eslovaca? Ser suís ja no serà tan fàcil com menjar una mica de xocolata i seure per compartir una fondue. La deslocalització acaba amb el millor tast.