El TOC, un trastorn limitant que afecta 21.000 illencs

PalmaLi deien que era un nin nerviós, molt caparrut. Fins i tot, li varen arribar a diagnosticar epilèpsia i dislèxia. Va començar a anar al psicòleg a set anys, però va passar-ne més de trenta rebent diag-nòstics equivocats. El punt d’inflexió va arribar amb la crisi anterior, quan va muntar un negoci amb la seva germana. Aleshores, la seva ansietat va arribar a nivells que no podia aguantar i el va fer ingressar a Son Espases, on va estar dos mesos a l’hospital de dia. D’allà, va sortir –a la fi– diagnosticat de TOC (Trastorn Obsessiu i Compulsiu) i amb una incapacitat que no li permetia tornar a fer feina. Joan Prunès, de 49 anys, ara està convençut que va néixer amb TOC, però fins que no li ho va dir un metge no es va sentir “alliberat” i es va poder “perdonar” a ell mateix.

Ell és una de les prop de 6.000 persones de les Balears diagnosticades de TOC. Aquesta xifra, però, és només la punta de l’iceberg. Realment, s’estima que hi ha prop de 21.000 illencs que el pateixen, segons adverteix el coordinador autonòmic de Salut Mental, Oriol Lafau. Si bé els serveis de Salut Mental no han detectat un augment dels casos, sí que han percebut que els pacients estan més greus arran de la pandèmia, la qual ha provocat una major por del contagi. Cal tenir en compte que el TOC és el quart trastorn mental més comú i la desena causa d’incapacitat al món.

En el cas de Prunès, el TOC és mental: “Se’m fica un pensament repetitiu i intrusiu a la ment. Me’n puc anar a dormir a les deu que a la una de la matinada no m’he adormit perquè tenc allò al cap”, conta. Ara bé, el seu trastorn es manifesta de manera i intensitat diferents segons el moment en què es trobi. “Tenc temporades que estic molt comprovador i he de pujar dues vegades a casa per veure si he tancat la porta –quan vivia en un quart sense ascensor–, i d’altres que tenc més pensaments, com si fossin una història o un conte”, assenyala. També li pot passar que s’obsessioni quan no troba alguna cosa. “Si perd alguna cosa a casa, som capaç de buidar-la sencera per trobar-la. He arribat a estar fins a les quatre de la matinada cercant un llibre”, recorda.

De la mateixa manera, l’ansietat –que sempre acompanya les persones amb TOC– fluctua, però sempre es manté a nivells superiors als de la resta de la població. “En una escala de l’1 al 10, mai tenc l’ansietat més baixa del 5. Quan estic en un moment de TOC, puc arribar al 7, i si no trob una cosa, al 9”, confessa. A banda de l’ansietat i el TOC, Prunès té diagnosticada depressió i Trastorn Límit de la Personalitat (TLP), encara que el que més li molesta és el TOC. “La depressió no és el que més m’afecta, potser per la medicació que prenc per a això”, argumenta. L’home està tractat amb psicofàrmacs, que combina amb visites al psicòleg i teràpia social, en què s’inclouen activitats, excursions o cursos, que l’ajuden a “sortir de casa” i sentir-se “útil”.

D’ençà que li varen donar la incapacitat, rep una pensió i no pot treballar, fet que va rebre com un “xoc”. “No va ser cap alegria, va ser una preocupació, perquè em va fer pensar que potser estava pitjor del que pensava”, reconeix. Una de les coses que el va ajudar a assimilar-ho va ser relacionar-se amb persones com ell –dit en les seves paraules– a través de l’entitat 3 Salut Mental, i per això ara hi col·labora com a voluntari. A banda d’això, és aficionat als escacs, una activitat que li permet “estar concentrat en el tauler i en res més”. Altres eines per controlar els pensaments intrusius consisteixen a “pensar en un vaixell, la mar o una paret blanca; fer una mamballeta o escriure-ho”, afirma. Sigui com sigui, el que més l’ha ajudat a fer-hi front és “reconèixer que existeix” i, a partir d’aquí, “cercar estratègies perquè molesti tan poc com sigui possible”.

Un 50% milloren

Justament això és el que preocupa Toni Mayol, psicòleg expert en TOC de l’hospital Son Espases, que adverteix que “la capacitat de patiment de les persones és extraordinària”. Mayol es mostra conscient que “tots feim el que podem per afrontar el patiment i cercam estratègies per alleugerir-lo, però aquestes poden generar-ne encara més”. Per això –i perquè, si no es tracta, se sol cronificar–, “cal que es posin en mans d’un psicòleg”. Un 50% dels que reben tractament milloren i un 10% es poden recuperar del tot. Només un 10% empitjora, tot i fer teràpia. 

El testimoni de Joan Prunès és una mostra de la simptomatologia del TOC, segons les explicacions de Mayol. Aquesta malaltia es manifesta en l’etapa adolescent, en els homes, i un poc més tard, en les dones. Un dels trets més comuns és la “comorbiditat”, és a dir, que està combinat amb altres trastorns: entre un 23% i un 38%, amb depressió; un 26%, amb un trastorn d’ansietat, i entre un 20% i un 30%, amb tics nerviosos, segons Mayol. A més, hi ha d’haver una “desconfiança cognitiva”, és a dir, que la persona dubti d’ella mateixa. 

Ara, perquè aquesta informació pugui arribar a tothom que pateix un TOC, encara queda camí per fer, tant en la difusió com en la lluita contra l’estigma. En aquest sentit, Joan Prunès conclou: “Hi ha gent que diu que és maniàtica, però en realitat té un TOC com un piano. Jo vaig tardar gairebé 40 anys a saber-ho, però aquesta és la primera passa per perdonar-te”.