Tornar a escola és salut

PalmaLa cosa més important que hi ha –o com a mínim una de les més importants– és que els infants vagin a escola. Important per a ells, per a la seva formació i per al seu futur. I important també per a la comunitat, per a la societat, per al poble, per al país (no per a la pàtria, que és un xarop que venen uns desaprensius). L'educació i la cultura no faran desaparèixer el mal, com de vegades s'afirma, en un excés d'optimisme o d'innocència. Però sí que amplia les oportunitats de les persones, les fa més lliures, els dona camí i forces per recórrer-lo, i fa que les comunitats, o els països, avancin i siguin més sòlids, més solidaris, més atents al seu entorn natural i menys racistes, menys masclistes, menys bruts i menys grollers. Dur un infant a escola és fer que sigui més lliure, i per això els autoritaris i els aprenents de dictadors s'obsedeixen sempre a controlar l'escola i, quan no poden controlar-la, a mentir dient que són uns altres els que la volen controlar.

Aquest dijous, 10 de setembre de 2020, tornaven a començar les classes a les Balears, després de mig any d'abandonament forçós de les aules a causa de la pandèmia. Després, a l'estiu hem tingut hotels oberts i escoles tancades, en una contundent i aclaridora imatge de les prioritats que ens hem anat fixant en els darrers quaranta anys. En els mesos de calor no tan sols no ha minvat l'afectació del virus, sinó que s'ha produït el rebrot que teníem previst per a la tardor i encara hem anat més enllà, fins a la segona onada. No existeix el risc zero, com es repeteix aquests dies, però és possible que les nines i els nins estiguin millor a escola que a casa seva, amb televisors que no fan més que parlar del virus i amb progenitors i padrins que no fan més que repetir el que diuen els televisors (o, pitjor encara, les xarxes socials). Tornar a escola és una excel·lent manera de combatre la por.

Al CEIP Aina Moll i Marquès, situat a la plaça dels Patins de Palma (oficialment la plaça es diu Bisbe Berenguer de Palou, però per aquest nom no la coneix ningú; pel de plaça dels Patins, és una de les més populars de la ciutat), aquest dijous a les vuit i busques del matí, es viu un començament de curs en què l'única cosa anòmala, a primer cop d'ull, és la presència de fotògrafs, càmeres de televisió i altres individus de la premsa. A l'entrada que té el centre escolar a la cantonada que uneix els carrers Pere Dezcallar i Net i Joan Lluís Estelrich, dues dones fan vigorosament netes les portes metàl·liques. Són na Lavinia i na Joana, que amablement, però sense aturar-se de fer net, m'expliquen que es dediquen a la desinfecció: ben protegides i mantenint sempre la distància, molt en particular amb els infants, es preocupen (i es preocuparan durant tot el matí) de fer nets lavabos, aules, zones comunes, i tots aquells llocs i superfícies amb què els alumnes puguin estar en contacte. Em fan pensar quan, durant el confinament, a alguns els va agafar per aplaudir el personal sanitari, primer, i després les treballadores (quasi sempre dones) de la neteja. No els fan falta aplaudiments, però sí respecte i consideració per a la feina que fan, d'una importància inqüestionable. Parlar amb na Lavinia i na Joana és tranquil·litzador: troben que estan ben equipades, confien en elles mateixes i en la comunitat educativa (alumnes, mares i pares, professorat) i pensen que tot ha d'anar bé.

Una sensació semblant transmeten, de fet, les paraules, el llenguatge corporal (amb les mascaretes, que òbviament tots els adults duim posades, la gestualitat pren més rellevància que mai) i l'actitud d'Aina Garcia, la directora del CEIP Aina Moll, que també troba un moment per contestar-nos preguntes. Li deman si és cert que han convertit la sala de professors en aula, com he sentit que es comentava. “La sala de professors i tots els espais, els hem convertit en aula: pensa que hem passat de 27 grups a 36”, m'explica, i aconsegueix que s'esvaeixi tota aquesta retòrica sobre grups bombolla, grups estancs, i altres termes intimidatoris que s'han posat en circulació. M'explica que estan pendents de rebre unes aules modulars per acabar de completar els espais i que, mentrestant, podran fer servir les instal·lacions de CCOO: el sindicat té la seu a prop de l'escola i els cedeix dos espais (amb personal, lavabos i tot) fins que no arribin les modulars. Hi aniran els alumnes d'11 i 12 anys, els més grans, “perquè tenen més autonomia”, explica Aina Garcia. De moment, aquest dia 10 comencen els de 3 i 4 anys. “Avui està molt tranquil, el proper dia 16 començaran 1.500 alumnes i hi haurà trull de bon de veres”, somriu sota la mascareta. A baix de la seva na Xisca, una de les docents, s'endevina seriosa. “Una mica nerviosa per la responsabilitat, que és més exigent que mai”, diu, carregada de raó. I afegeix: “No ens podem relaxar, els contagis van a més”.

A dos minuts per a les nou, alumnes, mares i pares es concentren a les portes dels carrers Pere Dezcallar i Joan Lluís Estelrich, que fa un poc Lavinia i Joana han netejat a consciència. Una de les mares afirma que ella està contenta de dur en Martí, de 3 anys, a escola, i que al nin també li fa il·lusió. Un pare sospira i mig riu per verbalitzar el temor que tothom pensa: “Veurem com va, això”. Un policia local en calçons curts i amb gorra de ciclista dirigeix el trànsit a la cruïlla dels carrers. Les portes s'obren i una mestra, amb un moviment còmicament cerimoniós del braç, convida a entrar. Mares, pares i infants entren al recinte i, sota la direcció de la directora i les docents (dones, la gran majoria), organitzen els infants per fileres, guardant les degudes distàncies. Totes les mesures estan a punt i el moment, certament, és solemne. L'educació dels petits és la salut de tots: també la salut ciutadana, que enguany es veu durament posada a prova.