Tornar

E ls fotoperiodistes que treballem en premsa diària observem les vides dels altres, les fotografiem i el mitjà per al qual treballem les publica en una notícia. Els pensaments i emocions que ens queden de cada història que hem vist ens els guardem per a nosaltres procurant ser discrets per ser invisibles. Però hi ha imatges que les recordes sempre. I amb elles, olors, rialles, plors, crits, sensacions. Records que molt probablement només et portaran a un mateix lloc, a preguntar-te “Què va passar després?” Després és aquell lloc on els fotoperiodistes de diaris no tornem mai.

L’incendi de l’Alt Empordà l’estiu del 2012 va començar el 22 de juliol a causa d’una cigarreta llençada en un aparcament de la Jonquera. Durant dies va cremar gairebé quatre mil hectàrees i van morir quatre persones. El segon dia, mentre voltava per la zona per cobrir la notícia, vaig trobar un pastor que estava commocionat davant la desoladora escena d’un ramat de tres-centes ovelles que van ser engolides pel foc. Vaig fotografiar-lo i vaig marxar. Ell a mi no em va veure, però jo he recordat sempre més aquella imatge. Vuit anys després, vaig decidir buscar-lo. Es diu Ramon Puigmal, té 73 anys i viu als Hostalets de Llers, on té un petit ramat que treu a pasturar cada dia. M’explica que havia vist la fotografia que li vaig fer i que es va publicar en aquest diari. Se la queda mirant, en silenci, i se li humitegen els ulls.

Va ser horrorós

Què va passar aquell dia? –pregunto–. Assegut en un marge vigilant el ramat i amb en Marcelino a la falda –un cabrit que ha criat des del primer dia i del qual no se separa– es frega el front i agafa aire: “Aquell 22 de juliol feia molta tramuntana i d’aquestes que vaig veure molt de fum, vaig agafar la furgoneta per anar a mirar on era el foc i em vaig arribar fins a la Jonquera. Vaig anar de seguida a trobar els amos del ramat que s’estava pasturant a pocs quilòmetres en dos grups de cinc-centes i de tres-centes ovelles. El primer es va salvar, el segon, on jo hi tenia vint-i-una ovelles...” Se li trenca la veu, tanca els ulls i agafa forces: “Sabia que l’havíem d’anar a buscar, però em van dir «Tranquil, passarà pas res». Vam anar fins al corral on hi havia cabrits i el foc ja era allà, i vam haver de marxar perquè hauríem quedat ofegats”. Explica que el pastor del ramat més petit va intentar portar les ovelles a un lloc segur, però van quedar atrapades i el foc se’ls va tirar a sobre. El pastor va salvar la vida tirant-se a un bassal d’aigua. “Al vespre em van donar la notícia”, explica entre sanglots pels plors. L’endemà van poder arribar al lloc: “Va ser horrorós, horrorós. És una pena que a mi em quedarà tota la vida. És així. Un altre potser no ho sentirà, però jo sí, ho sento molt i molt. Jo a vegades m’estimo més no parlar-ne perquè fa massa mal”.

Explica que va poder complir el somni de tenir un ramat quan es va jubilar: “És una il·lusió que tinc de sempre, perquè els estimo moltíssim, els animals. No hi ha res que em faci més feliç. A mi això em fa viure”.

En Marcelino té gana i no para quiet fins que aconsegueix que li preparin un biberó. A en Ramon se li escapen algunes rialles mentre va repetint “És un malparit”. I afegeix: “No saps pas com me l’estimo. Quan va néixer me’l posava a dormir al llit perquè era tan petit que s’hauria mort”. Miro en Ramon i penso que el record d’aquella imatge de fa vuit anys ara tindrà un altre significat. Ja no serà aquell home a qui vaig fotografiar “el pitjor de la vida”, sinó en Ramon d’en Marcelino.

Ens acomiadem, i ja dins del cotxe sento que crida “Tornaràs a veure’m un dia?” “Sí”.