Tosquelles, un avançat a les connexions neuronals i l'epigenètica

La Història que s’escriu en majúscules està formada per totes les històries que s’escriuen en minúscules, és a dir, les de les persones que formen aquest garbuix que anomenem societat. Per tant, es pot pensar que si no es coneixen totes les històries no es pot conèixer completament la Història. Això és especialment cert en casos com el del psiquiatre català Francesc Tosquelles (Reus, 1912 - Granges d’Òlt, 1994). La seva història explica una part no explicada de l’herència de la Mancomunitat de Catalunya i la Segona República Espanyola, i també de l’Europa de la primera meitat del segle XX. I ho fa, sorprenentment, a través de la psiquiatria. Però Tosquelles no es dedicava a la psiquiatria i prou. O, més ben dit, entenia la psiquiatria d’una manera oberta que l’entrellaçava amb l’organització política i la creació cultural.

La figura de Francesc Tosquelles és el centre de la nova exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCCB), titulada Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat, que es podrà veure en aquest espai des del 8 d’abril fins al 28 d’agost d’enguany. Comissariada pel crític d’art Carles Guerra i la crítica literària i professora de la Universitat de Barcelona Joana Masó, la mostra pren com a fil argumental la transformació que Tosquelles va impulsar a les institucions psiquiàtriques heretades del segle XIX a través de l’autoorganització, la interacció amb l’entorn i la pràctica cultural. Al llarg del recorregut es combina una col·lecció de fins a 700 peces de material documental (fotografies, postals, cartells, revistes, cartes, informes mèdics i, entre altres coses, pel·lícules rodades pel mateix Tosquelles) amb una sèrie d’obres d’art en què destaquen les de Paul Éluard, Tristan Tzara, Joan Miró o Antonin Artaud, i les d’artistes contemporanis com Perejaume, Angela Melitopoulos, Maurizio Lazzarato, Mireia Sellarés o Roger Bernat.

Reivindicar un gran desconegut

Tosquelles és tan desconegut a Catalunya que fins i tot els mateixos comissaris de l’exposició el van descobrir fa relativament poc. Guerra passejava entre les tendes instal·lades a la plaça Catalunya de Barcelona durant les protestes del maig del 2011 quan va veure que un grup de persones que es feien dir Esquizo Barcelona invocava la figura de Tosquelles per practicar la psicoanàlisi a l’aire lliure. Aquella trobada va despertar la seva curiositat pel personatge i, des de llavors, s’ha dedicat a investigar-lo en una recerca que, tal com explica, “no s’acaba perquè hi ha molts buits”. Masó el va descobrir el 2017 i, gràcies al finançament de la Fundació Privada Mir-Puig, va endegar una investigació que va culminar en el llibre Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021), amb què va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021.

L’exposició, coproduïda pel CCCB i el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid en col·laboració amb el museu Les Abatttoirs de Tolosa, parteix de tota aquesta recerca i representa una bona oportunitat per conèixer materialment una trajectòria tan rellevant com oblidada.

A principis dels anys 30, Tosquelles treballava a l’Institut Frenopàtic Pere Mata de Reus. Eren moments de tensió política a Europa. L’antisemitisme creixia i la població jueva estava cada cop més acorralada. Com que la Segona República Espanyola havia cridat molt l’atenció dels cercles més progressistes d’Europa, psicoanalistes jueus propers a Freud com Werner Wolf o Sandor Eiminder es van exiliar a Barcelona, que en alguns ambients es coneixia com la petita Viena. Tosquelles hi va establir contacte i fins i tot es va psicoanalitzar amb Eiminder en un procés que va adquirir un aire surrealista: durant els dos anys que va durar, cap dels dos parlava ni entenia la llengua de l’altre. Ara bé, un cop acabat, Tosquelles deia que li havia anat de meravella perquè l’havia ajudat a entendre’s millor a ell mateix.

A l’experiència en una institució psiquiàtrica que encara funcionava com els vells sanatoris mentals del segle XIX i la relació amb els psicoanalistes centreeuropeus, s’hi afegia un tercer element fonamental a l’hora d’entendre la trajectòria de Tosquelles: era militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), una organització política comunista antiestalinista integrada majoritàriament per militants de les regions rurals de Catalunya. Paral·lelament, Tosquelles s’havia fet seva la tesi del psicoanalista francès Jacques Lacan, segons la qual s’havia de despatologitzar la paranoia per convertir-la en un mecanisme de construcció de la personalitat. D’aquesta manera, s’esborrava la frontera entre el que és normal i el que és patològic. De fet, Tosquelles defensaria que el destí de la bogeria és l’essència de la humanitat i que ningú no n’està al marge. El primer que havia de fer un psiquiatre, doncs, era reconèixer aquest caràcter intrínsecament humà de la malaltia mental, cosa que permetia humanitzar els pacients.

A més de tot això, a Tosquelles també l’havia interessat molt l’experiència del psiquiatre alemany Hermann Simon a l’hospital de Gütersloh, on el 1929 havia posat en marxa l’ergoteràpia, que consistia en fer treballar els pacients amb l’objectiu d’evitar allitaments i aïllaments permanents i regenerar d’alguna manera els seus vincles socials.

Psicoanalitzar les institucions

Tot aquest bagatge el va conduir cap a la idea clau que configuraria la seva trajectòria: els malalts no s’havien de tractar de manera aïllada i individual sinó que s’havia d’incidir en aquelles institucions autoritàries que els tenien tancats i enfundats en camises de força. No s’havia d’analitzar cada pacient sinó que calia sotmetre l’hospital sencer a un procés psicoanalític per transformar-lo en l’entorn més adient per als malalts. Calia tallar de soca-rel la por que tant la societat com les institucions i el personal sanitari tenien a la malaltia mental i que mantenia els pacients al marge de la societat.

Tosquelles va arribar a la conclusió que els hospitals psiquiàtrics s’havien d’obrir al seu entorn i que els pacients havien de participar en projectes autogestionats i activitats culturals. L’edifici de l’Institut Pere Mata de Reus, dissenyat per Lluís Domènech i Muntaner, era l’escenari ideal per posar en pràctica aquestes idees. Tenia uns jardins amplis, zones interiors comunes per socialitzar; el mur de tancament permetia veure l’exterior, i les finestres no tenien reixes.

Malauradament, però, el 1936 va esclatar la Guerra Civil. Ara bé, tal com explica Guerra, “el conflicte no va interrompre les seves iniciatives sinó que els va donar nous escenaris”. Efectivament, Tosquelles va ser cap de psiquiatria de l’exèrcit republicà i des d’Almodóvar del Campo, un poblet cinquanta quilòmetres al sud de Ciudad Real, va seguir aplicant les seves idees revolucionàries. Al costat de l’hospital hi havia un bordell clausurat. Tosquelles va convidar les prostitutes que no podien exercir a formar part del personal del centre i els va proporcionar formació sanitària. A l’hora de posar en pràctica els seus nous mètodes, preferia que l’ajudés gent sense formació mèdica i, per tant, sense aquella por acadèmica i institucional a la malaltia mental.

A França s’obren els ous

Al final de la Guerra, Tosquelles es va exiliar a França i va passar tres mesos al camp de refugiats de Setfonts, on s’amuntegaven 16.000 exiliats republicans. Allà va tractar els traumes de guerra amb l’ajut d’un músic i un pintor. Al cap d’uns mesos, va començar a treballar a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban i aleshores, per dir-ho amb les seves paraules, tots els ous que tenia a la cistella es van obrir. A Saint-Alban va coincidir amb alguns intel·lectuals comunistes que s’hi amagaven per fugir de la repressió nazi, entre els quals hi havia els poetes Paul Éluard i Tristan Tzara, de manera que en aquell espai de la petita localitat de Saint-Alban sur Limagnole van confluir les avantguardes psiquiàtrica, cultural i política.

Sota la direcció de Tosquelles, els pacients de Saint-Alban creaven escultures i feien dibuixos en una manifestació del que el pintor i escultor francès Jean Dubuffet batejaria amb el terme art brut, un art, deia, no afectat per la cultura i oposat al dels museus i les galeries. Organitzats com a cooperativa, els pacients venien les seves obres i utilitzaven els diners per dur a terme altres projectes, com per exemple l’edició d’un diari o la producció d’obres de teatre. Més endavant, gràcies a l’assegurança que va cobrar quan es va trencar el braç, Tosquelles es va comprar una càmera de Super 8 i va començar a filmar a l’interior de l’hospital. A més de ser un dels exponents del nou cinema verité, que alguns cineastes francesos impulsaven en contraposició al cinema clàssic, les pel·lícules servien de mirall als pacients per prendre consciència del que feien.

Amb aquesta idea de curar les institucions per curar els malalts, Tosquelles va ser l’inspirador de l’anomenada psicoteràpia institucional, tot i que ell no se’n reconeixia. Aquesta negació, però, podia ser perfectament impostada. Quan parlava de la seva trajectòria, sovint s’enfilava en discursos èpics. “Era un contador de contes que explicava històries fabuloses”, diu Guerra. “Com que recuperava una història perduda -afegeix- té dret a ser èpic”. Segons Masó, “tenia un punt pallasso”, sobretot quan parlava en francès i en castellà, dues llengües que es va negar a pronunciar correctament “perquè eren les dels opressors i les llengües dominants, deia, i s’havien de deformar”.

A parer de Guerra, “Tosquelles representa una psiquiatria anterior al paradigma biològico-conductual de la farmàcia”. Ara bé, el psiquiatra reusenc també feia servir metrazol, liti i electroxocs. “La química no va desaparèixer”, assegura Guerra. En qualsevol cas, Tosquelles actuava d’acord amb la seva pròpia màxima, segons la qual el que és científic de debò no és quedar-se amb la química sinó amb allò humà.