El misteri de la malaltia de Kawasaki, el CSI de la medicina pediàtrica

Semblava una escena de la sèrie d’investigacions criminals CSI: la doctora Jane Burns examinava amb deteniment a través d’un microscopi de l’Oficina de Medicina Forense del Comtat de San Diego unes mostres d’autòpsies relacionades amb un seguit de morts misterioses. En aquell instant, n’observava una que havia estat extreta del cor d’un lluitador de jiu-jitsu de 20 anys a qui van veure per darrer cop al gimnàs i van trobar mort al seu llit dos dies després. No hi havia indicis de delicte o d’autolesió. El teixit dels vasos sanguinis de la placa tenia un aspecte anòmal. Burns es va adreçar al forense: “Crec que potser és un dels meus”.

Burns és experta en una malaltia pediàtrica rara anomenada malaltia de Kawasaki, anomenada així pel metge que la va identificar, el doctor Tomisaku Kawasaki, i que és la causa més freqüent de malalties cardíaques adquirides en infants a tot el món. També és un dels grans misteris de la medicina pediàtrica: ningú no sap què la provoca. I la metgessa, que dirigeix les investigacions del Centre de Recerca sobre la Malaltia de Kawasaki de San Diego, adscrit a la Universitat de Califòrnia, ha dedicat la seva vida a resoldre aquest misteri.

És fàcil que aquest mal, que solen patir infants menors de 5 anys, passi desapercebut: no hi ha cap prova diagnòstica i molts metges en confonen els símptomes –febre alta, erupcions cutànies, llavis vermells i tallats i “llengua de maduixa”– amb els de la febre escarlatina, el xarampió o una malaltia transmesa per les paparres, malgrat el seu tret distintiu: els ulls injectats de sang.

Sovint, la malaltia de Kawasaki desapareix en qüestió de setmanes. Però, si no reben un tractament adequat, aproximadament una quarta part dels pacients desenvolupen aneurismes de les artèries coronàries que poden desembocar en infarts sobtats i en la mort, fins i tot anys o decennis més tard d’haver-la contret, com sembla que va passar al jove del qual Burns analitzava mostres.

Burns i altres científics són del parer que els infants hereten un cert grau de susceptibilitat a la malaltia dels seus progenitors i que alguna cosa que inhalen amb la respiració, bé sigui un virus, un bacteri o una toxina, desencadena la patologia. Els climatòlegs es pregunten si l’escalfament del planeta podria igualment estendre la incidència de la malaltia.

Evitar més morts

Els congeladors de Burns acullen el banc de mostres biològiques de la malaltia de Kawasaki més gran del món, que la metgessa pentina a la recerca de pistes, tant en els vius com en els finats, amb l’esperança de descobrir el causant d’aquest mal. Creu que si se’n dilucida la causa, els investigadors podran desenvolupar proves diagnòstiques que es traduiran en un tractament més precoç i evitaran més morts.

Per arribar-hi, ha conformat un equip de detectius d’allò més insospitat: un oceanògraf, una estadística, una cardiòloga, un historiador, un patòleg forense, un microbiòleg, un antropòleg i altres experts en diversos camps. Després de 40 anys d’indagacions, Burns creu que l’equip podria disposar de les eines per enllestir la feina. “És tota una empresa, un trencaclosques, és cert, però la Jane és obstinadament persistent”, comenta Daniel Cayan, un climatòleg de l’Institut d’Oceanografia Scripps que s’ha incorporat a l’equip de Burns per ajudar a investigar la influència de la variabilitat climàtica en la malaltia.

Les respostes no podrien haver arribat en un moment més oportú. La taxa de malaltia de Kawasaki al Japó, el país on causa més estralls, augmenta a un ritme alarmant i, als Estats Units, els metges observen un repunt en els casos després d’anys d’estabilitat, molt probablement perquè les mesures de distanciament social de la pandèmia van evitar l’exposició d’alguns infants als factors desencadenants de la malaltia.

Enguany, els facultatius de l’Hospital Infantil Rady de San Diego, que registra el nombre més alt de visites per malaltia de Kawasaki als Estats Units, han diagnosticat el doble de casos que habitualment. En hospitals de Boston, Colorado i Chicago també s’han registrat augments. “Cada dia, en algun lloc del nostre país, es dona un diagnòstic incorrecte a un infant que pateix la malaltia de Kawasaki –diu Burns–. Abans, no disposàvem de les eines, els equips, les mostres i les dades per atacar aquesta malaltia com cal. Ara sí, o sigui que hem d’anar per feina. Hem tardat mig segle a arribar fins aquí, però estem a punt per començar a rodar!”, afegeix.

D’un pati d’escola a l’atmosfera

La malaltia de Kawasaki va cridar l’atenció de Burns el 1981, quan era metgessa resident d’últim any i estava atenent un nadó de tres mesos amb febre i erupcions misterioses. El nadó va morir. Burns va assistir a l’autòpsia i, quan van obrir el pit del nadó, es van fer creus del que tenien al davant: la superfície del cor de la criatura era plena d’aneurismes.

Els pares del nadó van anar porta per porta a reunir donatius en bitllets solts i van acabar lliurant 1.500 dòlars a la metgessa en una bossa marró i pregant-li que investigués la malaltia. Burns va convèncer tants professors universitaris d’ajudar-la que, en la primera reunió, es van ficar anxovats a l’àrea de joc de l’hospital per llançar idees i traçar un pla.

Els primers anys de la seva investigació, l’epidemiologia de la malaltia de Kawasaki semblava la d’una infecció clàssica transmesa entre persones. Al Japó, a finals dels 70 i els 80, hi va haver tres grans epidèmies d’abast nacional tan greus que van fer pensar en un nou patogen que s’encomanava entre una població que hi era summament susceptible. Després de totes tres, va venir un període d’altiplà, típicament d’uns quants anys.

Als anys 90, però, les coses van començar a agafar un aspecte estrany. Al Japó, el nombre d’infants en edat escolar que desenvolupaven la malaltia va continuar augmentant malgrat la davallada de la taxa de natalitat, la qual cosa semblava indicar que cada any hi havia més criatures exposades a la causa misteriosa de la malaltia.

El 2000, un estudiant de Burns es va adonar que, cada vegada que plovia, augmentaven els casos de la malaltia de Kawasaki. Burns va iniciar una col·laboració amb Cayan, el climatòleg, i amb investigadors japonesos i van descobrir que, al país nipó, els casos ascendien i davallaven de manera estacional i que, a diferència del que s’observa en els brots transmesos per contacte humà, sempre es registraven nivells de casos estranyament uniformes en zones extenses del país.

Més tard, Burns i els seus col·laboradors, entre els quals el climatòleg europeu Xavier Rodó, van analitzar els històrics de més de 247.000 pacients del Japó i van esbrinar que els brots més importants de la malaltia tenien en comú un fet peculiar: tots s’havien produït durant l’entrada a gran escala de vents procedents de l’Àsia Central. Quan aquests vents arribaven a Hawaii i Califòrnia, el nombre de casos també s’enfilava en aquests indrets.

Va ser llavors quan Burns i el seu equip van començar a sostenir que, fos el que fos el causant de la malaltia de Kawasaki en els infants, no es transmetia de persona a persona, sinó que probablement viatjava per mig món arrossegat pel vent. A alguns, els semblava poc probable que les partícules vivents poguessin sobreviure una travessia per la gèlida troposfera, però Burns, que congelava virus habitualment per conservar-los al laboratori, no es podia treure la teoria del cap.

L’equip va esperar fins que es donessin les condicions perquè l’agent fos present a l’atmosfera i va enviar un avió a sobrevolar el Japó i recollir mostres d’aire. Amb l’ajuda d’Ian Lipkin, un microbiòleg de la Universitat de Colúmbia, van analitzar els filtres i hi van detectar un tipus de fong anomenat càndida. Això no obstant, es tractava només d’una associació, no pas d’una causa segura i, de nou, es van quedar sense finançament.

Els anys anteriors, Burns havia incorporat nous membres al seu equip polifacètic, entre els quals una ambientòloga i una analista de dades. Els resultats que van obtenir eren estranys: la taxa de casos en infants de més de 3 anys s’havia multiplicat per cinc les darreres dècades, però la taxa dels menors de 3 anys s’havia mantingut relativament estable tot aquell temps. Per acabar-ho d’adobar, el cicle estacional de casos era totalment diferent en cadascun dels dos grups d’edat.

El 2020 va ser l’any d’un experiment natural. Els inicis de la pandèmia de covid van provocar el tancament dels centres escolars i els casos infantils de malaltia de Kawasaki van caure un 28% als Estats Units. Malgrat això, els virus respiratoris contagiosos més comuns entre les criatures pràcticament van desaparèixer del tot, però la malaltia de Kawasaki, no. De fet, el nombre de menors de 12 mesos amb malaltia de Kawasaki quasi no va canviar, la qual cosa apuntava a una exposició en l’àmbit domèstic que continuava afectant els nadons.

L’atmosfera pot ser “complicada i caòtica”, assegura Charles Copeland, l’últim fitxatge de l’equip, que combina registres històrics i models climàtics de superordinador per fer estimacions dels patrons de vents a nivell mundial cada hora del dia remuntant-se fins als anys 70. L’objectiu és esbrinar si brots aparentment aleatoris de la malaltia de Kawasaki que s’han produït al llarg de la història estaven lligats amb configuracions dels vents particularment anòmales. “Per mirar de resoldre l’embolic i arribar al fons de si aquest és un tema de vents, és important fer-nos les preguntes correctes, adverteix.

Un cas que va passar inadvertit, o dos

A la Clínica de la Malaltia de Kawasaki de l’Hospital Infantil Rady de San Diego, dirigida per Burns, l’atenció als infants que pateixen la malaltia sempre està lligada a la cerca de la seva causa.

No fa gaire, un dimecres al matí, Kirsten Dummer, que és cardiòloga pediàtrica, examinava el TAC cardíac d’una criatura de 2 anys que presentava signes d’un aneurisma de grans dimensions al costat dret del cor. “La pregunta més important per als pares és: com ha passat? Com ha agafat això el meu fill? A tots els consultoris, bàsicament el que volen saber és això”, explica Dummer.

Burns, que continua passant consulta a pacients, comenta que aquestes preguntes la motiven. “Si tots fóssim doctorats que treballen al laboratori per esbrinar l’etiologia de la malaltia de Kawasaki” aniríem a un altre ritme, diu. “Però hi ha urgència, perquè anem d’una banda a l’altra, del laboratori als pacients, i diem: ‘Ostres, he de respondre aquesta pregunta’”.

Més tard aquell matí, Inez Maldonado Diega, una nena de quatre anys vestida de sirena, aixafava boles de plastilina amb la seva mare mentre Burns els comunicava la notícia. Disset dies enrere, el consultori de pediatria de la nena no havia detectat que patia la malaltia de Kawasaki. L’ecocardiograma havia sortit bé, senyal que, de moment, el seu cor estava sa, però encara tenia febre, la qual cosa volia dir que la malaltia podria persistir. “Tant de bo l’haguéssim vista abans”, deia Burns mentre escoltava el batec del cor de la Inez. La metgessa va demanar mostres genètiques tant de la nena com de la seva mare per al seu banc de material biològic explicant-los que es creu que els fills hereten la susceptibilitat a la malaltia dels progenitors.

La mare de la Inez, Tiara Diega, va assegurar a Burns que no havia tingut mai la malaltia de Kawasaki de petita, només la febre escarlata. Burns va aixecar les celles i va demanar a Diega si podia telefonar la seva mare i posar-la a l’altaveu. Fa molts anys, durant la infecció, Diega havia tingut els ulls injectats de sang?, va preguntar la metgessa a la mare de Diega. Sí, va contestar ella. Burns va exhalar lentament. “No era febre escarlatina”, va dir. Per un moment, es va fer silenci a l’estança; Diega encara sostenia una coca de plastilina a la mà i assimilava els riscos que això implicava per a mare i filla. Tot seguit, Burns va derivar Diega a fer-se un TAC cardíac per esbrinar si, tots aquests anys, havia estat covant un greu perill.