Tots els sobiranismes que planten cara a la Hispanitat

BarcelonaLa Hispanitat és un dia marcat en vermell al calendari de l’espanyolisme. Entitats i partits aprofiten la data que commemora l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica per reivindicar la "pàtria mare" i els llaços que uneixen Espanya i l'Amèrica Llatina. Sota el lema "Res a celebrar", els moviments polítics sobiranistes als Països Catalans, Galícia i el País Basc han liderat l’oposició a aquesta celebració, que consideren caduca i representativa d’una Espanya que ni reconeix ni permet el dret a l’autodeterminació dels pobles. Però les tres comunitats històriques no estan soles. Tot i que menys coneguts, hi ha corrents sobiranistes en altres territoris de l'Estat, com les Canàries, Andalusia, Extremadura, Astúries, Cantàbria o, fins i tot, Castella que es regiren contra aquesta festa i alcen la veu contra el centralisme de Madrid. També a Llatinoamèrica, els moviments indígenes i progressistes clamen per deixar de celebrar (o resignificar) una fita en què veuen una clara empremta colonial.

Precisament, i segons explica Tomás Quintana, president del Consell per a la Descolonització i Transició Nacional per l'Arxipèlag Canari (CDTN), l'independentisme canari és, per davant de tot, un moviment anticolonialista. Quintana denuncia que la incorporació de Canàries a l’estat autonòmic es va fer d’esquena al poble canari, on sosté que hi ha un fort sentiment nacional, per bé que poc organitzat i, ara mateix, més centrat en l'activisme. Al CDTN hi ha anarquistes, comunistes, llibertaris i socialdemòcrates que voluntàriament, explica, han renunciat a presentar-se a cap elecció convocada per la "metròpoli", tot i apostar per la via democràtica i desmarcar-se de la lluita armada de l'extinta MPAIAC. Quintana recorda una Diada en què va ser a Catalunya i van distribuir un mapa de les colònies europees a l’Àfrica: "Moltes famílies van descobrir llavors que les Canàries són al continent africà. Qualsevol que agafi un mapa o una enciclopèdia ho pot veure", exposa a l’ARA.

Els nous andalusisme i extremenyisme

El sud de la Península viu el ressorgiment d’uns moviments sobiranistes, que van assolir el seu moment àlgid els anys 70 i 80 –quan l'andalusisme fins i tot va arribar a tenir dos diputats al Parlament de Catalunya el 1980, amb el Partit Socialista d'Andalusia–, i que tampoc volen saber res de celebrar la Hispanitat. Tot i que no són els únics, Endavant Andalusia és qui enarbora ara mateix aquesta bandera a les institucions: oficialment el partit és sobiranista, malgrat que dins hi ha també militants independentistes, asseguren fonts de la formació consultades per l'ARA. Un sobiranisme que, segons el partit, no és només territorial, sinó també social i econòmic, que vol que Andalusia es defensi amb "veu pròpia" i deixi de ser el "pati del darrere" d’Espanya.

A Extremadura, el recentment fundat partit Nou Extremenyisme reivindica les singularitats del territori i les seves llengües (en té tres: l'estremeñu o castúo, emparentat amb l'asturlleonès; la fala, una variant del galaicoportuguès, i el portuguès rayano), inspirats per les revoltes camperoles dels jornalers extremenys a la Segona República i la Transició. L’ha impulsat una generació de joves que han estudiat en capitals com Madrid o Barcelona. Tots ells volen promoure un front comú contra els "megaprojectes extractius il·legals" al territori i les polítiques que -segons lamenta un dels seus dirigents, Ángel Andreo- han convertit Extremadura en proveïdora de "mà d'obra precària" en una Espanya que, a parer seu, els dona tracte de colònia. "L'extremenyisme és un corrent que no neix ara, sinó que té grans referents històrics com Antonio Elviro Berdeguer o Víctor Chamorro, que demanen que Extremadura sigui sobirana de si mateixa i faci justícia davant del maltractament de l'Estat espanyol", afegeix Alain Presentación, també membre del partit.

A les veïnes Castelles, el record de les lluites camperoles inspira els sobiranistes Esquerra Castellana i les seves joventuts, la Yesca, hereus de la tradició comunera passada pel filtre del socialisme i el feminisme. Ara bé, la delimitació territorial que Esquerra Castellana fa de Castella –que inclou Cantàbria, Castella i Lleó, Madrid, la Rioja i Castella-la Manxa– topa amb el nacionalisme càntabre. A Astúries, el sobiranisme ha anat històricament lligat a la defensa de la llengua asturiana i avui té en Andecha Astur un dels seus principals exponents, que aprofita el 12 d'octubre per commemorar la Revolució Asturiana de l'octubre de 1934 en lloc de la Hispanitat.

Amèrica Llatina

A Llatinoamèrica, la major part dels països han passat de commemorar la Hispanitat sota el nom de Dia de la Raça a fer-ho sota altres denominacions que posen en valor els llaços entre tots els pobles del continent. Des de 2020, Mèxic celebra el Dia de la Nació Pluricultural, un canvi que tenia com a objectiu "no celebrar el sotmetiment i eliminació dels pobles indígenes" i que va ser decretat per López Obrador. Desmarcant-se completament de la celebració clàssica de la Hispanitat, Veneçuela i Nicaragua aprofiten el 12 d'octubre per celebrar el dia de la resistència indígena, mentre que Xile i l'Argentina, a mig camí, celebren el Dia de la Trobada entre Dos Mons i el Dia del Respecte a la Diversitat Cultural, respectivament. A l'Equador, el 2011 l'expresident Rafael Correa va canviar la denominació pel Dia de la Interculturalitat i Plurinacionalitat amb la idea de desterrar "discursos racistes" d'aquesta data, segons recorda l'excònsol equatoriana Narcisa Soriano, vinculada al partit de Correa. Soriano reivindica els nous valors que hi ha darrere d'aquesta forma d'entendre el 12-O des de la diversitat amb què se celebra a cada país: "Ens permet comprendre i visibilitzar el procés de colonització patit pels pobles indígenes d'Amèrica durant més de 500 anys", relata.