Touroperadors, la veu cantant del ‘boom’ turístic

PalmaSi avui la gent viatja en massa pel món és per culpa d’un abstemi britànic del segle XIX, Thomas Cook (1808-1892). Era un pastor baptista, fuster d’ofici, que formava part d’una lliga contra el consum d’alcohol. Els seus militants organitzaven reunions en diferents ciutats d’Anglaterra per establir les estratègies a seguir. Aleshores, però, viatjar en tren no era a l’abast de tothom, de manera que aquelles reunions no sempre tenien el quòrum desitjat. Cook, però, es proposà trencar la dinàmica amb vista a un acte que s’havia de fer el 5 de juliol de 1841 a Loughborough. Per a l’ocasió, negocià amb la companyia ferroviària un preu especial per a 500 passatgers, que partiren de Leicester en un trajecte de 19 quilòmetres.

Aquell va ser el primer viatge en grup documentat. Cook, de 32 anys, hi va veure grans possibilitats de negoci, així que ben aviat deixà la seva fusteria i es posà a muntar sortides barates per a les classes obreres. Al cap de quatre anys, ja obria la primera agència de viatges del món, Thomas Cook & Son. El 1851 hi hagué molt d’interès en la celebració de l’Exposició Universal de Londres. Llavors, la companyia passà a transformar-se en un touroperador (operador turístic) en fer-se càrrec del trasllat a l’esdeveniment de 150.000 persones.

El 1855, aprofitant una altra exposició universal (la de París), Thomas Cook & Son traspassava fronteres amb el disseny del primer viatge planificat per tot Europa. Per evitar els problemes del canvi de monedes, patentà el sistema dels vouchers, cupons que es pagaven prèviament i que s’entregaven als hotels on s’havia fet la reserva. I perquè ningú es perdés cap anècdota dels llocs visitats, creà les primeres guies de viatge. El 1869, l’any de la inauguració del canal de Suez, tocà preparar el primer creuer pel Nil i el 1872, la primera volta al món, que durà 222 dies –fou només per a nou persones. Aquell ambiciós tour coincidí amb la publicació de la novel·la del francès Jules Verne La volta al món en 80 dies.

‘Gatekeepers’

Al segle XX la indústria turística patiria els sotracs de les dues guerres mundials. A partir dels anys cinquanta tornaria a aixecar el cap. Fou gràcies a l’estat del benestar nascut arran del conegut Pla Marshall, el pla econòmic que idearen els Estats Units per rescatar una Europa malmesa per la barbàrie nazi. S’imposà un canvi de paradigma: la classe obrera es convertí en una burgesia treballadora en gaudir d’un major poder adquisitiu. De sobte, es veié participant en la nova societat de consum amb la compra d’una casa, un cotxe, un televisor i tota mena d’electrodomèstics. La culminació d’aquell somni fou la instauració de les vacances pagades amb les majories socialdemòcrates. Allò convertí el turisme en el primer producte social del neocapitalisme de la postguerra. Viatjar deixava de ser un luxe reservat només per a una minoria adinerada i l’oci passava a ser objecte de negoci.

L’espai aeri no trigà a omplir-se d’avions militars que s’havien reciclat per a usos comercials. Així, el transport marítim, considerat ja un anacronisme, donà pas al fast tourism (‘turisme ràpid’), amb el qual el turisme de masses inventat per Thomas Cook entrà en una altra dimensió molt més voraç. Ho faria de la mà de nous touroperadors, que, en l’argot popular, serien coneguts com els gatekeepers, els vigilants del negoci turístic. Foren principalment britànics (Thomson, Clarkson i Horizon Holidays) i alemanys (TUI i Neckermann). Eren multinacionals amb gran capacitat per incidir en les preferències dels turistes. Tenien les seves pròpies agències de viatge, des de les quals comercialitzaven paquets turístics seguint el model fordista de producció en massa tan característic del sector industrial. En aquests paquets no hi faltaren els vols xàrter, avions complets llogats per a una ruta concreta.

Aquells touroperadors tingueren la vista posada en les Balears, una destinació de sol i platja molt llépola per estar a tir de pedra en avió de qualsevol ciutat europea. Les Illes, vistes com ‘una perifèria del plaer d’Europa’, havien pujat al carro modernitzador del turisme el 1903 amb la inauguració del Gran Hotel de Palma. Tot, però, quedà truncat amb l’autarquia que encetà Franco en proclamar-se vencedor de la Guerra Civil.

La fàbrica dels turistes no es tornaria a engreixar fins al 1953 amb la signatura dels Pactes de Madrid amb els Estats Units. Onofre Rullan, catedràtic de Geografia de la UIB, n’explica els detalls: “En un primer moment, en guanyar la Segona Guerra Mundial, els aliats no s’atreviren a treure Franco del poder, però el boicotejaren. Després, però, en el context de la Guerra Freda, l’ajudaren econòmicament amb la condició que els fes de bastió anticomunista. Entre els acords segellats hi havia la instal·lació de bases americanes a Espanya (entre elles la del puig Major) i l’entrada al país d’empreses turístiques del sistema capitalista, juntament amb altres com Coca-Cola o els calçons Levi’s”.

Els bancs del turisme

Havent aconseguit la legitimitat internacional amb el suport de l’“amic americà”, el 1958 Espanya entrava al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Mundial (BM). Per tal d’afavorir els negocis immobiliaris del gran capital, el 1959 Franco posà en marxa el Pla Econòmic d’Estabilització. Una de les seves mesures era l’abolició dels requisits d’autorització prèvia per a l’adquisició de terrenys per part d’estrangers. Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme (1962-1969), reconeixeria que “el turisme va ser el nostre Pla Marshall [...], el gran suport que l’economia espanyola va rebre dels països desenvolupats”.

Alguns estudis econòmics solen convenir que la construcció d’hotels a les Balears quedà repartida de la manera següent: un terç fou finançada pels touroperadors, un altre pel crèdit que donà el ministre Fraga i el restant per altres sectors com l’industrial. Hi hagué touroperadors que directament construïren els seus propis hotels. Fou el cas del belga Airtours, que a Cala Domingos (Manacor) aixecà l’enorme complex Tropicana. La cala formava part de Cales de Mallorca, el primer Centre i Zona d’Interès Turístic (CZIT) que el 1966 es declarà a tot Balears i que acceleraria la destrucció de la costa (la famosa balearització).

Un altre perfil de touroperadors foren els que actuaren com a bancs. “Deixaven –assegura Onofre Rullan– doblers als empresaris illencs perquè fessin els seus hotels. Pactaven uns preus i al cap de set anys ja tenien la inversió amortitzada. Els visionaris, per tant, no foren els hotelers d’aquí, sinó els touroperadors de fora, que bé es preocuparen de dur-nos turistes per poder recuperar la inversió feta i així treure’n excedents a mitjà termini”. El context d’aquelles operacions queda prou reflectit en la tesi doctoral Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística (2012). El seu autor és Ivan Murray, professor de Geografia de la UIB. “El caciquisme politicoempresarial del moment –diu– estava totalment cobert d’opacitat i pràctiques corruptes. Moltes de les inversions estrangeres en hotels estaven dissimulades mitjançant homes de palla”.

Convertits en els nous amos de les Illes, no faltaren touroperadors que pressionaren ajuntaments perquè executassin plans d’embelliment turístic. Els amenaçaven dient-los que, si no ho feien, s’endurien els turistes a una altra destinació. Els vigilants del negoci turístic tampoc s’estigueren de practicar la sobreocupació, el conegut overbooking. “Hi havia –recorda Murray– un mercat negre de places hoteleres tan important com les del mercat oficial. Era on es redirigia l’excés de places contractades. Llavors cap inspector s’atrevia a perseguir la ‘gallina dels ous d’or’”.

‘Turistes d’espardenya’

Aquells primers touroperadors prioritzaren la quantitat per damunt la qualitat. Això fomentà l’arribada de visitants de baix poder adquisitiu, principalment de classe obrera, que serien coneguts com a ‘turistes d’espardenya’. A les Balears, el capitalisme els oferia el balneari perfecte on recuperar forces durant les seves vacances per després poder-los continuar explotant als seus llocs de feina. Amb la posterior implantació del ‘tot inclòs’ ja ni s’haurien de preocupar de sortir de l’hotel.

L’estructura tradicional dels touroperadors començà a canviar a partir de l’any 2000 amb la irrupció d’Internet i amb el procés imparable de la globalització neoliberal. “Ara –diu Murray– els gatekeepers gestionen prop del 50% dels turistes que arriben a les Illes. Cada cop la gent fa més reserves individuals a través d’agències de viatge en línia com Edreams o Lonely Planet”. Enmig d’aquest nou context, el 2019 es produí la fallida Thomas Cook, el touroperador més antic del món. Avui l’abstemi britànic que patentà el turisme de masses fa 182 anys quedaria horroritzat de veure els litres d’alcohol que corren en algunes disbauxes dels beneficiaris de la seva iniciativa.