Itsaso Vélez del Burgo: "El tractat que regula el comerç internacional d’espècies està totalment corromput"

La primatòloga Itsaso Vélez del Burgo ha guanyat el premi Nat 2023, promogut pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona per reconèixer noves mirades en la divulgació de les ciències naturals. Vélez del Burgo es va llicenciar en ciències ambientals a la Universitat de Barcelona i va cursar el màster en primatologia a la mateixa universitat. Actualment és directora tècnica del Centre de Rehabilitació de Primats Lwiro (CRPL), situat a la República Democràtica del Congo. Hi va arribar el 2014 per fer un voluntariat de sis mesos i ja no en va marxar. Allà ajuda ximpanzés i altres primats que han estat capturats i separats dels seus grups a rehabilitar-se.

Segons l’ONU, la zona on hi ha el centre de Lwiro és la pitjor zona del món per ser dona, perquè s’hi utilitza sistemàticament la violència sexual contra les dones com a arma de guerra.

— El que m’hi va portar són els animals, els ximpanzés, i la conservació de primats.

S’ha sentit mai en perill?

— L'atac més gran que ha patit Lwiro va ser el 2014. Jo feia cinc mesos que hi era i els rebels Mai-Mai van baixar a Lwiro a atacar els militars de la base que teníem al costat. Vaig passar moltíssima por, perquè eren les cinc del matí, encara no havia sortit el sol i van fer servir tot l'armament que tenien, granades, bazuques i metralladores sense parar durant 45 minuts. Des de llavors, de tant en tant sentim trets, com els de l'AK-47, que és un so que se’t fica dins, i ho passem malament. Però des del 2018 a la nostra zona estem molt més tranquils.

Com es pot pensar en projectes de conservació en un entorn tan perillós?

— La inseguretat és un fantasma constant. No sé si demà hauré de sortir corrents. Ara al desembre tenim eleccions i no sé com aniran... Però bé, confio en la comunitat i en els meus treballadors, perquè sé que em diran si passa alguna cosa i si he de marxar. Però sí, és un estrès implícit, continu. Al final sempre dic que a mi em mou la passió pels ximpanzés i la resta és secundari.

Per què és important protegir els ximpanzés?

— Per a mi és molt simple. Tenen els mateixos drets que nosaltres a viure en aquest planeta tan bonic que ens ha tocat. Nosaltres som una espècie més al planeta i hauríem de ser conscients que ja hem agafat molt de terreny i que ara cal cuidar el que queda, perquè hi ha altres espècies que hi viuen i tenen el mateix dret.

D'on vénen els ximpanzés que arriben al centre?

— A la nostra zona la major amenaça és la caça furtiva. Es cacen els adults per menjar i les mares són més vulnerables pel simple fet de portar un pes. I elles, esclar, no abandonen mai el seu nadó. De fet, moren per salvar-lo. I quan els caçadors es troben que han matat una mare i que tenen un nadó, intenten vendre'l, ja sigui al mercat local o internacional. I aquí crec que no podem jutjar, perquè nosaltres no hem passat gana i els nostres fills no passen gana. El que passa és que cal molta sensibilització perquè, almenys, es respectin certes espècies. Al centre rebem escoles, i molts nens i nenes que venen de pobles on mengen ximpanzés, després de veure que són tan propers a nosaltres diuen que no en menjaran més.

Encara que sigui una conseqüència de la caça furtiva amb finalitats alimentàries, el tràfic il·legal de ximpanzés augmenta any rere any i es poden arribar a vendre per 100.000 dòlars.

— Hi ha articles que parlen d'uns 3.000 grans simis que es trafiquen a l'any i dues terceres parts són ximpanzés. Abans el país més exportador era Guinea, però gràcies a la feina que han fet d'aplicació de la llei, ara és el Congo. El caçador furtiu pot vendre el ximpanzé per deu dòlars, això ho hem vist, i després va canviant de mans i arriba fins als 100.000. I ara, amb les xarxes socials, està de moda l'instagramer amb el ximpanzé o amb altres animals salvatges, cosa que al final promou aquest tràfic.

Però això no està regulat?

— Depèn del país. Hi ha països on està prohibit tenir ximpanzés a casa i hi ha altres països on no ho està.

Quin és l’objectiu del centre de Lwiro?

— El meu somni és tornar els ximpanzés a la natura, però és un procés molt llarg i molt car, perquè no es tracta simplement d'alliberar-los, sinó que els hem d'acompanyar. Com que es van separar de la seva mare tan aviat, no han après els coneixements per sobreviure a la selva i ens toca a nosaltres ensenyar-los-hi. Podem estar entre cinc i deu anys acompanyant-los, cal assegurar tota la zona, treballar amb les comunitats del voltant perquè no els matin, etc. Estem parlant d'un projecte de més d'un milió d'euros, que no començarem sense saber si el podrem fer bé.

Al centre les cuidadores es diuen mama.

— Aquí mama és un terme de respecte i ens anomenen així.

I també actuen una mica com a mares dels ximpanzés, oi?

— Sí, al final el ximpanzé viu molt enganxat a la seva mare dels cinc als sis anys. Com que els han separat abans, necessiten aquesta mare de substitució, diguem-ne, que som nosaltres. També hi ha nois, pares de substitució.

El documental Mama, dirigit per Pablo de la Chica, que va guanyar el premi Goya al millor curtmetratge documental i retrata una de les cuidadores, Mama Zawadi, víctima continuada de la violència sexual com a arma de guerra, és colpidor.

— És una història que s’havia d’explicar. Teníem molta por de com es faria, però el Pablo ho va fer molt bé, amb molt de respecte.

Qui compra grans simis?

— Nosaltres a Europa als anys 60 ho fèiem. Portàvem animals per als zoos. Doncs ara la Xina fa el mateix. També es venen a particulars, sobretot a Orient Mitjà, Aràbia i l'Iran. En aquests països, el poder adquisitiu de la gent està augmentant i de vegades tenir un animal salvatge és símbol de riquesa.

Què es pot fer per aturar aquest tràfic?

— Jo crec que els governs han d’intervenir. Hem passat el covid, que és una zoonosi i passarem un munt de zoonosis si no reaccionem. Només a Bèlgica, entren cada any 40 tones de carn procedent de les selves d'Àfrica.

Per menjar?

— Sí, per a restaurants, o també hi ha gent que n'envia als familiars.

I això és legal?

— No, però es fan pocs esforços per aturar-ho. Necessitem que les autoritats, encara que sigui per una qüestió de salut pública, hi facin més.

Quin és el paper de les organitzacions com ara la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) o l'Aliança per a la Supervivència de Grans Simis (GRASP)?

— Podrien fer molt més. Ajuden a establir criteris, però moltes vegades ni tan sols estan ben establerts. De vegades, en zones on no hi ha estudis, categoritzen espècies com a vulnerables quan ja estan en perill crític d'extinció. I després hi ha el CITES [Tractat sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestre], que regula el comerç internacional d'espècies, però que està totalment corromput fins a un nivell que no et pots imaginar. Donen permisos per exportar ximpanzés i goril·les del Congo i el que escriu els certificats rep milers d'euros per fer-ho.

Qui els escriu és algú que forma part del CITES?

— Sí, perquè cada país té un responsable, però si la cúpula no s'encarrega de supervisar-los, al final, en comptes de ser una eina de protecció es converteix en una eina per legalitzar el tràfic.

El permís del CITES passa per davant de la llei?

— Fa poc vam confiscar uns còlobs, un primat totalment protegit al país, però el traficant tenia els permisos i vam estar lluitant. Ens demanava els animals i gairebé els hi vam haver de donar. És molt frustrant.

Clar, tenia els permisos...

— Sí, però eren fraudulents! Amb aquesta corrupció, els donen una eina per poder traficar.

Podem fer-hi alguna cosa des d’aquí?

— Sí, perquè al final moltes de les coses que passen al Congo passen pels minerals i la fusta. El coltan que s'utilitza per fabricar mòbils surt de les selves on viuen els ximpanzés, amb la qual cosa podem evitar canviar el mòbil cada any o cada cop que surt un model nou. I amb la fusta igual: que tota la fusta que comprem tingui el certificat d'origen. Cada gest diari hi contribueix.

I des del punt de vista d’un govern?

— Han de fer-hi més, encara que no sigui pels animals directament sinó per salut pública. A Espanya ha sortit la nova llei de benestar animal i ja està prohibit tenir primats, però tot i així es donen casos de mascotes. Fa dos anys vam rescatar un ximpanzé a Alacant.

D'on el van treure?

— Eren gent que havien tingut un circ.

Encara hi ha gent que compra primats a Espanya?

— Micos sí, ximpanzés crec que no.

On?

— Per internet.

O sigui, compres un mico per internet, t'arriba a casa teva en una caixa i ningú se n'adona?

— Aquesta és una altra. Les aerolínies estan molt ficades en tot aquest tràfic. Sabem perfectament que trafiquen amb animals. S'haurien de penalitzar molt més. Si realment els governs hi intervinguessin amb més intensitat, podríem fer-hi molt més.

Però una cosa són les companyies aèries i una altra és quan arriben a l'aeroport. Algú els descarrega, després es distribueixen i ningú se n'adona.

— Jo crec que els controls són aleatoris i de vegades troben animals. Fa poc es van trobar unes llúdrigues, per exemple.

Hi ha alguns ximpanzés que fa molts anys que són a Lwiro. Com és la relació amb ells?

— Els més grans que tenim ara tenen 37 anys. I la veritat és que se'ls estima molt, tots tenen nom i els cuidadors hi tenen una relació molt bonica. Un cop se'ns van escapar 27 ximpanzés...

Què va passar?

— Va caure una branca que va fer de pont i van sortir. Els vam recuperar tots a mà, menys cinc. En altres llocs, per exemple, si un ximpanzé s'escapa d'un zoo de seguida l’abaten a trets, com va passar a Tenerife.

Quan estan en llibertat, els ximpanzés poden ser força agressius contra altres grups.

— En aquest sentit, s'assemblen molt a nosaltres. També fan guerres amb els seus veïns, guerres molt lletges de vegades, amb tortures, fins i tot. Tenen moltes de les nostres coses dolentes, però també en tenen moltes de les bones.

A Lwiro hi ha 129 ximpanzés. Com es gestionen els conflictes?

— Tenim quatre grups i si hi ha necessitat sempre es pot canviar un individu de grup. Però tenim sort, no hem tingut cap gran atac. Tenim caps de grup molt macos. Al món dels ximpanzés es parla molt dels caps autoritaris però en realitat hi ha molta democràcia. Sense el suport del grup i, moltes vegades, de les femelles, no es pot arribar a ser cap.

Aquests caps s'han creat espontàniament?

— De vegades els manipulem una mica, però al final són ells els que decideixen. En un grup vam introduir un mascle adult que jo volia que fos el cap. Els vam manipular una mica i avui dia ho és. Però bé, ho és perquè els altres ho han acceptat.

Com es fa aquesta manipulació?

— Vam deixar una mica apartat l'altre mascle fort del grup, amb els petitons, fins que el nou va tenir el suport de les femelles i es va fer fort dins del grup.

I es va rebel·lar, l’altre?

— Al principi es pegaven, però ara estan bé.

Aquestes experiències són gratificants, però també n’hi ha de molt dures, com la de Mama Zawadi o les de la violència armada. No ha pensat mai en deixar-ho?

— Sí, sobretot perquè estem salvant individus —i, al final, salvant individus potencialment es pot salvar l'espècie—, però la situació va a pitjor, perquè cada cop hi ha més humans, hi ha més pressió sobre els recursos naturals i cada cop rebem més orfes. Moltes vegades sentim impotència, però allà seguim.