La tragèdia del vell marí
A la dècada dels cinquanta del segle passat els pescadors s’encarregaren de fer desaparèixer de les Illes els darrers exemplars de foca mediterrània a causa dels danys que provocava a les seves xarxes
PalmaMalgrat desaparèixer, la seva presència ha quedat immortalitzada en la toponímia costanera de les quatre illes amb noms del tot diversos: cova del Vell Marí, punta del Vell Marí, els Vells Marins Alts, els Vells Marins Baixos, cocó del Vell Marí... Aquesta espècie característica de la Mediterrània, també coneguda com a foca monjo, és un animal de prop de dos metres de longitud, amb bigotis de moix. Forma part de la família dels pinnípedes. Habità les nostres aigües des de temps immemorials. Homer ja l’esmenta a l’Odissea.
En contra del que es pugui imaginar a primer cop d’ull, els vells marins no són vells. El seu nom a les Balears és la corrupció de “vedell marí”. En aquesta línia, Coromines recull la frase d’un pescador de Formentera que el descriu com un “peix pelut que té un morro de vedell”. En canvi, la seva nomenclatura científica (Monachus monachus) podria haver nascut de l’intent de comparar el color del mamífer. (marró obscur a gran part del cos i blanc al ventre) amb el de l’hàbit d’algun orde monacal.
A l’Alt Empordà el vell marí era conegut com a bou marí. I en altres punts del litoral català i del País Valencià rebé el nom de llop marí (la mateixa idea manté el castellà “lobo marino”). El fet que es compari amb aquest animal terrestre de mala fama no és casual. Ho assegura el biòleg Francesc Avellà, la persona que millor coneix la història de la tragèdia del vell marí a casa nostra: “No és que físicament s’assembli a un llop, però ecològicament sí. No és perillós com un tauró. Amb tot, com a carnívor aquàtic que és, actua de depredador. Així, quan veu una xarxa plena de peixos, no pot evitar entrar-hi. El mateix fa un llop davant d’un tancat d’ovelles. Els pescadors es cansaren de trobar-se foradades les xarxes. És per això que el començaren a matar”.
Massacres despietades
El 1974, un any després de la fundació de la primera entitat ecologista de les Balears, el GOB, un jove Avellà de 16 anys es començà a interessar pel vell marí. “Sabia –recorda– que l’abril de 1958, a Cala Tuent (Escorca), un guàrdia civil n’havia mort a tirs un dels darrers. Des de llavors tan sols s’havien produït alguns albiraments esporàdics de l’animal per les nostres costes”. Gràcies a una subvenció de l’extinta Icona (Institut per a la Conservació de la Naturalesa), el futur biòleg va recórrer les quatre illes a la recerca de pescadors veterans que li poguessin contar històries de l’emblemàtic exemplar.
Avellà pogué fer un inventari de les morts de la foca monjo a les nostres costes: “De cada deu, quatre eren mortes amb arma de foc, quatre ofegades dins arts de pesca i la resta eren víctimes d’altres mètodes. En una ocasió, per exemple, mentre l’animal dormia davall d’un penya-segat, un home li tirà una pedra enorme damunt. També hi hagué gent que li clavava un ganivet, aprofitant que descansava a la vorera d’una platja. Tampoc no hi faltaren els qui idearen nanses amb punxes de ferro que provocava la mort de l’espècie en intentar agafar les captures de l’artefacte. I fins i tot n’hi hagué que en mataven a garrotades o amb dinamita”.
El 1870 l’arxiduc Lluís Salvador ja retratà alguns d’aquelles accions despietades a la seva monumental obra Die Balearen: “Mencionarem la caça de la foca. Normalment, compareixen dos, quatre o cinc vells marins, nedant i jugant a l’aigua una bona estona, fins que algun s’arrossega a la riba, moment en el qual el caçador dispara. De vegades, l’animal mor a l’acte, altres se salva submergint-se de nou al mar; el caçador ha d’estar preparat, tancant la sortida de la cova amb una xarxa forta. [...] La foca sol treure el cos fora de l’aigua, moment en el qual el caçador torna a disparar. [...] També es capturen vells marins amb un ham fort unit a una corda ben resistent”.
El 1913 el zoòleg madrileny Ángel Cabrera també posà el crit al cel davant l’imminent extermini del vell marí a les Balears. “Advertí –assegura el biòleg– que, si no s’adoptaven mesures protectores, l’espècie s’extingiria del tot. Per tal d’evitar-ho, animà la societat a conscienciar-ne la Comissió de la Pesca del Ministeri de Marina d’aleshores”. Al llarg dels segles la implacable acció humana ja havia obligat l’animal a canviar d’hàbitat. “A diferència de les Lbalenes o els dofins, que viuen sempre dins l’aigua –recalca Avellà–, la foca monjo passa una bona estona diària fora de l’aigua. És un animal de costa i, per tant, amb més interferència amb els humans. Més sort tingueren els dofins que, tot i tenir fama de ser simpàtics, també destrossen les xarxes dels pescadors. En èpoques pretèrites el vell marí solia prendre el sol i fins i tot parir a platges. En començar, però, a ser perseguit, cercà refugi dins coves, que eren més perilloses, ja que, en produir-se un temporal, els seus cadells podien acabar estampats contra les parets de la gruta”.
Trofeus
Avellà assegura que darrere la mort del vell marí no hi havia més interès que el de protegir la feina dels pecadors: “Com en altres punts de la Mediterrània, no se’l matava per aconseguir la seva carn o la seva pell. Una altra cosa és que, una vegada mort, se n’aprofitassin les restes. En moments de fam hi pogué haver gent que en menjàs la carn. En el cas dels cadells, la pell s’utilitzava per fer petaques, estotjos per guardar el tabac. També podia servir per folrar una cadira”. La pell igualment es veié com un remei molt efectiu: “Es deia que anava bé per curar el mal de ventre. I les embarassades tampoc s’estaven de posar-se’n un bocinet damunt la panxa per tenir un part en condicions. Mai, però, s’arribava al que passa avui amb els rinoceronts, que són massacrats perquè la medicina de Vietnam i la Xina atribueix a la seva banya propietats miraculoses”.
No faltaren els pescadors que volgueren treure un rèdit econòmic d’aquelles captures per altres vies. “Era freqüent –apunta el biòleg– que els exhibissin com a trofeus. Els duien als pobles i els exposaven en una portassa amb cartells del tot cridaners com ‘Monstruo que se ha comido ocho hombres’. Per veure’ls, la gent havia de pagar. Era una curiositat rara. És com si avui algú captura un calamar gegant i té ganes de mostrar-lo”. A vegades l’exemplar podia acabar en un museu científic. En alguns casos s’embalsamava el cos sencer, en d’altres se’n muntava l’esquelet amb tots els ossos.
El 1987 Avellà creà el Fons per a la Foca de la Mediterrània, una associació amb voluntat de fer campanya de sensibilització a favor del vell marí: “Fins al 2004 férem un total de dotze expedicions, la majoria al nord d’Àfrica. Repartírem en mà milers de fullets entre els pescadors per conscienciar-los que havien de deixar de perseguir la foca. No sé si serví de molt el que férem. Al Marroc vàrem assistir a la seva desaparició. Avui es fa difícil determinar quants en queden al món. Segurament, però, n’hi ha més de 600, que és la xifra oficial que sempre es valora”.
Retorn
El 2005 la Conselleria de Medi Ambient es proposà impulsar un projecte de reintroducció del vell marí a les nostres aigües. “Aquella iniciativa –recorda el biòleg– no tirà endavant, entre d’altres coses, perquè només feia vuit anys que s’havia produït una mortaldat massiva en l’única colònia existent al món (a Mauritània). A causa de la proliferació d’unes algues tòxiques només quedaren 100 exemplars dels més de 300 que hi havia. Calia prudència: era massa arriscat dur-ne uns quants a altres punts sense tenir uns mínims de garantia d’èxit”. A les Balears, probablement l’únic lloc on el vell marí estaria en bones condicions seria Cabrera: “Hi ha, però, el perill que, fora del parc nacional, una foca pugui ser víctima de les embarcacions o de les motos aquàtiques. La densitat del turisme i l’impacte dels humans són factors a tenir en compte”.
A l’espera que l’home millori el seu comportament, Avellà confia, tanmateix, que el vell marí torni a les nostres aigües de manera natural: “De cada vegada es produeixen observacions de l’animal amb més freqüència. El 2008 un bussejador en fotografià un a la reserva marina del Toro. El 2016 se n’albirà un altre a prop de la colònia de Sant Jordi i el 2020 a la costa nord de Mallorca. Possiblement provenen de la costa nord-africana, on encara hi ha una petita població, igual que a Grècia, Turquia i l’illa de Madeira (res a veure amb la colònia de Mauritània). Per ventura, si ens encarregam de gestionar correctament espais protegits com Cabrera, no ens n’adonarem i ja tindrem el vell marí entre nosaltres sense necessitat d’emprendre accions costoses i arriscades”.
Sent la mar una font de misteri, el vell marí fou objecte de tota mena de llegendes. “Els pescadors mallorquins –apunta el biòleg Francesc Avellà– contaven que xiulaven i que eren capaços d’agafar pedres amb les aletes i tirar-les amb punteria al visitant inoportú que els sorprenia en una platja”. És, però, al nord d’Àfrica on hi ha més mites sobre el vell marí: “Es deia que des de la costa es feien terra endins per menjar el raïm de les vinyes. També hi havia la creença que, quan un pescador moria, el vell marí vigilava que els peixos no es menjassin el seu cadàver durant quaranta dies. És el temps que, segons l’Alcorà, l’ànima roman dins del cos”.
Tot i la seva enorme presència en la toponímia, Avellà només ha pogut rastrejar la figura del vell marí en una sola rondalla de l’aplec de mossèn Antoni Maria Alcover. És la que es titula En Pere d’es forn. A les rondalles, tanmateix, hi trobam altres figures marines més fantasioses. Una és el peix Nicolau, present també en altres punts de la Mediterrània. Nicolau era un jovenet d’una família de pescadors enamorat de la mar. Tant a l’hivern com a l’estiu, nedava, escoltava els xiscles de les gavines, arreplegava crancs, copinyes, estrelles, contemplava les onades … Un dia la mare, cansada que no li fes cas, li cridà: “Mal tornassis peix”. Va ser així com Nicolau inicià una transformació en l’animal que tant desitjava ser. Des d’aleshores visqué al fons de la mar, jugant amb les sirenes i els dofins. També s’encarregava d’avisar els mariners en cas de perill de naufragi.
Un altre personatge de rondalla és na Ruixamantells. La seva història fou recreada en un poema de Miquel Costa i Llobera, que després musicaria i popularitzaria Maria del Mar Bonet. Na Ruixamantells era una seductora sirena de cabells rossos i enormes i penetrants ulls de color d’aiguamarina. Sempre anava vestida amb mantells de tots els colors de l’arc de sant Martí. Al fons de la mar habitava un palau encantat guardat per vells marins. Viatjava a lloms dels dofins i de vegades, en temps de tempesta, cavalcava damunt les ones i atreia els mariners amb la seva melosa veu.
Un dia, prop de Pollença, un temerari mariner desafià un temporal per poder conèixer en persona na Ruixamantells. No feu gens de cas a les súpliques de la seva estimada, que temia la competència. El jove sucumbí als càntics de sirena de na Ruixamantells. Mai més se’l tornà a veure. La seva estimada embogí de pena. No aturava de deambular per les platges, descalça i vestida amb roba esquinçada. Morí d’inanició. Avui el Peix Nicolau i na Ruixamantells formen part de la nombrosa família de personatges de rondalla de L’illa dels tresors, una app per a nins ideat per Mallorca Literària.