Valentina Berr: "A les trans ens fan preguntes com si fóssim el Google"

BarcelonaFarta de tantes preguntes que, d’indiscretes, s'acosten a la mala educació, Valentina Berr va engegar un pòdcast que ara ha convertit en llibre amb el mateix títol: La respuesta a todo lo que preguntarías a una tía trans (Editorial Egales). Nascuda a Ripollet el 1993, Beer és una activista contra la transfòbia, que ella ha patit en primera persona com a primera futbolista trans federada, una activitat que va deixar per la violència estructual contra les dones trans a l'esport.

Aquest llibre és una resposta a totes les preguntes que li fan o és una autodefensa?

— Crec que, més que autodefensa, és com una autoabraçada. Quan l'escrivia, el meu cap pensava que serviria perquè la gent que no té consciència del tema i que es planteja aquestes preguntes -perquè la gent en té- hi trobés les respostes. I, un cop publicat, m’he trobat que molta de la gent que ja tenia les respostes, perquè són trans o pel que sigui, hi han trobat calidesa i diuen que per fi hi ha algú que parla el seu idioma. Sincerament, pensava que només serviria per a la gent que no en tenia ni idea. I no, ha aparegut un altre públic.

Quines són aquestes preguntes que fan a una persona trans i per què molesten?

— Jo ho entenc i, fins i tot, moltes de les preguntes que m'han fet també me les he plantejat a mi mateixa. Però el que no m’agrada és la manera de preguntar, perquè evidentment no seria la mateixa si fos una persona cis. És a dir, jo no vindria a dir-te, per exemple: "Escolta, com tens els llavis del cony?" Però és una pregunta que, a la inversa, sí que es planteja quan ets una persona trans.

Què creu que mou a fer aquestes preguntes: el morbo, el desconeixement, la curiositat...?

— Si es fan aquestes preguntes és perquè, d’alguna manera, ens desviem de la norma i en certa manera és normal que hi hagi preguntes. Però crec que això té un punt com d'espectacularització de les persones trans, com que ens hem convertit des de fa molts anys en una espècie de folklore, com si no fóssim persones en si. Sembla que siguem com el Google del trans: no hi ha filtres, tu preguntes el que vulguis.

I a vostè qui li responia els dubtes que tenia? Google?

—  Sí, però ja no només Google: al final, quan t'interesses per una matèria, comences a submergir-t'hi, en el meu cas en els feminismes. Abans d'entendre la transsexualitat, ja venia dels feminismes i els feminismes van ser els que em van portar a entendre com funciona el gènere. I, al final, quan ets en aquests entorns, és molt més fàcil trobar persones que potser no són grans estrelles mundials, però diuen coses que il·luminen molta gent petitona que està perduda.

Quines són les preguntes més impertinents? Les dels genitals i el sexe?

— Depèn del moment vital i en quin tram del procés de transició es trobes. Ara el que més em molesten són preguntes que a tu no et farien. No em molesta que me les facis, sinó que no te les facis a tu o que comencem a preguntar-nos tothom aquestes coses. Ara em trobo en un procés en què em ve de gust qüestionar-m'ho tot i potser no em molesta que em diguin que no soc realment una dona. Però, si m'ho preguntes fa deu anys o fa set anys, és com: "Hòstia, no m'ho qüestionis perquè jo ho tinc claríssim i em fa molt de mal: sé per què m'ho qüestiones, perquè no encaixo".

Hauria fet una altra transició si hagués tingut una llei trans com l'actual?

— Crec que la gran majoria de decisions que vaig prendre en el seu moment, amb les quals ara estic contenta, no les hauria pres o no les hauria pres amb tanta pressa. Al final, si et diuen que per canviar-te el DNI i tenir el dret a una identitat reconeguda t'has d'hormonar, és que no hi ha cap altra opció. Has d'anar cap aquest camí. Ja no només per fer el canvi legal, sinó també perquè al final el que t'inculquen és: "Només pots ser una dona i reconeguda com a dona si fas aquest canvi". Evidentment, tots els canvis que una persona fa de manera forçada són violència en si. Per això defenso que ens deixin transitar pel gènere, que tinguem més llibertat per moure'ns pel gènere i, en aquest sentit, la binaritat no dona respostes.