Transformació
Ressaca: Com així, amb el cap emboirat i adolorit, mortificat per la ressaca, de sobte era capaç d’entendre un idioma que no sabia?
PalmaQuan en Gregori Sansa es va despertar, es va trobar envoltat de ciclistes alemanys. No podia recordar com havia arribat fins allà, és a dir, damunt del muret que separava la platja del passeig marítim, però feia l’efecte que hi jeia des de feia algunes hores. Tal vegada perquè era a Can Pastilla, pensar que possiblement hi tinguessin alguna cosa a veure els efectes d’unes ídem que s’havia pres, juntament amb una quantitat generosa de vodka amb taronja. Però ves a saber, es va dir, el cos és un enigma.
El cas és que havia anat a caure rodó en una zona d’estacionament de ciclistes. En realitat, les zones d’estacionament de ciclistes eren totes aquelles que deixaven lliures els cotxes de lloguer. És a dir, no moltes. I qui deia els cotxes deia també les motos, els patinets, els tricicles, els karts i qualsevol cosa que es pogués desplaçar impulsada per la força d’un motor, elèctric o de combustió. Com que eren escasses, aquestes zones d’estacionament estaven restringides als ciclistes turistes durant els mesos de temporada alta: els ciclistes locals se n’havien d’abstenir durant els vuit mesos que durava aquest període, tot i que, en benefici de l’interès general, es pretenia que s’estengués aviat als 12 mesos de l’any.
—Das ist ja nett von dir! –va dir un dels ciclistes que s’havien aturat al seu costat. I hi va afegir–: Aber es ware wirklich nicht nötig gewesen.
Amb sorpresa per part seva, en Gregori Sansa va traduir mentalment aquestes paraules tal com les escoltava: “Quin detall! No t’havies d’haver molestat”. Això era el que li havia dit un dels ciclistes alemanys a un altre, i a en Gregori Sansa, des de la pastositat de la boca i l’espessor de pensament que el dominaven, el va complaure que aquella gent es tractassin, ells amb ells, amb deferència i bones maneres. Va observar que el ciclista que havia dit aquella frase bevia d’una cantimplora, i va deduir que aquest era el motiu de l’agraïment que havia expressat. I també va pensar que ell, allà damunt del muret que feia la partió entre la platja i el passeig marítim, amb un bater de sol que li feia venir encara més mal de cap, també estaria ben content i se sentiria millor si pogués fer un bon glop d’aigua fresca. Però continuava estranyat: com havia pogut en Gregori Sansa entendre el que havia dit el ciclista, si ell no sabia alemany?
“Komischerweise ist er noch nicht angekommen”, va sentir que deia un altre ciclista, i novament el seu cervell va traduir a l’instant aquelles paraules: “Que estrany que encara no hagi arribat”, volien dir. En Gregori Sansa es va fixar aleshores en un altre ciclista que, dempeus al costat de la seva bicicleta, que tenia recolzada damunt seu, consultava el rellotge de polsera. En Gregori Sansa va treure conclusions: els alemanys s’havien aturat allà, a la zona d’estacionament, per esperar-ne un altre, que feia tard. D’acord. Una escena qualsevol d’un dia qualsevol d’uns turistes qualssevol que s’havien proposat, com tants d’altres, recórrer l’illa en bicicleta. Però, com era que els podia entendre? Com així, amb el cap emboirat i adolorit, mortificat per la ressaca, de sobte era capaç d’entendre un idioma que no sabia?
“Si el puc entendre, també el dec poder xerrar”, es va dir a si mateix en Gregori Sansa, i això el va animar de sobte. Va pensar que podia dirigir-se als ciclistes, moure-hi conversa amb qualsevol excusa. “Què tal Mallorca? Us agrada?”, era la pregunta més banal que coneixia i alhora la més efectiva, que en més d’una ocasió li havia servit fins i tot per lligar. En aquesta ocasió, però, no tenia la pretensió d’arribar tan lluny: si era capaç d’expressar-se mínimament bé en alemany, i els ciclistes li feien bona cara, els demanaria un glop d’aigua. Res més. Però sentia que vertaderament havia de menester un bon glop d’aigua. Havia escorxat moltes ressaques, però cap com aquella: sentia que s’assecava per dins, com si es tornàs de cartró o de paper de vidre.
Però quan va intentar adreçar-se als ciclistes es va trobar que no aconseguia dir res, ni un trist ‘hola’. Ni en alemany, ni en català, ni en cap idioma: la veu, senzillament, no li sortia. Mai no havia tingut tampoc una afonia tan bèstia, va pensar en Gregori Sansa, compadit d’ell mateix. Ho intentava i ho tornava a intentar, des del muret que dividia la platja i el passeig, però no li sortia cap paraula. I a cada instant se sentia més eixut per dins, tenia més set, el sufocava més la calor.
Li va arribar novament la conversa del grupet de ciclistes. “Du kommst enlich dort an, wo du warst?”, va preguntar el que encara tenia la cantimplora a la mà, i en Gregori Sansa va traduir simultàniament: “A la fi has arribat, on eres?”. El destinatari de la pregunta era un altre ciclista, més jove, que feia l’aspecte de ser fill d’algun altre. “Du bist immer zu spät”, va afegir un altre. “Sempre arribes tard”, va entendre en Gregori Sansa. Tots, menys ells, van riure.
El nouvingut va baixar de la bicicleta, rient també, i va anar per respondre. En Gregori Sansa el tenia just al davant: com tants d’alemanys era alt i ros, i la pell massa blanca se li havia tornat rosada pel sol. De sobte, la cara del jove ciclista es va contraure en una ganyota, i va exclamar: “Wie ekelhaft, dass ich dort einen Käfer sehe!”. En Gregori va traduir: “Quin oi, hi ha un escarabat aquí!”. I això va ser el darrer que va sentir mentre veia com la bota del ciclista jove s’aixecava damunt seu i el seu pensament, tan lent, comprenia que es disposava a esclafar-lo.