Les travessies d’Antònia Alcal, una combatent

PalmaE l trajecte fins a València s’estava fent interminable i n’Antònia comparava amb amargor aquesta travessia –marcada per la mala mar i el desànim– i la de no feia ni un mes i mig, quan havien partit cap a Barcelona. Com havien canviat de cop les coses! I quin contrast: l’alegria i l’optimisme s’havien transformat en incertesa i en la possibilitat d’un futur fosquíssim. Res a veure amb aquell vespre del passat 18 de juliol, en què el moll de Palma havia estat una festa: una gernació havia anat a acomiadar l’expedició mallorquina que partia aquella nit cap a Barcelona, per participar en les Olimpíades Populars que s’havien organitzat com a alternativa als Jocs Olímpics que se celebraven a l’Alemanya nazi. 

El primer viatge

La motonau Ciudad de Barcelona va salpar entre crits, aplaudiments i punys enlaire, i s’enduia una comitiva formada per més de 600 persones de totes les edats, entre esportistes, grups de folklore, orfeons i gent que hi anava de públic. Una d’aquestes persones era n’Antònia Alcal Rebassa, pollencina resident a Palma, que aleshores tenia 47 anys i que hi anava amb el seu fill i la nora. En realitat no era fill seu, ja que n’Antònia s’havia casat amb un home bastant més gran que ella, en Francesc Cabot Pizà de Bunyola, i no varen tenir fills, però ell sí que en tenia del primer matrimoni. Amb un d’ells, en Pedro –que era escultor– i la seva dona Carme –una catalana molt significada políticament–, n’Antònia Alcal va partir cap a Barcelona. 

Durant la nit que passaren a bord de la nau semblà com si algú hagués donat corda a la roda dels esdeveniments perquè quan, amb les primeres clarors del dia, varen arribar a la ciutat, tot es va precipitar: els aldarulls i tirotejos –el poble defensant-se–, la impossibilitat d’atracar, la tornada cap a Mallorca, l’avís a l’altura de la Dragonera que Mallorca estava en mans dels feixistes, el segon intent –infructuós– de desembarcar a Barcelona, la confusió i els dies d’espera al port de Tarragona i a la fi, el 23 de juliol, l’arribada a la Rosa de Foc. Amb el camí de tornada a casa tallat, la comitiva mallorquina s’allotjà a les cabines del mateix vaixell, mentre els dies passaven i la situació es feia cada cop més insostenible. N’Antònia es decidí, era el moment d’actuar: es va afiliar al PSUC, s’allistà com a voluntària a les Milícies Antifeixistes i el 5 d’agost sortia com a miliciana armada cap al front de Balears, amb la columna del comandant Cabrera. 

Cap al front

Aquella segona travessia, rememorava n’Antònia, també havia estat il·lusionant. A Catalunya s’estava fent la revolució i ells partien amb satisfacció a complir el seu deure: aturar els peus al feixisme. Igual que ella, més d’un centenar d’homes i dones de la delegació olímpica mallorquina havien pres partit, esperonats per l’esperança de poder tornar a casa i ajudar els companys que havien quedat. S’hi referien com la Centúria dels Mallorquins, i amb dues més –que agrupaven militars professionals, militants del PSUC, la UGT i alguns voluntaris de la CNT– formaven una columna sota les ordres del comandant de la Guàrdia d’Assalt Humberto Gil Cabrera. Arribats a Maó, se’ls sumà un grup de menorquins i menorquines voluntaris i, allotjats a un quarter a l’esplanada de la Mola, feren uns dies d’instrucció. 

N’Antònia adesiara guaitava per si ja arribaven a València, adesiara mirava els companys: la sensació de derrota surava a l’ambient i la moral era baixa entre uns milicians que poques hores abans s’havien imaginat entrant en combat per prendre la ciutat de Palma. En lloc d’això, el govern de Madrid havia retirat el suport a l’expedició de Bayo i n’havia ordenat la retirada. La mala mar també li feia recordar la tercera travessia, feia només tres setmanes, i el temporal de la nit del 16 d’agost quan havien intentat desembarcar per la zona de Portocristo. El vent de xaloc i les ones castigaven les barcasses de mala manera, fins al punt que la seva centúria no pogué arribar a terra i hagueren de tornar al Ciudad de Cádiz a esperar fins que es va fer de dia. 

Llavors va començar la guerra. Ja no era una notícia del diari ni una paraula abstracta sentida a la ràdio: era el renou dels trets i de la metralla, les corregudes i la boca seca com una sola de sabata, les bales que xiulaven i els companys caiguts. Era donar-se ànims entre ells perquè la por no els pujàs per la gola, era prendre Son Carrió i guardar la posició, vigilant des del campanar. Però llavors l’aviació italiana els començà a bombardejar. Llavors els feren reembarcar per, en teoria, anar a lluitar a Palma. Llavors, l’engany. Ningú hauria obeït l’ordre de retirada.

Després de la derrota

A n’Antònia li faltaven algunes travessies més encara: tornar a casa un pic acabada la guerra. Saber que els feixistes havien assassinat el seu germà Dionís. Viure al carrer d’Héroes de Manacor –feridora paradoxa. La mort del seu marit. La mort del fillastre que havia tornat de l’exili a Rússia, i la nora que ho va vendre tot i se’n tornà cap a la URSS. N’Antònia Alcal, vella, tota sola, sense tenir on anar ni on caure morta, va fer el seu darrer recorregut i, acollida a les Hermanitas de los Pobres, va morir.

Vuitanta anys més tard, a Pollença, un dematí assolellat d’octubre i reunits entorn d’una taula de cafè, diferents familiars llunyans de n’Antònia Alcal parlaven. L’assassinat del seu parent Dionís Alcal els havia vingut tan de nou com que n’Antònia hagués estat miliciana de Bayo: a la família mai se n’havia parlat, silenci absolut. Alguns d’ells encara l’havien coneguda ‘la tia Antonina’ i guardaven algun record borrós d’haver-la visitada a Ciutat quan eren petits. 

—I recordau com era ella? Com que no hem trobat cap foto... 

—Era un poc... rebeca. Petita, els cabells grisos, ni grassa ni prima, tenia un xerrar molt decidit –deia la reneboda. —No te’n recordes, Joan?

—Només record que ens donava una pesseta i que ens feia arròs amb bacallà per dinar i no ens agradava... –contestava el germà– però del físic, de la seva cara, no. Aquest és el problema: el temps tot ho esborra.