"Els treballadors van sortir nedant de la perruqueria"

PaiportaPaiporta és un dels municipis valencians que més cara pagaran la factura de la DANA. Hi ha desenes de morts i desapareguts i encara queden molts aparcaments soterranis per revisar. Els carrers són plens de fang que, en alguns llocs, encara arriba fins als genolls. Els voluntaris i els veïns es mouen amb cautela. Un pal de fusta que sobresurt del fang vol dir que hi ha una claveguera oberta. I el que no falta a cap carrer són els mobles amuntegats. Ara que les grues ja s'han endut una part important dels cotxes que bloquejaven els carrers principals, els propietaris dels negocis i dels habitatges que hi ha als baixos dels edificis han començat a buidar tot el que l'aigua va fer malbé. És a dir, tot el que tenien.

“A llençar coses i a tornar a començar... D'aquí quinze dies si Déu vol”, diu confiat José Arenas, que ha perdut tres perruqueries al carrer Primer de Maig de Paiporta. Ha començat per buidar la que està en més bon estat, diu, però, gairebé no ha salvat ni les parets. “Els Bombers em van dir que he de treure tot el guix perquè està xop i podria podrir les parets i malmetre l'estructura de l'edifici”, diu rasqueta en mà. Només ha salvat una estanteria. Ell és un dels molts afectats que poden explicar la tragèdia en primera persona. “L'aigua va entrar per onades. Després de la primera, que ho va inundar tot, intentàvem treure l'aigua amb escombres i amb unes fustes que teníem. Encara pensàvem que podríem fer alguna cosa... I aleshores es va sentir el crit d'una veïna: «Que ve l'aiguaaaa». I una segona onada va obrir la porta de cop i l'aigua va entrar amb violència. Amb aquesta segona onada els treballadors van sortir nedant de la perruqueria. Era una pel·lícula”.

Mentre recorda aquell malson, arriben sis nois amb escombres i cubells a la perruqueria. “Ostres, com t'ha quedat això, José”, li diu el primer. És un veí del poble que ve amb uns amics a donar un cop de mà. I el José li ensenya l'estanteria salvada, com si fos un trofeu.

Fa dies que els voluntaris, siguin del mateix poble, de València capital o de qualsevol altra població, se centren sobretot a treure el fang i els mobles malmesos de les plantes baixes. Les grues, que han de treballar amb cura perquè els carrers estan plens de gent, recullen les piles de fustes i de deixalles i les carreguen en camions que les porten a l'abocador que s'ha improvisat al costat del camp de futbol. És una zona prou allunyada del centre del poble, però no tant perquè el trasllat de tota la runa es faci encara més lent. "Ja tenim grues que porten els cotxes de dos en dos", diu satisfet un policia que intenta posar ordre al trànsit de camions i grues que venen per abocar la runa. En una banda hi ha centenars de cotxes i a l'altra hi ha els mobles, que cada dia ocupen més espai. I passa el mateix en altres poblacions, com Catarroja, que ha convertit el camp de futbol en un abocador.

“El cotxe es movia sol”

Un dels cotxes que aniran a parar en un d'aquests abocadors és el Citroën de José Luís Olmedilla, també veí de Paiporta. Dimarts de la setmana passada sortia de treballar del polígon de Riba-roja quan va veure que començava a haver-hi molta aigua. Va pujar de seguida al cotxe per marxar, però hi havia retencions. “De sobte vaig notar que el cotxe es movia sol, va començar a entrar una mica d'aigua i al cap d'un moment m'arribava als genolls”, recorda. Va intentar escapar-se, però no podia obrir la porta. El corrent va desplaçar el seu vehicle fins a encastar-lo contra dos camions que hi havia estacionats, que el van protegir una mica de la força de l'aigua.

“No sé d'on vaig treure la força, però vaig obrir una mica la porta i vaig sortir, però se'm va endur el corrent. Em vaig agafar a una barana amb totes les forces fins que uns treballadors d'aquella fàbrica van obrir la porta i em van fer entrar”, diu Olmedilla. A dins hi havia tres o quatre treballadors d'aquella empresa i un parell més d'altres llocs a qui havien anat rescatant. “Vam passar la nit allà. Només tenia una jaqueta per tapar-me. No sé com no em vaig morir de fred”.

Una setmana després, Olmedilla ha tornat al lloc dels fets per revisar com està el seu Citroën. “Això és el que ha quedat del meu cotxe”, diu mostrant dues bosses d'escombraries mig buides que porta a les mans. Després les deixa a terra amb cura, es posa una mà a la butxaca i en treu una foto de la seva neta. "Bé, i això també –diu content–. Som gent treballadora, ens costa molt tirar endavant, però quan passa una cosa així t'adones que, al final, un cotxe només és un cotxe".