Treballar amb la mort

Palma"La mort i jo ens coneixem bé. Li tenc molt de respecte, però m’ha ajudat a valorar més la vida i a viure-la més intensament”. Ho diu Toni Crespí, de 54 anys, natural de sa Pobla, que fa quinze anys que es dedica a maquillar morts. És el que es coneix com a tanatopractor o tècnic funerari. “M’hi vaig fer -assegura- per casualitat. Jo era pagès i aleshores estava passant per un mal moment econòmic. En oferir-me aquesta feina la funerària, m’enganaren una mica, ja que en un principi m’havia de dedicar a altres qüestions de l’empresa. Ara, però, ja domín l’ofici i el procur fer amb la major sensibilitat possible”.

Crespí reconeix que els darrers anys la feina de tanatopractor s’ha professionalitzat: “Ara ja no s’hi pot entrar com jo, del carrer. Es requereix tenir una diplomatura”. Els seus inicis no foren gens fàcils: “Em va costar molt adaptar-m’hi i aconseguir que m’afectàs al mínim. Els primers dos anys me n’hauria anat més d’una vegada. Hi havia dies que no podia dormir. No tenia gana i estava nerviós, sobretot quan tornava de fer un servei a una víctima d’un accident de trànsit”. L’experiència ha ajudat aquest pobler a relativitzar el seu ofici. “Jo sempre dic als meus companys que s’acaben d’incorporar que nosaltres no som el Bon Jesús. No tenim culpa de res. L’únic que podem fer és la part professional que ens toca”.

Vint-i-un grams?

grams?El dia a dia de Crespí pot oferir moltes emocions fortes: “Faig vida normal, però sempre he d’estar pendent del telèfon. El pitjors dies són quan hem d’anar a aixecar un cadàver d’un accident de cotxe. Quan arrib a un domicili o a un hospital, he de tenir molta de psicologia. He de detectar tot d’una quin familiar ens pot ajudar més amb els tràmits”. El moment més intens es produeix a la sala de maquillatge, on se sol fer feina en parella: “A mi la cara d’un mort ja no em sorprèn. Amb la gent gran saps que és llei de vida. Diferent és quan has d’arreglar una persona jove o un nin que ha tingut una mort dramàtica”.

Un dels pitjors esglais que, segons algunes pel·lícules de terror, pot patir un tanatopractor és que un cadàver obri els ulls mentre el maquillen. Es tracta de casos de catalèpsia o mort transitòria. “Això, tanmateix -assegura el pobler-, és pràcticament impossible amb els actuals aparells clínics, que permeten comprovar les constants vitals”. Fidel al secret professional, Crespí evita relatar anècdotes del seu ofici. Ell es queda amb la part més introspectiva: “Jo no som ben bé creient, però em faig moltes preguntes. Crec que alguna cosa hi ha després de la mort. A vegades, mentre maquill, em pos a pensar que aquell cos tenia vida una hora abans. Llavors em deman què s’ha fet de la seva ànima, que, d’acord amb algunes llegendes, pesa vint-i-un grams”.

Crespí encara no ha hagut de maquillar amics seus íntims, però sí coneguts. L’hora de la veritat, tanmateix, li arribà fa quatre anys quan tingué a les seves mans la seva pròpia mare: “Va ser una mort inesperada. No sabia com reaccionaria, però al final vaig fer el servei amb normalitat”. Malgrat aquesta normalitat, l’ofici de tanatopractor encara desperta molt d’estupor i morbositat entre la població. “La gent -assegura el pobler- em demana com puc fer aquesta feina. Es pensen que no som humans. Jo, però, tenc família, dona i fills, i som molt sensible. Em puc posar a plorar quan veig una pel·lícula o un documental”.

Un cop el cadàver està ben agombolat dins el bagul, el tanatopractor cedeix el protagonisme al fosser. Francisco Rosa, de 49 anys, és la tercera generació de fossers de sa Pobla. Fa més de vint-i-cinc anys que s’hi dedica. “El meu padrí -recorda- vivia a l’antiga casa del fosser que encara ara hi ha davant el cementeri del poble. Jo de petit no aturava de trullar entre les tombes quan venia a veure com treballava mon pare”.

Rosa afirma que, com Crespí, també arribà a l’ofici per casualitat: “Feia de cambrer i un dia em vaig presentar a una plaça de fosser al meu poble. La vaig guanyar i em vaig convertir així en el primer fosser amb oposició de la família”. La seva plaça també implica l’atenció dels familiars del difunt que arriben al tanatori. A Espanya, aquest edifici adjunt al cementeri es començà a generalitzar fa uns quinze anys. Abans, els morts es vetlaven a casa o en una petita sala del mateix cementeri.

Rosa insisteix que el seu ofici ja no impressiona ningú del poble: “A mi a vegades em fan bromes al bar. Abans, però, al fosser se li donava de menjar a part. Solia ser objecte de befa. El fet que visqués en un lloc tan macabre feia que circulassin tot tipus de llegendes al voltant de la seva persona. A més, eren individus de poques llums que es podien inventar rumors com que hi havia morts que havien estat enterrat vius. Ho deien perquè a vegades, quan obrien un bagul, es trobaven que el cadàver estava una mica descol·locat. Això, però, era així perquè, en baixar-lo a la tomba, la caixa se solia moure”.

Amb la mort apamada

Aquest pobler s’adaptà fàcilment al seu ofici: “Sempre he tingut una relació normal amb la mort perquè he crescut amb ella. Inevitablement, com a pare, la mort sobretot d’un al·lot sempre m’impressiona, però, quan tanc el cementeri, intent oblidar-me de tot. Si no, no podria viure”. Rosa també es veu obligat a fer de psicòleg: “Jo som una persona alegre, però, quan entr aquí, intent ser respectuós i atent amb els familiars del difunt. Els ajut a passar el tràmit de la manera més suau possible. La gent es desploma quan em veuen tapant el clot de la tomba. És quan realment assimilen que han perdut aquell ésser estimat”.

Un fosser també es dedica a la neteja de tombes. “La llei -apunta el pobler- diu que, al cap de cinc anys, si el propietari ho vol, es poden treure del bagul les restes del difunt i ficar-les dins una caixeta, que queden en el mateix nínxol, o dins d’una ossera”. Avui un servei funerari complet, amb fèretre, tanatoplàstia i enterrament, pot costar una mitjana de 2.500 euros. La incineració, però, cada pic va en augment. Ja representa prop d’un vint per cent dels serveis funeraris.

Rosa, que té ben apamada la mort, es confessa no creient. Té clar que vol ser incinerat, com el seu pare. “Jo no vull cap dels serveis funeraris que oferim aquí. No vull que la meva família em vegi dins una caixa i amb flors. M’estim més que em tapin, em cremin i que es quedin amb el meu últim record”. Amb tants d’anys fitant la mort, ja no hi ha por, sinó respecte i un gran aprenentatge de vida: “Ja he hagut d’enterrar uns quants amics de la meva quinta. En el cementeri, tots som iguals, tant rics com pobres. La meva feina fa que doni més importància als petits detalls del dia a dia”. Rosa està convençut que serà la darrera generació de fossers de la seva família: “No desitj aquesta feina als meus fills. Jo no tenc horaris. Sempre em poden telefonar en qualsevol moment”.

‘Memento mori’

Davant la pèrdua d’un ésser estimat és important fer un bon dol. Bé ho sap el capellà Joan Femenia, director d’exèquies i tanatoris del Bisbat de Mallorca. S’encarrega principalment d’oficiar responsos -peces litúrgiques breus- als tanatoris de Palma. També, però, com a rector de Campanet, Búger i Moscari, celebra funerals a les esglésies. “Cada pic -reconeix- la gent s’estima més fer responsos i no funerals. Tanmateix, malgrat viure en una societat cada cop més secularitzada, en molts impera la necessitat de transcendir i de cercar una espiritualitat. La gent sempre es fa preguntes”.

Aquest capellà de 40 anys dona molta d’importància a la gestió del dolor: “És un tema molt complicat. Quan els familiars em venen a veure, tenc tres minuts per fer-me una idea del seu perfil psicològic i de la vida del difunt. No deman si són creients o no, encara que les converses més interessants solen ser amb els ateus. Com a persona que també ha perdut un pare, intent ser assertiu i no abusar de frases fetes i buides. Moltes vegades és millor una llàgrima que no una paraula. Quan es tracta sobretot de morts joves, dir que ‘ens veurem al cel’ és una banalitat”.

Femenia assegura que avui dia, en l’era de l’hedonisme i del culte a la joventut, hem oblidat el Memento mori (‘recorda que has de morir’) dels clàssics: “La mort continua essent un tabú. La gent la veu com una cosa llunyana i sembla que no va amb ells. La mort, però, és el més segur que tenim. Tots som finits”. El representant del Bisbat també lamenta que s’abusi dels fàrmacs per mitigar el dolor davant d’una absència: “No es tracta d’oblidar, sinó d’integrar el dolor dins les nostres vides, d’assimilar que aquella persona ja no hi és”. Tot aquest univers de vius que transiten pels cementeris queda molt ben reflectit en el documental Ciutat dels morts (2019), del mallorquí Miguel Eek, disponible a Filmin.