Tren de Llevant: 25 anys d’una reivindicació ignorada

PalmaA quests dies l’artanenc Miquel Piris, periodista de TV3, ha pensat molt en l’anhelat projecte del tren de Llevant. Fa dues setmanes els seus pares, a la vuitantena, van patir un accident de cotxe a Artà. Foren envestits per un conductor temerari mentre es dirigien a Inca. “Ma mare –diu– es trencà unes costelles, però està bé. Mon pare s’endugué la pitjor part. L’han hagut d’operar del maluc. Si haguessin tingut el tren, accidents com el seu es podrien haver evitat. Arran del que els ha passat, m’he assabentat, per boca d’amics i coneguts, de la gran quantitat de sinistres que hi ha hagut els darrers anys a la mateixa carretera”.

Casualment, l’ensurt dels pares de Piris ha coincidit amb la històrica mobilització pel retorn del tren de Llevant que ell mateix promogué fa 25 anys amb altres companys. El 1998 feia dos anys que el popular Jaume Matas era president del Govern després de la defenestració de Cristòfol Soler. Un dels seus grans anuncis fou la recuperació la línia Inca - Llubí - Muro - sa Pobla, en funcionament des de 1878 fins a 1981. Llavors, però, no es digué res de la de Manacor - Sant Llorenç - Son Carrió - Son Servera - Artà, tancada 21 anys enrere (havia rodat del 1921 fins al 1977). “Davant aquell oblit –assegura Piris–, la direcció de la revista artanenca Bellpuig proposà que la portada de cada número estigués encapçalada per la frase ‘Volem el tren de Llevant’. Jo, però, vaig dir que calia fer alguna cosa més i el primer que se’m va ocórrer va ser fer gorres, camisetes i adhesius reivindicatius per vendre a l’estiu a fires i mercats. Per finançar-ho, vaig convèncer amics i germans”.

Aquella iniciativa superà totes les previsions en una època en què no hi havia xarxes socials. “De sobte –continua Piris–, ens trobàrem amb un munt de doblers recaptats. El meu germà Pere suggerí invertir-los en l’organització d’una marxa per damunt les vies de l’antiga línia de tren que reclamàvem. Servirien per pagar pancartes, busos per a xeremiers, anuncis als diaris i l’avituallament dels marxaires”. La data elegida per a la caminada fou el dissabte 12 de setembre. Sense haver-ho previst, coincidia amb la nova diada de Mallorca, que feia dos anys que havia instaurat el Consell de Mallorca de Maria Antònia Munar (UM). Aquell any també es donava la casualitat que se celebraven els 150 anys de la posada a punt del primer tren de tot Espanya. Unia Barcelona amb Mataró.

“Tu ets nacionalista”

Personalitats com els cantants Tomeu Penya, Maria del Mar Bonet, el futbolista Miquel Àngel Nadal o el pintor Miquel Barceló no dubtaren a posar-se una camiseta amb el lema ‘Volem el tren de Llevant’. El grup ecologista GOB també se sumà a la causa. “Dies abans de la marxa –afirma el periodista–, amb un petit grup, intentàrem fer el recorregut i a l’altura de Sant Llorenç ens va ser impossible avançar per la gran quantitat de cards, mates i romeguers que hi havia. Ho deixàrem, però, tot ben net per al dia assenyalat”.

D’aquella etapa Piris en conserva una anècdota ben curiosa: “Un dia vaig topar amb un veí anglès de Cala Rajada i, en saber que jo era un dels organitzadors de la marxa, em va dir: ‘Tu ets nacionalista’. Li vaig donar llargues, però em vaig quedar pensant: ‘Si ser nacionalista és demanar el millor per al teu poble, idò som nacionalista’. Com a bon britànic, aquell senyor devia tenir una perspectiva colonialista i devia considerar que qualsevol persona que aixeca la veu en contra del colonialisme que pateix és un radical, un subjecte estrany”. L’artanenc cada pic es reafirma més en les seves conviccions: “Des de la restauració de la democràcia, malgrat el que aportam a les arques públiques, som la comunitat on menys s’inverteix per habitant. Sempre hem de plorar perquè ens arribin coses, quan a altres bandes hi arriben de manera automàtica. N’és un bon exemple l’AVE de la Península, que passa per poblacions on no hi puja ningú”.

Els promotors de la marxa pel tren de Llevant s’emmirallaven en la gran manifestació que el 31 d’octubre de 1987 es feu a Palma per reclamar un hospital públic a la comarca. S’aconseguí que prop de 10.000 persones es concentrassin davant les portes de la Delegació del govern. “Va ser –recorda el periodista– la primera demostració de força de la gent del Llevant, que estava cansada de veure morir parents seus mentre els traslladaven a Son Dureta, a 50 quilòmetres”. Deu anys després, el 1997, ja s’inaugurava l’Hospital de Manacor, el segon centre sanitari públic que es construïa a Mallorca. Aquella fita, que s’havia aconseguit també gràcies a la pressió de la premsa local, donà ànims als nous activistes ferroviaris per perseguir el seu somni.

Els nous ‘agermanats’

El tren humà del 12 de setembre de 1998 arrancà a primera hora del matí des de Capdepera i a cada nucli anava sumant voluntaris que la revista Bellpuig definí com els nous ‘agermanats’, els mallorquins de la Part Forana que el 1521 es rebel·laren contra el mal govern de l’oligarquia de Palma. Després de vuit hores de caminar, prop de 2.500 ‘revoltats’ foren rebuts a l’estació de Manacor enmig d’una gran festa, que congregà un miler més de persones arribades de diferents punts de l’illa. “Des de Serveis Ferroviaris de Mallorca (SMF) –diu Piris– ens tractaren de sonats quan els demanàrem permís per fer la caminada. Es pensaven que ningú no ens faria cas. El conseller de Foment Joan Verger s’enfadà molt en constatar l’èxit de la convocatòria. Nosaltres també exhibíem pancartes contra l’autopista de Llevant que el seu gabinet estava estudiant”.

Entre els organitzadors de la marxa també hi havia els batles dels cinc ajuntaments del Llevant. Eren d’ideologia diversa: a Son Servera i a Manacor hi governava el PP; a Artà i a Sant Llorenç, els independents en coalició amb el PP; i a Capdepera, UCAP també de la mà del PP –el gabellí era l’únic nucli per on no passava l’antiga línia ferroviària. “Llavors –recorda Piris– Jaume Matas no dubtà a sumar-se a la nostra reivindicació en veure que els seus batles li donaven suport. Així m’ho feu saber en un correu electrònic que m’envià. De sobte, curiosament, Matas engegà una campanya per promoure el bus públic”.

En les eleccions autonòmiques que s’havien de fer al cap d’un any, el juliol de 1999, tots els partits polítics inclogueren en el seu programa la promoció del ferrocarril. El 2001 el primer Pacte de Progrés del socialista Francesc Antich inaugurà la recuperació de la línia Inca - sa Pobla que havia iniciat el seu predecessor. I el 2003 restablí el tram entre Inca i Manacor. Al Llevant hi havia molta d’esperança perquè la línia s’acabàs allargant. No deixarien de pressionar fent la marxa reivindicativa en set ocasions més. Ningú, però, mai més no els escoltaria. El 2007, amb Matas un altre cop al Consolat de Mar, només s’inaugurà el metro de Palma fins a la UIB.

Decepció

El 2008, durant el Segon Pacte de Progrés, Antich aconseguí signar amb el president del govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, un conveni ferroviari de 500 milions d’euros, que incloïa el tren de Llevant amb un recorregut de prop de 30 quilòmetres. El Ministeri de Foment començà pagant-ne 53, que serviren per iniciar les obres i per dur a terme l’electrificació del tren Palma-Inca. El 2011, però, tot quedà aturat amb la victòria del popular José Ramón Bauzá. “Aleshores –apunta Piris–, en un moment de crisi econòmica, el nou president autonòmic volgué fer un acte patriòtic cap a Espanya i decidí renunciar als doblers del conveni signat. Dos anys després, gràcies a una altra partida pressupostària, preferí construir la Via Verda sobre el traçat de l’antiga línia ferroviària”.

Durant els dos següents mandats progressistes de la socialista Francina Armengol (2015-2023) no es construiria ni un pam més de via. “El 2011 –afirma Piris–, quan encara no era presidenta del Govern, Armengol participà en la darrera marxa reivindicativa i lamentà la falta de voluntat de Bauzá per continuar amb les obres del tren de Llevant. Malgrat les seves promeses electorals, ella mai no feu res per reclamar a Madrid els doblers del conveni signat en temps de Zapatero”. De moment, el nou govern de la popular Margalida Prohens ha assegurat que no descarta recuperar la línia Manacor-Artà. Molt escèptica a les seves paraules es manté la Plataforma pel Tren de Llevant, que el proper 24 de setembre commemorarà la històrica marxa de 1998 amb una altra caminada de Son Carrió a Son Servera.

L’actual saturació automobilística que pateix Mallorca ha acabat donant la raó a Piris. “Estam pitjor que fa 25 anys –lamenta–, quan ja teníem la mitjana de cotxe per habitant més alta de tot Europa. No aturam de tenir embossos pertot. El tren és el mitjà de transport més ecològic, econòmic i segur. I, mentrestant, cada any el canvi climàtic no atura de donar-nos desgràcies. Hi ha algú que pensi en el nostre futur?”.