El trencaclosques de la mort d’Antoni Oliver Jordà

Palma27 de febrer de 2021. El cotxe de l’empresa funerària feia estona que havia arribat al cementeri de Pollença i els operaris, que havien descarregat la caixeta de fusta, l’havien entrada a la sala de vetla, fins que arribés la gent. En una plaqueta metàl·lica hi havien gravat el nom: Antoni Oliver Jordà. Un nom llunyà, gairebé oblidat, atès que ja no quedava cap familiar que l’hagués conegut en vida.

Era prest encara i, mentre esperava l’arribada de familiars i autoritats, na Núria (nom fictici) li donava voltes al cas, que era un poc estrany. Asseguda al banc de pedra, va treure la llibreta i anava repassant les notes amb què havia intentat refer una història ocorreguda feia massa temps i tapada amb un silenci massa dens. Un fet era indiscutible: l’havien assassinat. A més, de la documentació dels arxius i de la feina d’investigació de moltes persones, n’havia pogut obtenir encara més certeses. La data de la seva mort. El lloc. La causa. Els autors. 

Era el 19 de desembre de 1936 i amb les primeres clarors d’aquell fred dematí un camioner que circulava per la carretera de Palma a Llucmajor trobava, al quilòmetre 19,8, un home mort a la cuneta. Tenia la cara i el cap dins un bassiot de sang. Segons els metges que li feren l’autòpsia quan el cadàver va ser traslladat al cementeri de Llucmajor, la causa de la mort era clara: el xoc a què va estar sotmesa la massa encefàlica quan dues bales li varen travessar el crani. Que havia estat executat per falangistes, ni es plantejava a les diligències judicials que instruïa l’Auditor de Guerra després de la troballa del cos, però els indicis ho feien obvi: la mort per arma de foc sense senyals de lluita; l’exposició del cadàver a la cuneta per escampar la por; el lloc triat, que era el mateix on no feia ni dos mesos que havien estat igualment assassinats Sebastià Vidal i Macià Salvà, del Coll d’en Rabassa. 

Sense motiu aparent

“Però falta el motiu”, pensava na Núria. Era vera que saber-lo no canviava res però, tot i així, trobava important el perquè. Ja fos perquè podia haver estat la darrera pregunta que s’hagués fet el mateix Toni Oliver abans que el matessin o la que amb seguretat s’haurien fet els pares que mai varen recuperar el seu fill, però, sobretot, perquè les coses –na Núria n’estava convençuda– havien de tenir un sentit, fins i tot dins el contrasentit que fou la repressió feixista. No obstant això, no havia pogut esbrinar-ho perquè, si bé amb l’ajuda dels seus companys havien pogut recopilar informació rellevant, hi havia massa llacunes, massa buits, que li impedien saber com interpretar-la. Na Núria, que explica que pensava millor en moviment, s’aixecà i, mentre passejava entre les tombes, anava enumerant mentalment les pistes que tenien.

Per començar, no havien trobat cap indici de militància política de Toni Oliver. Això no volia dir que no l’hagués tenguda, però també podia ser que, tot i que no era tan habitual com moltes famílies creien, l’assassinat pogués haver estat motivat per alguna causa més trivial, més sòrdida. De fet, a les declaracions que va fer la seva exdona, Jerònia Pomar, quan va ser citada a declarar –ja que el cadàver trobat i no identificat duia un tatuatge amb el nom d’ella–, va dir que feia cinc anys que s’havien separat perquè Toni Oliver duia mala vida. 

Però, a més a més, hi havia certes informacions derivades de l’autòpsia que obrien altres possibilitats. En primer lloc, els cabells: anava tot afaitat. Això feia pensar que fos un presoner i, de fet, els familiars amb qui na Núria havia xerrat, que només tenien informacions borroses i passades pel sedàs del silenci imposat, creien que havia estat a la presó, tot i que no sabien si com a pres o com a guàrdia. Fins i tot, algú els havia dit que Toni Oliver s’havia ficat en problemes per haver ajudat un altre presoner donant-li menjar. Però, revisant els llistats d’empresonats arran del cop d’estat fets pels investigadors, Toni Oliver no apareixia enlloc: ni al vaixell Jaume I, ni a Bellver, ni a Can Mir...

En segon lloc, la roba que duia quan el mataren suposava un altre element estrany: duia, a més de calcetins, sabates, cinturó, boina i mocador al coll, dues camisetes, una camisa, un jersei, un guardapits, una americana i un abric, i tres calçons. Tot posat a la vegada, una cosa damunt l’altra. I dins les butxaques: un mocador, un rodet de fil, un llibret de paper de fumar, una capsa de mistos, un encenedor, una maquineta d’afaitar, un llapis, un raspall de dents i un tub que contenia sabó.

“Massa pertinences per estar tancat i haver estat víctima d’una treta”, pensava na Núria. A més, l’exdona havia declarat que l’havia vist pel carrer dues setmanes abans de la data de la mort, així que estava en llibertat i no semblava amagar-se. Però aleshores, què? No tenia casa? Fugia? I, sobretot, per què va acabar executat per uns falangistes en una cuneta?

Les peces del trencaclosques eren allà, però no semblava possible encaixar-les. “Ha passat massa temps”, es lamentava Núria mentre mirava com es desenvolupava la cerimònia, senzilla, però plena d’emoció, perquè, malgrat no saber per què l’havien mort, a Toni Oliver el tornaven al seu poble i a la seva família. I també perquè li havien retornat el nom, un nom negat. Deixava de ser un cadàver no identificat tirat a una fossa comuna per emergir de l’oblit i, malgrat que cap dels presents l’havia conegut, sí que algun tenia encara ben viu el record de la mare de Toni Oliver plorar-lo als vespres quan s’escalfaven davant el foc a la cuina.

Però unes setmanes després que l’acte hagués sortit pels mitjans, na Núria rebia una cridada. A l’altra banda del telèfon, na Lina li explicava on trobar les peces que faltaven: Antoni Oliver Jordà apareixia com a testimoni en la causa judicial 978/36 per la qual havien afusellat Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. 

Resultava que Antoni Oliver Jordà era un pres comú habitual de la Presó Provincial i des d’abans del cop d’estat hi estava complint la quarta condemna per furt. Allà dins era cabo de patio, és a dir que, tot i ser presoner, feia tasques de control dels mateixos presoners. Era precisament aquest càrrec el que el convertia en un testimoni interessant per ajudar a incriminar l’empresari republicà Antoni Maria Ques. Aquest ric alcudienc estava empresonat allà mateix –a la secció de presos polítics– mentre esperava ser processat per haver participat en un increïble complot per instaurar un règim soviètic a Mallorca. El jutge cità Toni Oliver a declarar per tal que digués si havia sentit res d’interès a cap pres polític i va contestar que no, i que els tenien prohibit mesclar-se els comuns amb els polítics. Com que la resposta no va ser l’esperada, el jutge l’envià a la presó de Can Mir per posar-lo en aïllament i incomunicar-lo. Dues setmanes més tard, el tornaren a citar per declarar. Què va passar durant aquells quinze dies? Això no es podrà saber, però no costa imaginar que res de bo, ja que de cop va recuperar la memòria: va declarar haver sentit que en Ques deia a un company que a ell tanmateix no li podien haver trobat les armes, ja que només donava suport amb capital. Va donar moltes altres informacions, algunes de clarament errònies, com per exemple que l’havien detingut a Palma, encara que en realitat ho havien fet a Alcúdia. Li havien fet aprendre la lliçó, a Toni Oliver, abans d’anar a declarar? O tal vegada va entendre que li convenia donar-los qualque cosa i va improvisar? Fos com fos, pocs dies després de la declaració, a mitjan mes de novembre, va ser posat en llibertat per haver complert la condemna. 

Testimoni tèrbol

El defensor d’en Ques, amb vista al judici, demanà la compareixença d’en Toni Oliver, per tal que ratifiqués les seves declaracions acusatòries i aclarís les contradiccions, però sobretot perquè expliqués per quin motiu, quan va tornar de Can Mir a la Presó Provincial, va dir al pres Ramon Jaume: “M’he salvat d’una de bona, m’he inventat una història”. Possiblement aquesta indiscreció, que hauria circulat fins al punt d’haver arribat a orelles del militar defensor –que ho volia usar com a prova de la defensa–, li costà la vida. Toni Oliver Jordà no pogué ser localitzat per al judici, perquè ja l’havien liquidat, i no era l’únic: també desaparegueren misteriosament Bartomeu Fluixà i Miquel Servera, els principals acusadors amb qui s’havia iniciat la causa judicial. 

Ara sí que les peces d’aquell macabre trencaclosques encaixaven, com a mínim per tenir una hipòtesi seriosa. Núria no deixava de pensar que si ella, que no era ningú i la separaven més de vuitanta anys del crim, podia haver-se assabentat de tot allò... què no hauria pogut saber un jutge si s’hagués volgut fer justícia quaranta anys enrere amb el retorn de la democràcia.