BarcelonaTots van saber que tenien altes capacitats quan ja eren adults. Saber-ho els va canviar la percepció que tenien d’ells mateixos: l’Albert Sauri va sentir-se identificat en el seu fill diagnosticat, la Montse Valls va entendre d’on venia la seva “insatisfacció permanent”, la Raquel Tomàs va comprendre alguns canvis emocionals i la Montserrat Pinillos va descobrir que no era “l’ovella negra” de la família com creia. Tots quatre expliquen a l’ARA el camí no sempre fàcil de ser superdotats
“L’escola era una tortura per a mi i ningú em motivava”
Quin record teniu de la vostra etapa a l’escola?
MONTSERRAT PINILLOS: Jo vaig ser fracàs escolar. L’escola era una tortura per a mi. Ningú em motivava i el reforç dels professors era sempre negatiu. Quan treia bones notes (que no era gaire sovint) em deien que podia fer més, i quan treia males notes em deien que no li posava prou dedicació. Sempre he cregut que era l’ovella negra de la família.
ALBERT SAURI: A mi sempre em deien que jo podia fer més i millor. El problema era que això feia augmentar el meu nivell d’autoexigència, que de per si ja era molt elevat. La sensació era que mai eres prou bo. Crec que és problema del sistema educatiu.
MONTSE VALLS: En el meu cas, guardo molts bons records de l’etapa d’infantil i primària. Quan ens posaven activitats jo les feia totes i en presentava d’ampliació. Tanmateix, tot va canviar quan va arribar l’ESO, quan vaig començar a suspendre-ho tot. Jo no havia adquirit l’hàbit d’estudiar i no tenia cultura de l’esforç, perquè tot ho sabia fer al moment i no em calia esforçar-me gaire.
RAQUEL TOMÀS: Jo soc molt diferent d’ells tres, ja que era el que abans es deia una empollona. Tenia molta facilitat i tenia un perfeccionisme extrem i un sentit de la responsabilitat molt gran. M’havien inculcat que el que s’havia de fer era estudiar, així que jo ho vaig portar a l’extrem. He sigut una persona que col·leccionava deus.
Quin tracte rebíeu per part dels professors?
M.V.: Jo no tenia punt intermedi. O em portava molt bé amb els professors o em portava molt malament. La diferència era la seva actitud d’autoritat. M’agradaven molt els professors que eren pròxims i es preocupaven pels alumnes. En canvi, em rebel·lava contra els que no eren així.
R.T.: Jo, des del punt de vista d’un professor, era una persona que passava absolutament desapercebuda, ja que no necessitava ajuda en res. Sempre em posaven d’exemple com a persona estudiosa, però em demanaven que fos més social. Les notes a casa anaven sempre en aquesta línia. Recordo que els professors també eren força autoritaris.
A.S.: No recordo que es preocupessin gaire per mi, tot i que hi tenia una relació força cordial. A vegades hi havia coses que em costaven molt d’entendre, però quan ho entenia deia: “Mira que fàcil que era explicar-ho i que malament que ens ho van explicar”. Així i tot, vaig tenir bons professors que intentaven treure el potencial que jo tenia dins.
M.P.: Em passava les classes mirant les corbates del professor d’anglès. A EGB recordo que em renyaven, posaven notes a casa i em posaven d’exemple negatiu cap a la resta de companys. Fins i tot una persona em va tirar un guix. A la formació professional la cosa va millorar.
"He aprovat vuit cops el MIR, però soc incapaç de treballar”
¿La vostra condició us ha influït a nivell laboral?
M.P.: No et sabria dir si m’ha influït o no. Vaig treballar durant deu anys amb monges i feia la meva feina i la de les altres. Després vaig estudiar una carrera a les nits, tot i que no em sembla que el fet de tenir superdotació hi influís. I després vaig obrir el meu centre enfocat a ajudar els infants amb altes capacitats intel·lectuals. Faig moltes coses alhora, i potser sí que hi veig relació, amb això.
R.T.: El meu perfeccionisme i autoexigència extrems no m’han permès tenir bones experiències laborals. Vaig treballar durant deu anys com a metge de família, però en comptes de trigar deu minuts per visita jo en trigava quaranta o cinquanta. És un perfeccionisme que no puc controlar i ara ja no treballo. M’he presentat vuit cops al MIR i els he aprovat tots. Tinc 50 anys i dues especialitats acabades, però soc absolutament incapaç de treballar. No sé com solucionar-ho.
A.S.: Quan vaig entrar al món laboral no era conscient que tenia altes capacitats intel·lectuals. Fan d’amplificador, però crec que no podem caure en el parany que les altes capacitats han influït en tot. Jo he sigut una persona que sempre ha volgut anar més enllà i mai n’ha tingut prou. Però amb l’edat he anat calmant aquesta inquietud. En el món laboral no he tingut gaires problemes.
M.V.: Vaig fer-me autònoma el 2012 i vaig estar fent traduccions durant molt de temps. Al principi m’agradava, però a poc a poc ho vaig anar avorrint. Vaig anar al psicòleg i em van dir que tenia altes capacitats intel·lectuals. Vaig haver de repensar tot el que m’havia passat fins aquell moment i va ser un punt d’inflexió. Després vaig decidir que deixava la traducció i vaig començar una carrera nova.
En el vostre lloc de treball, expliqueu que teniu altes capacitats?
M.V.: Jo era autònoma, però mai he explicat als meus clients que tenia superdotació. Crec que no ho pots dir, perquè la gent es pensa que ets una persona massa creguda. No trobes el moment per explicar-ho. No em quadra per enlloc dir-ho, també perquè molts cops no hi penso.
A.S: En el meu entorn hi ha gent que ho sap i gent que no. És qüestió de confiança amb l’altra persona. És una cosa íntima, des del meu punt de vista. És veritat que en el moment que saps que tens altes capacitats ho vols dir als teus amics, però no a la feina. En el sector laboral hi ha un gran desconeixement de què són les altes capacitats. Encara hi ha massa prejudicis al darrere. Per sort, soc propietari de la meva pròpia empresa i no he hagut d’explicar-ho a ningú. En el moment que surti aquesta entrevista ja haurem sortit de l’armari. Ja no caldrà que diguem res, la gent del nostre voltant ho sabrà.
“Jo avorreixo la gent i ells a mi”
Com són les vostres relacions personals amb la família i els amics? Us sentiu compresos?
R.T.: Sempre amb la premissa que no sé si són les altes capacitats o la meva manera de ser, he sigut una persona callada, però em considero sociable i no he sigut exclosa. Això sí, no passava de la relació superficial. Em portava bé amb força gent, però mai he acabat de tenir millors amics. Jo avorreixo la gent, i a mi també m’avorreixen ells. He après que no seré una persona amb molts amics, però els que tingui vull que siguin com més reals millor.
M.P.: Jo he sigut una persona molt introvertida, tot i que ara estic millorant gràcies a la feina que tinc. Amics n’he tingut molt pocs: tres o quatre persones que encara segueixen amb mi. De fet, mai he entès molta de la gent que m’envolta i les bromes que fan, o, més ben dit, les ximpleries que fan. Ells tampoc m’entenien a mi. Ha sigut sempre bastant frustrant. Les amistats han de ser comptades i bones.
M.V.: Jo també he sigut molt introvertida i a l’escola fins i tot jugava sola. Necessito els meus moments d’estar sola. Tinc poques amistats, però no en necessito més, la veritat. Tot i que no soc tímida, em costa conèixer a fons una persona.
A.S.: Jo m’he entregat molt en les relacions i a vegades en sentit contrari no ha sigut així. Potser les altes capacitats ho intensificaven. Soc una persona que viu les relacions amb intensitat. També em sé adaptar als entorns en què em trobo: puc passar a ser introvertit o extravertit segons les persones amb què estic. Has de saber quines cartes ensenyes i quines no.
Quins són els aspectes positius de les altes capacitats intel·lectuals?
M.P.: Crec que la part més positiva és la meva hiperactivitat, la motivació i la necessitat d’ajudar els altres. També destacaria la intuïció que tinc, com un ocellet que em va avisant de tot.
M.V.: La superdotació m’ha ajudat a ser una persona molt creativa, empàtica, tot i que em pensava que eren defectes. L’associació ACACIA -on s’han conegut amb la resta d’entrevistats- m’ha ajudat a canviar la visió i a descobrir que hi havia persones com jo. Allà ens ajuntem gent amb altes capacitats i compartim les nostres experiències. La veritat és que m’ha anat molt bé saber que hi ha més persones com jo i que no soc l’única ovella negra.
R.T.: La imaginació i la creativitat. Això em serveix per evadir-me de la realitat i fer un viatge interestel·lar cap a mi mateixa. També la capacitat de cooperació i de tirar endavant sempre, malgrat que hi hagi moltes dificultats. La meva vida és un fracàs absolut, però no la canviaria per res del món pel que acabo de dir. Tenir aquestes virtuts és un privilegi extraordinari. Un regal.
A.S.: L’entrega, la curiositat insaciable per anar més enllà i per aprofundir en tot. També a nivell de creativitat i imaginació. Ens cal abraçar amb força les nostres virtuts.