Trencar el silenci del trauma sexual infantil: "No ho deia per vergonya, perquè se sentia bruta"

BarcelonaDe la nit al dia ja no tenia ganes de jugar amb els seus amics, plorava per qualsevol cosa i les poques nits que aconseguia dormir, quan es llevava s'havia fet pipí al llit. Ja no era la nena de nou anys feliç i sociable de sempre, es va tornar solitària i vivia amb molta frustració. Aquests canvis feien sospitar la mare, l’Ana (nom fictici), que la nena no estava bé, com si amagués un secret que no la deixava viure, però no es podia imaginar que era perquè una persona molt propera a la família havia abusat d'ella. "Ella mateixa m'ho va dir quan l'hi vaig preguntar i va ser encara més dur saber que havia callat per por, per vergonya, perquè deia que se sentia bruta”, relata. 

La unitat d’atenció a les violències vers la infància i l’adolescència de la Vall d’Hebron, batejada com a EMMA, ha atès 343 víctimes menors d’edat, la majoria (70%) nenes, des que va posar-se en marxa el novembre del 2020. Durant el primer any sencer en funcionament, el 2021, han visitat, acompanyat i iniciat el tractament de 304 infants, una xifra elevadíssima que quasi equival a un cas atès al dia. Entre ells, hi ha el de l’Ana i la seva filla. “El perfil de víctima que atenem és una nena de 9 o 10 anys que revela que ha patit violència sexual o una adolescent que, passats uns anys, recorda fets passats i identifica el que ha viscut com a violència sexual”, descriu l’adjunta del servei de pediatria i coordinadora de la unitat, Anna Fàbregas. 

La violència contra els infants té múltiples expressions –física, emocional o per negligència– però la sexual és la més freqüent a la consulta del centre barceloní, que és el de referència a la ciutat, i atén quatre de cada cinc casos. Pràcticament tots els agressors (91%) són homes: el 65% formen part de la seva família i en el 85% són persones conegudes, és a dir d'entorns que se suposa que han de ser de confiança i seguretat per als menors. “Encara que les xifres vagin a l’alça perquè fem més diagnòstics i es visibilitzen més casos, nosaltres veiem una petita part dels casos que realment passen. Les dades són només la punta de l’iceberg. N’hi ha molts d’ocults, encara és un tema tabú”, lamenta Fàbregas. 

Tot i que no hi ha estadístiques de violència contra els infants, s’estima que a Europa un de cada cinc menors ha sigut víctima d’abusos o d’una agressió sexual. Sovint presenten una barreja d’emocions com ràbia, por, culpa i vergonya. Alguns ho verbalitzen de seguida, però la majoria pateixen una situació de bloqueig que els impossibilita explicar el fets, sovint, durant anys. Perquè puguin trencar el silenci, la pediatra remarca que és “importantíssim” que la persona que sospiti que pot estar davant d’un cas de violència contra els infants ho abordi. I si a més és la primera persona a qui l’infant o adolescent s’adreça, que escolti el seu relat i li doni credibilitat. 

Aquesta és una premissa que sovint no es compleix perquè falta sensibilització i formació en moltes capes de la societat, començant per les famílies, però també entre els mestres, els monitors, els professionals sanitaris i els agents i jutges. “No és la nostra funció dubtar de la paraula d’una víctima. Si en el moment que el menor s’atreveix a verbalitzar-ho no se li fa cas, se’l desacredita o es mira cap a un altre costat, segurament no tornarà a treure el tema i no podrà començar un procés de recuperació en què se l’acompanyi i se’l protegeixi adequadament, amb les seqüeles per a la seva salut que això suposaria”, avisa Fàbregas. 

Gairebé un terç dels infants o adolescents que han estat víctimes d’algun tipus de violència pateix seqüeles a mitjà i llarg termini. En molts casos es manifesten en forma d’estrès posttraumàtic amb records intrusius que no es poden treure del cap, un estat emocional negatiu persistent i un estat d'hiperalerta, o dificultats per dormir i malsons. Alguns també tenen conductes autolesives o, fins i tot, pensen en el suïcidi. 

El rol de la família

Quan la víctima arriba a la consulta es visita amb la pediatra, la psicòloga clínica i la treballadora social sanitària, i si hi ha hagut violència sexual també hi participa una ginecòloga. El més important és treballar un vincle de seguretat i confiança perquè el trauma no s’enquisti i no hi hagi seqüeles. “Valorem com es troba psicològicament, si presenta seqüeles de la situació viscuda i si requereix un tractament psicològic especialitzat”, explica la psicòloga clínica Mireia Forner. Amb els més petits es treballa molt a través del joc simbòlic, del dibuix i dels contes, i s’aborden aspectes relacionats amb el bon tracte i l’educació afectivosexual, com ara quines són les parts íntimes del cos, o què són els secrets bons i quins no ho són, ja que l'ús dels secrets és una estratègia habitual de manipulació dels agressors.

En aquesta intervenció psicosocial, que va de les 10 a les 30 sessions, el rol de les famílies cuidadores és fonamental, i normalment els pacients arriben perquè la mare demana ajuda. “La família cuidadora ha d’acompanyar en la recuperació, no només perquè l’infant superi l’experiència traumàtica i es curi, sinó perquè la violència és un tsunami que impacta en tota la família, que comporta diferents graus d’afectació emocional, econòmica, d’organització i cura dels fills, també de ruptura de vincles familiars amb l’agressor. Què dir, què preguntar, com fer-ho. Tot això s’ha d’anar treballant de forma conjunta”, explica Giuliana Ríos, treballadora social de la unitat. 

Quan l’Ana va saber que la seva filla havia patit abusos va recórrer a un hospital i va ser derivada a l’EMMA, on ha estat fent sessions durant tretze mesos. “No va ser fàcil explicar-ho, però ens van ajudar a posar fi a la culpabilitat, perquè l’abús va danyar la meva filla i tota la família. Jo em deia a mi mateixa que era culpa meva i que havia fallat a l'hora de cuidar-la”, relata. Ara, diu, la nena es recupera i torna a jugar amb els seus amics com una “nena normal”. “Hem passat de la foscor a l’esperança”, afirma l’Ana. 

Cada víctima necessita un temps per recuperar-se i hi ha històries molt complexes -la pacient més petita atesa a l'EMMA tenia tres anys-, però la gran majoria de les víctimes es recuperen. Ara bé, la pediatra alerta que quan un infant pateix experiències adverses importants de molt petit, pot patir canvis estructurals i funcionals del cervell (que està encara en desenvolupament) i presentar problemes lingüístics, cognitius i socioemocionals.

L’EMMA és la porta d’entrada dels casos de violència contra els infants que passen a la ciutat de Barcelona. L’equip treballa coordinadament amb les conselleries de Salut, Drets Socials –a través de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA)–, Interior, Justícia i Educació. Els pacients arriben a la unitat EMMA derivats des de l’atenció primària, les urgències hospitalàries, les escoles o el lleure, els serveis socials o els Mossos d’Esquadra. A més d’atendre pacients a la consulta, una part de la tasca és l’assessorament a professionals de diferents àmbits i dispositius en l’abordatge de casos complexos.