Entre tres i cinc nins de cada 1.000 neixen amb discapacitat auditiva

PalmaDe cada 1.000 nins nascuts a les Balears, entre tres i cinc pateixen d’hipoacúsia. D’aquests, un 40% presenta algun trastorn associat que dificulta el seu procés d’aprenentatge.

Pel que fa a la detecció de la malaltia, a les Illes Balears s’ha fet una passa de gegant. Des del 2005, a tots els hospitals públics i privats es duu a terme un programa de cribratge, el programa d’screening neonatal universal, que consisteix en fer unes proves d’otoemissions acústiques al nounat, just abans de l’alta hospitalària.

Si l’infant no passa les el cribratge, es repetirà la prova abans que compleixi un mes de vida. Encara que la passi, però, l’afectat serà considerat població de risc. “Hi ha molts factors que són considerats de risc: una sordesa hereditària, una infecció perinatal o el fet que el nadó hagi estat ingressat a la UVI”, explica la logopeda del Servei d’Otorrinolaringologia de son Llàtzer, Eulàlia Juan.

Si el cribratge falla, explica Juan, als tres mesos es fa un primer diagnòstic, que es torna a repetir als sis mesos. Durant aquest temps s’activa el programa d’habilitació, centrat en els familiars. “Està demostrat que quan neix un nin amb sordesa el primer que pensen els pares és que tal vegada no parlarà”, assenyala Juan. Gairebé la immensa majoria de pares, un 98%, hi senten i, “per tant, desconeixen totalment aquest món”, assenyala la logopeda. Generalment, els pares volen que els fills aprenguin el llenguatge oral, “tot i que no s’ha de descartar mai l’opció del llenguatge de signes”, assenyala.

Receptor de sons

Avui dia és possible que una persona que neix sorda desenvolupi l’habilitat de la parla oral, cosa que no succeïa amb la mateixa facilitat, per exemple, ara fa 30 anys. “De fet, hauríem d’eliminar del vocabulari la paraula ‘sordmut’, ja que no s’ajusta gens a la realitat”, explica Juan.

L’adquisició i aprenentatge del llenguatge oral és possible gràcies a la detecció precoç i l’ús d’aparells, ja siguin pròtesis auditives convencionals o implants coclears, que s’usaran d’acord amb el grau de sordesa.

Quan la pèrdua de sons supera els 70 o 80 decibels parlam de sordesa severa i quan supera els 90, de sordesa profunda. Ambdós tipus són indicatius que es pot fer servir un implant coclear. Aquest té dues parts, una externa i visible, que és el processador de so i l’altra interna, que conté una guia d’electrodes que s’introdueix a la còclea.

Després de la intervenció quirúrgica per a la implantació de la part interna del dispositiu es duu a terme una fase d’habilitació en què s’acompanya l’infant en el procés d’adquisició i desenvolupament del llenguatge natural. “Allò més important d’aquest procés és la implicació dels pares, és a dir, que a casa parlin molt”, afegeix Juan.

Segons que explica, el rang de volum i freqüència que obtenen les persones amb un implant coclear és gairebé el mateix que el d’una persona oïent. Per aquest motiu, els nins poden reproduir els mateixos sons quan parlen. “La qualitat de veu dels nins que duen un implant és fantàstica, això ens fa pensar que el ‘feedback’ que tenen és molt bo, ja que, si no, no podrien reproduir els sons tan bé com ho fan”, assenyala.

Eliminar estigmes

Eulàlia Juan creu que encara manca una gran repte per assolir: l’eliminació de l’estigma de la societat envers dels audiòfons o altres aparells. Tot i que els fabricants s’esforcen a fabricar aparells amb colors atractius o adhesius, “la immensa majoria, a l’hora de la veritat, tria el més discret”, explica Juan, qui afegeix que “tal vegada és perquè associam la sordesa a la vellesa i hi expressam un rebuig com a societat”.

Una altra dada és que més del 50% de la població arriba a tenir problemes d’audició. Juan destaca la importància que les persones majors facin servir pròtesis auditives. De fet, l’Organització Mundial de la Salut recomana l’ús d’aquests aparells per l’estreta relació que pot tenir la sordesa o el fet de no sentir-hi bé amb el desenvolupament de depressions o malalties relacionades amb el deteriorament cognitiu, com ara l’alzhèimer. “El fet de no poder-hi sentir incrementa l’impacte d’aquestes malalties”, assenyala Juan.