"La donació és clau": Tres històries d'èxit de trasplantaments de moll d'os

“La donació és clau i no és difícil ni dolorosa”

D’aquí poc farà quinze anys que el van operar, i el Jordi Coloma només té paraules d’agraïment pel tracte que va rebre. “No era gaire conscient del que em passava”, diu, perquè quan el van ingressar tenia només 17 anys i ell pensava que era un simple refredat del se’n sortiria tard o d’hora.

Efectivament, se’n va sortir després de rebre un trasplantament. Ho explica a l’interior del remodelat pavelló Sant Rafael de l’antic Hospital Sant Pau, mentre assenyala una de les sales i recorda que va ser allà on va estar-s’hi dies i dies en un llit d’hospital. “No havia tornat aquí”, recorda, acompanyat de la seva parella. Coloma té un cosí que no va aconseguir superar la mateixa malaltia que ell, i potser per això insisteix en la importància de fomentar les donacions de medul·la òssia, perquè “no és difícil ni dolorosa”, similar a una donació de sang, i és un gest que pot salvar vides. És el mateix missatge que transmet Ismael López, que amb 61 anys ja ha rebut dos trasplantaments, l’últim fa cinc anys d’una donant dels EUA, no de cèl·lules pròpies com el primer. “Et canvia el grup sanguini i parts de l’ADN”, explica.

“Quan m’ho van dir em va caure el món a sobre”

Han vingut expressament des de La Corunya per celebrar l’efemèride i, sobretot, que van aconseguir vèncer la malaltia. La María Garcia explica com va ser que li detectessin leucèmia al seu fill Mateo quan només tenia dos anys. “Quan m’ho van dir em va caure el món a sobre”, diu, tot i que en el seu cas la història va tenir un final feliç.

També en aquest cas van ser necessaris dos trasplantaments, el primer sense èxit, per molt que va participar-hi la seva germana Antía. “Sembla molt fàcil, però que un germà sigui 100% compatible acaba sent una loteria”, diu Garcia. “Ens vam arriscar perquè el cordó umbilical que van portar no era una opció perfecta, però és la millor que teníem”, afegeix.

“No m’enrecordo molt, però sé que no va ser divertit”, afegeix el Mateo. Sí que recorda, però, que les infermeres el tractaven molt bé, i tot i que ara que té 12 anys fa vida completament normal. “Em va tocar la doctora Badell, sense ella jo no estaria aquí”, diu agraït, amb una reflexió més madura del que li pertocaria per la seva edat.

“Portem la mateixa sang. No sang semblant, idèntica”

Víctor i Laura González són germans de sang, però per sobre del que ho podrien ser altres germans. Ho diuen orgullosos, perquè en el seu cas va ser un trasplantament de la Laura el que va permetre tirar endavant el Víctor. Ella va quedar-se sense poder anar al viatge de fi de curs quan tenia 17 anys perquè havia d’ingressar a l’hospital de manera urgent, i tot i que li va fer mal l’esquena durant dies per la donació i també li feien molta por les agulles, no dubta ni un moment que ho tornaria a fer.

“La gent em diu que sóc molt fort, però jo en realitat penso que és normal. Quan et passa una cosa així només penses en tirar endavant”, opina el Víctor, que ara té 21 anys i la primera vegada que el van operar només en tenia 9. Ell també ha necessitat dos trasplantaments, i la leucèmia li ha deixat efectes secundaris a la vista i als músculs de la gola, per la qual cosa hi ha aliments que no pot ingerir. Això a vegades li complica poder sortir amb els companys, però en general està satisfet de la vida pràcticament normal que porta. També la seva mare, la Carmen Sandín: “Malauradament no tots els nens estan aquí. El Víctor és com un miracle”, rebla.