La truita de patates i les seves variants

CiutadellaNo podem dir que la truita de patates sigui un plat propi de la gastronomia menorquina. De fet, la seva paternitat o maternitat la reclamen bascos i gallecs. Tanmateix, el que sí que és ben cert és que un dels primers llocs on es van sembrar i consumir patates a l’estat espanyol va ser a Menorca, portades pels anglesos al segle XVIII, segons ens explica Lindemann a la seva ‘Descripció de l’illa de Menorca’, dietari d’aquest clergue alemany, que descriu els costums i el que es va trobar a la Menorca anglesa del segle de les conquestes i reconquestes.

Segons Lindemann, la patata es va començar a cultivar a l’illa de Menorca cap al 1750, i també a Galícia. Van ser els dos primers llocs de la nostra geografia on es va començar a consumir aquest tubercle que va evitar la fam de les males anyades de blat. A la resta de l’Estat, el consum de la patata no es popularitzà fins a principi del XIX. És per açò que possiblement fou a la nostra illa on la patata va començar a formar part com a ingredient de la nostra gastronomia acompanyant els bullits, els plats de llegum, les carns i els peixos, i amb ella apareixien les panaderes, els perols, les ensalades de pobre i tots aquells plats considerats avui ben nostres i de cuina tradicional que porten patates, entre ells les truites, perquè els menorquins som afeccionats als ous. En trobam moltes receptes antigues, com també de truites, com les d’albergínia, carabassó, d’ostres blanques del port de Maó, d’escopinyes, de formatge tendre… Per tant no seria estrany que aquells menorquins i menorquines del segle XVIII cuinassin alguna truita amb patates.

Els experts en gastronomia diuen que fer una bona truita de patates és tot un art i que no és tan bona de fer com pot semblar. Allà, segons el gust de cada persona, hi ha diferents aspectes a tenir en compte. Ha de quedar sucosa, no seca, però en el seu punt. Ni massa feta ni massa crua. Si ha de portar o no ceba, si és massa oliosa. Si les patates han d’estar tallades a cantells o a petits bocinets o làmines. El punt de sal, la seva altura i, especialment, el seu gust.

Diuen que la persona que és capaç de fer una bona truita de patates, on es lliguin bé tots els aspectes esmentats, és una gran cuinera o cuiner i que pot fer front a qualsevol dels reptes que se li presentin davant els fogons.

Amb ceba o sense?

A mi, personalment, la truita de patates m’agrada amb ceba, que estigui més quallada que crua, però amb el seu cor sucós. Les patates tallades petites, que s’integrin amb l’ou i, a l’hora de menjar-la, m’agrada més teba que calenta o freda i, si pot ser, entre dues llesques de pa o bé dins un cóc o llonguet que pot estar fregat amb tomàtiga de ramellet, un pols petit de sal i un rajolinet d’oli d’oliva extra verge, el que ara es diu un AOVE. És aquell entrepà per anar d’excursió, a la platja o bé per a un sopar informal amb la família o els amics, on acompanyarem aquest patrimoni de la cuina mundial d’un bon vi negre de ca nostra, si pot ser, i gaudir d’un plat que si el feim amb producte local, amb patates de l’illa, ous de gallines de lloc i criades en llibertat, un pols de sal de Fornells i oli de Menorca, estam davant d’una de les delicadeses més sorprenents que ens pot oferir la nostra cuina. Ens serveix quan cercam un mos senzill, i que, com moltes vegades hem fet, ens tregui de l’enfanga quan hem de fer el sopar a unes visites inesperades i a la gelera no hi ha més que mitja dotzena d’ous, unes patates i unes cebes al rebost, el bòtil d’oli d’oliva i la sal de la vida que mai manca a les nostres cuines, juntament amb el nostre pa de cada dia.