Els tumors cerebrals es connecten a les neurones per créixer més de pressa

Hi ha càncers que tenen percentatges alts de curació, com el de mama. Normalment, són els que es detecten aviat i són fàcils d’eliminar amb una intervenció quirúrgica. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen mal pronòstic, perquè quan comencen a donar símptomes ja estan molt avançats, com el de pàncrees, o perquè són difícils d’extirpar, com els de cervell. En aquest darrer cas, cada mil·límetre de teixit és tan imprescindible que el cirurgià té dificultats per assegurar-se que extreu totes les cèl·lules malignes sense danyar les parts sanes.

Però aquesta no és l’única explicació de la baixa supervivència dels pacients en el cas del càncer de cervell. Part del problema és l’especial agressivitat de les seves cèl·lules, que, segons un estudi dirigit pel neurocirurgià de la Universitat de Califòrnia a San Francisco Shawn L. Hervey-Jumpe i publicat recentment a la revista Nature, encara podria augmentar quan aprenen a connectar-se amb les neurones per créixer més de pressa.

L’estratègia de la connexió

El glioblastoma és un càncer molt agressiu. Tot i que no se sap amb seguretat, es creu que s’origina en la glia, les cèl·lules del cervell que donen suport de diverses maneres a les neurones. El pronòstic és dolent: l’esperança de vida mitjana és d’uns dotze mesos des del diagnòstic i la supervivència al cap de cinc anys no arriba al 10%. A les fases finals de la malaltia, la majoria dels pacients pateixen un deteriorament cognitiu, amb signes com pèrdua de la memòria, dificultats de la parla i fins i tot canvis de personalitat.

Es pensava que la raó principal de l’aparició d’aquests símptomes era que el creixement del tumor infiltrava i comprimia l’àrea del cervell on es trobava, i això n’acabava afectant la funció. També se sospitava que la inflamació que sol acompanyar aquests tumors contribuïa a aquesta compressió. Finalment, l’alta demanda energètica del tumor faria que “robés” part del subministrament de sang, i això deixés el teixit normal amb poc marge per obtenir els nutrients que necessita per funcionar correctament.

El nou treball proposa una nova relació entre el càncer i el seu hoste, que afegiria més llenya al foc i podria ser la raó principal tant dels problemes cognitius com de l’agressivitat de certs gliomes. El grup del doctor Hervey-Jumpe va estudiar glioblastomes amb una tècnica anomenada magnetoencefalografia, que permet detectar els petits camps magnètics que generen les neurones quan funcionen.

Així, es van adonar que quan s’activaven certes àrees del cervell, per exemple la de la parla, a la vegada s’activaven també les cèl·lules del glioma, encara que no estiguessin a la mateixa àrea del cervell, cosa que demostrava que havien establert alguna mena de connexió. Això no passava amb la mateixa intensitat en tots els gliomes, i en aquells en què es veia més aquesta inesperada activació en paral·lel, els càncers causaven més trastorns cognitius i tenien pitjor pronòstic.

A aquestes dades hi van afegir l’anàlisi de la formació de noves connexions amb les neurones, el que s’anomena sinapsi, mitjançant l’observació de l’activació de proteïnes relacionades, com l’anomenada TSP-1. Per estudiar-ho, van extreure cèl·lules dels gliomes, les van cultivar al laboratori conjuntament amb neurones i es van adonar que de seguida formaven sinapsis les unes amb les altres, cosa que depenia de la presència de TSP-1. I no tan sols això: llavors les cèl·lules canceroses es tornaven més agressives i més resistents als tractaments.

'Hackejar' l’arquitectura del cervell

Sembla, doncs, que les cèl·lules del glioblastoma tindrien la sorprenent habilitat de formar circuits amb neurones normals, aprofitant el que s’anomena neuroplasticitat, la capacitat que tenen les neurones d’establir noves relacions amb les seves veïnes i que és essencial per al desenvolupament i l’aprenentatge. Això no tan sols canviaria radicalment l’arquitectura del cervell, sinó que quan aquestes neurones involuntàriament connectades al càncer s’activessin, el tumor aprofitaria l’estímul que li proporcionaria l’activitat neurològica per incrementar el seu creixement i agressivitat. D’aquesta manera, un acte tan simple com parlar o, fins i tot, pensar, alimentaria el glioblastoma i n’acceleraria la progressió.

El resultat de tot això seria, primer, una pèrdua de les funcions cerebrals de la zona afectada, que tindria connectades una sèrie de cèl·lules estranyes incapaces de fer la funció que se n’espera, i, després, una acceleració de la malaltia que causaria la mort més ràpidament que si no s’hagués establert la connexió neuronal.

Aquest descobriment podria obrir la porta a nous tipus de tractament que fins ara no s’havien tingut en compte. Per exemple, ja existeixen medicaments, com la gabapentina, capaços d’inhibir la proteïna TSP-1, la qual cosa podria bloquejar la formació de noves sinapsis tan bon punt es detectés el glioblastoma, i evitar així que parasités les neurones per obtenir l’estímul i créixer més de pressa. De moment, es podria usar aquest coneixement per fer pronòstics més exactes, ja que com més connectivitat hi ha entre glioma i cervell, més baixa sembla la supervivència.