“El turisme no té en compte que els treballadors són pares i mares”

Els experts alerten que el model econòmic de les Illes és un dels principals enemics de la conciliació i, per tant, de la natalitat

Un 60% de les persones afiliades a la Seguretat Social de les Illes fan feina als distints àmbits del sector turístic.
23/01/2023
7 min

PalmaLa realitat de Sara del Mar García és la de la majoria de cambreres de pis –kellys– i de bona part dels treballadors del sector turístic de les Balears. Va venir de la Península a fer feina i, una vegada aquí, va tenir la seva filla. “Em vaig plantar”, diu ara davant la perspectiva de tenir una altra criatura. “A les Illes és impossible tenir fills si no disposes del suport de la família. I, així i tot, hi ha gent amb família que tampoc hi pot comptar”, lamenta. “Les que començam a les set del matí hem de deixar els nins a les sis a algun lloc, i no hi ha escoletes obertes. A més, si et toca fer feina el cap de setmana, també estan tancades, igual que els festius o els períodes vacacionals”, denuncia. I les alternatives disminueixen a mesura que continua desgranant el seu cas i de la resta de kellys. “La majoria som peninsulars o estrangeres, som migrants, i no tenim família aquí. Ens costa Déu i ajuda trobar una solució”, assegura García.

Tot i que ella, a diferència de moltes companyes de professió, sí que té el suport de la seva parella –i pare de la nina– en la criança, les jornades d’ell tampoc els permeten conciliar. Com que les escoletes privades no cobrien les seves necessitats, va optar per una altra solució: “Vam conèixer una senyora que cuidava nins a ca seva. Això ens va salvar. Li podíem deixar la nina a les sis i mitja del matí i tornar a cercar-la a les quatre de l’horabaixa”. I així ho feien sis dels set dies de la setmana, fins que la filla es va fer més gran. En qualsevol cas, les vegades que sí que va poder dur la nina a l’escoleta tampoc va ser fàcil. “Com que si duus els nins amb febre no et permeten deixar-los, quan la meva filla en tenia li donava Apiretal per a tot el dia, resant perquè no li pujàs. Ho feia amb tota la pena del meu cor, perquè després em passava el dia pensant com estaria. A més, tenim prohibit dur el mòbil damunt, de manera que, si t’han de cridar, has de donar el número de l’hotel. I això és una càrrega més que dus”, lamenta.

Testimonis com els de Sara del Mar permeten entendre millor la situació sociodemogràfica a la qual es veuen abocades les Illes. No és casualitat que el 60% de la població es dediqui al sector turístic –d’acord amb la mitjana de les dades del Govern del 2022– i que, alhora, les dones ajornin cada vegada més el moment de ser mares i els naixements disminueixin any rere any, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Les últimes dades revelen que les dones endarrereixen l’edat de tenir el primer fill un any per dècada aproximadament: mentre que la mitjana era de 28,4 anys el 2000, el 2010 va arribar als 29,4 i el 2020, als 30,5. Ara bé, en el darrer any que es tenen xifres, el 2021, aquest procés s’ha accelerat, atès que l’edat en què les dones de les Illes eren mares per primer pic va ascendir a 31,2 anys. Així, es va situar molt a prop de la mitjana estatal, que va ser de 31,5 anys, sempre tenint en compte les dones de nacionalitat espanyola i estrangeres.

Per altra banda, les darreres xifres sobre naixements demostren que la població de l’Arxipèlag continua envellint arran de la baixa natalitat. Els naixements a les Illes van caure un 8% entre el 2017 i el 2021. En aquest cas, però, les Illes no són una de les comunitats on més han davallat, atès que totes –tret de les Balears i Múrcia– han experimentat caigudes de més d’un 10%.

‘Vaga de fertilitat’. Aquest és el concepte amb què els estudis anomenen tot aquest fenomen, segons la secretària de Polítiques Socials i Igualtat de CCOO de les Balears, Eva Cerdeiriña. “Les dones ajornen la decisió de ser mares o directament hi renuncien per les dificultats per conciliar la vida personal, laboral i familiar”, explica. Això és extrapolable al cas de les Illes, on admet que “els salaris al sector dels serveis i el comerç són baixos” i que les dones “estan en pitjors condicions laborals”. Com a resultat, “elles, les mares, són les que en més d’un 90% dels casos demanen una excedència o reducció de jornada en tenir fills, i no els pares”, afirma la secretària de Polítiques Socials i Igualtat d’UGT, Xisca Garí. “La dona encara ha de triar entre prosperar en la carrera professional o exercir una maternitat responsable”, defensa, i més en el cas d’una “economia que depèn del turisme, amb jornades molt llargues i hores extres pagades, i no pagades”.

La conciliació, un miratge

“La dinàmica de la feina del turisme no té en compte que els treballadors poden ser pares i mares de famílies”, resumeix Elisenda Costa, treballadora social i presidenta d’ABAM (Associació Balear d’Alletament Matern). Per la seva professió, coneix de prop casos de progenitors que, fins i tot, “freguen la negligència”, per la seva situació de precarietat, que els obliga a posar per davant de tot la feina. En general, però sobretot amb les càrregues i horaris de feina de la restauració, l’hostaleria i el sector dels serveis, Costa reconeix que “la conciliació familiar és un miratge”.

“Sobretot a la feina, veig que com que falta personal a l’hostaleria, la gent que hi treballa no veu la família en l’època d’estiu. Fan hores de més, es boten els dies lliures, i com a conseqüència hi ha molts nins i nines mancats de referents durant moltes hores”, assenyala la treballadora social, qui manté que això comporta un risc, perquè els menors “necessiten supervisió”. Sense això, diu, es poden donar casos de “consums de tòxics prematurs”, com ella mateixa va veure un estiu a l’Arenal –mentre feia un curs amb Projecte Home–, on hi havia més prevalença de nins que havien començat a consumir drogues de manera prematura que a la resta de barris. “La realitat és que passen un estiu sencer sense pares”, insisteix.

Tot plegat, la professional considera que el problema resideix en la “cultura adultocèntrica que tenim”. “Cal posar la mirada en les necessitats dels infants, perquè són el futur. La solució estaria a governar tenint en compte que aquests adults pels quals legisles potser són pares i mares, o t’interessa que ho siguin, perquè després ens queixam que no hi ha natalitat”, recrimina. A efectes pràctics, Costa fa una reflexió, tenint en compte que “som en un lloc on es viu tant del turisme”, i proposa adaptar el calendari escolar a les vacances i temporades de feina dels pares o, fins i tot, que hi hagi una escola d’horabaixa.

Davant la mateixa pregunta –què caldria fer per arreglar la situació?–, el sociòleg de la Universitat de les Illes Balears (UIB) David Abril ho té clar: “Deixar de ser una societat que depèn del turisme. És una forma d’economia que va acompanyada de temporalitat i precarietat, i això són factors que ens dificulten la conciliació i el repartiment de les cures”. Mentrestant, prossegueix, “les que pateixen són les dones”, tant les que crien soles com amb una parella. “Som la comunitat autònoma amb la taxa més elevada de llars monoparentals femenines. De les 45.000 llars monoparentals, més del 80% són de dones: prop de 37.200 tenen una dona tota sola com a cap de família”. Ara bé, tenir una família amb dos progenitors tampoc és garantia de res per a elles. “El gruix de les cures no està equilibrat entre homes i dones. I, en cas que sí, s’aconsegueix subcontractant altres dones, que són les que cuiden tant la gent gran com els infants”, recorda. En definitiva, per a Abril la clau és “apostar per una societat i una economia que doni valor a les cures: sense cures no podem viure; sense mòbil i intel·ligència artificial, sí”.

Famílies monoparentals femenines

La sociòloga Maria Antònia Carbonero continua en la mateixa línia. “A les Balears, el nivell d’activitat i ocupació de les dones joves és més elevat que en altres zones de l’Estat. I passa el mateix amb la taxa de famílies en què fan feina els dos membres”, subratlla. Carbonero, que dirigeix l’Observatori Social de les Illes Balears, afegeix que a l’Arxipèlag hi ha “una important proporció de mares, en comparació amb altres comunitats, que han immigrat per motius de feina, tant d’altres zones de l’Estat com estrangeres –europees i extracomunitàries”.

Tot això, juntament amb “l’endarreriment de l’edat de ser mares i el pes dels divorcis”, explica les elevades dades de famílies monoparentals femenines, a les quals es referia David Abril. Al mateix temps, aquestes circumstàncies donen lloc a un model de criança que “obliga a una major dedicació de les mares que afecta la seva carrera professional –i agreuja el sostre de vidre”, apunta Carbonero, qui insereix un altre greuge comparatiu. “Això marca una desigualtat entre les mares que poden aproximar-se a l’ideal de criança –dones professionals de classe mitjana i sobretot funcionàries– i les que no es poden permetre permisos extres o reduccions de jornada, és a dir, les dones treballadores més precaritzades”, critica.

Aquestes condicions empitjoren encara més davant la manca de “tribu”, segons l’atropòloga Caterina Canyelles, que també parla com a mare. “La xarxa o la tribu ha desaparegut, a diferència de fa unes quantes dècades. La situació amb què ens trobam a hores d’ara és producte del model neoliberal individualista”, argumenta Canyelles. En el seu cas, ho lliga tant a la feina com al lloc on vius. “Per exemple, en un poble és més fàcil conciliar perquè la xarxa és més petita i et sents més propera a la resta de persones de la comunitat que en formen part”, explica ella, també des de l’experiència personal, atès que és “un híbrid entre ciutat i poble: entre Palma i sa Pobla, en concret”.

Si bé reconeix que es concedeixen ajudes –el Govern ha invertit més de 50 milions d’euros en mesures dins el Pla de Conciliació–, Canyelles opina que mai són suficients. “La gent s’ha d’espavilar, és una bogeria criar”, manté. Un dels principals problemes per a ella és com s’entén la vulnerabilitat, “com una cosa privada, individual, de la qual cadascú s’ha de cuidar”. Aquí inclou tant la criança dels fills com el fet de tenir una persona malalta al teu càrrec. “M’agradaria pensar que és possible recuperar la idea de comunitat i sentir-nos-en part, que el subjecte sigui la comunitat i no l’individu. D’aquesta manera, les coses que passen a la gent que t’envolta t’afecten i comporten una responsabilitat”, conclou.

stats