A les 15.40 h del 23 d’octubre de 1940, un mallorquí, Bartomeu Tous, natural de Santa Margalida, fou testimoni de la històrica encaixada de mans que Hitler i Franco es feren a l’estació francesa d’Hendaia. Tous formava part de l’equip de traductors de l’Estat Major de l’Exèrcit. Finalment, no fou l’elegit per fer d’intèrpret d’una reunió on s’havia de decidir l’entrada d’Espanya a la Segona Guerra Mundial.
Franco jugà fort les seves cartes: a part d’aliments i armament, exigia principalment Gibraltar i el Marroc francès. El Führer considerava desproporcionades aquelles demandes. Espanya encara s’estava recuperant d’una devastadora guerra civil i, més que un aliat efectiu, podria convertir-se en una càrrega feixuga. Així, al cap de gairebé nou hores, Hitler, enfurismat, donà per finalitzada la reunió. Més endavant explicaria al dictador italià Benito Mussolini que, abans de repetir una trobada amb el seu homòleg espanyol, hauria preferit que li traguessin “tres o quatre queixals”.
Malgrat la falta d’acord, Franco acceptà signar un “protocol secret” de col·laboració amb les potències de l’Eix Roma-Berlín. Aquest protocol es concretaria amb la coneguda División Azul. La participació dels illencs en aquest contingent militar que lluità a 6.000 quilòmetres de casa ha esta estudiat per l’historiador Juan José Negreira, autor d’uns quants llibres sobre els divisionaris balears. Ell calcula que foren uns 700. “Aquesta xifra, però -assegura-, inclou els balears que ja es trobaven a la Península i els peninsulars que estaven destinats a les Illes”. La División Azul nasqué al juny de 1941 amb l’inici de l’operació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Havia passat un any de la reunió d’Hendaia. Oficialment aquella brigada es digué ‘División Española de Voluntarios’. “Fou idea -recorda Negreira- de la Falange, el color de la qual és el blau. D’aquí prové el nom pel qual la tropa fou coneguda popularment”.
A diferència del Tercer Reich, que tenia ànsies colonials, els falangistes desitjaven anar a l’URSS per combatre el comunisme. “Així -assegura l’historiador- ho manifestaren a Franco, qui de seguida veié en la División Azul una manera d’agrair al Führer la seva ajuda a la Guerra Civil amb la Legió Còndor. Era el que es coneixia com a ‘deute de sang’. No volia, però, que fos una unitat netament falangista. Aleshores, per neutralitzar el partit de José Antonio Primo de Rivera, el dictador ordenà que el comandament superior d’aquella brigada fos personal de l’exèrcit”.
“¡Rusia es culpable!”
Qui també ha estudiat l’esquadra franquista a l’URSS és l’historiador sineuer Rafel Cifre, autor del llibre División: vivencias de mallorquines alistados a la División Azul, 1941-1944 (autoeditat, 2018). Recorda que el 20 per cent dels seus integrants eren universitaris: “No hi ha hagut cap altra unitat de combat espanyola tan preparada intel·lectualment”. Entre els reclutes blaus també hi hagué musulmans que havien fet la Guerra Civil amb Franco: “Paradoxalment, aquella gent d’una ideologia tan diferent va anar a ajudar els precursors d’una raça superior”.
El juliol de 1941 sortí el primer contingent de divisionaris. Ho feren esperonats pel ministre d’Afers Exteriors, el falangista Serrano Suñer. El cunyadíssim de Franco tenia clar quin era l’objectiu d’aquella missió: “Rússia és culpable! Culpable de la nostra Guerra Civil. Culpable de la mort de José Antonio, el nostre fundador, i de la mort de tants camarades i tants soldats caiguts en aquella guerra per l’agressió del comunisme. L’extermini de Rússia és una exigència de la història i de l’avenir d’Europa”.
Els voluntaris de Balears, però, no partiren fins al cap d’un any. Se’ls necessitava a les Illes davant el temor d’un atac de les tropes aliades o d’Itàlia. Passada l’amenaça, el març de 1942 partiren cap a Alemanya. Negreira descarta que s’hi apuntassin per raons econòmiques: “Arribaren a cobrar dos sous: el de l’exèrcit alemany i el de l’espanyol. No hi anaren, però, per doblers. Les condicions econòmiques no sortiren publicades fins al cap de tres dies de l’ordre d’allistament de 1941, quan ja pràcticament tothom estava allistat”. Cifre recorda que entre els divisionaris també hi havia gent d’esquerres que volia rentar el seu expedient. “És el cas -diu- d’un jove mallorquí d’Esporles, Antoni Homar Font, que fou el primer mallorquí a morir a l’URSS. Ell era el secretari de les joventuts socialistes del seu poble”.
Els espanyols es pensaven que aquella missió seria un passeig militar. “Hi havia la sensació -diu Negreira- que Alemanya s’alçaria aviat amb la victòria. Estaven, però, ben errats. En arribar a Polònia, de seguida s’adonaren de la dimensió de la guerra”. Cifre insisteix que els divisionaris estaven convençuts que anaven contra el comunisme i no contra la població local: “Tingueren molt bona relació tant amb els russos com amb els jueus, la qual cosa provocà més d’un enfrontament amb els alemanys”.
Al llarg dels dos anys de la seva existència, la División Azul arribaria a tenir prop de 45.000 soldats. D’ells, 8.700 resultaren ferits i uns 5.000 moriren, entre els quals n’hi havia uns 70 de balears -dels 700 inicials. El novembre de 1943, davant del fracàs de l’estratègia nazi, l’esquadra franquista inicià la retirada. Un dels seus alts comandaments era el mallorquí José Alemany Vich, pare del periodista Antoni Alemany, que morí una setmana abans de tornar a casa, durant una celebració castrense. Per quedar bé amb Hitler, Franco decidí substituir la División Azul per la Legión Azul, un contingent menor de 2.199 soldats.
Menjant ortigues
Els qui quedaren amb la mel als llavis foren uns 500 divisionaris, que, abans de la repatriació, acabaren sent capturats pels soviètics. Iniciaren aleshores un calvari d’onze anys per diferents camps de concentració. Ho feren al costat de soldats republicans i d’alguns dels famosos nins de la guerra espanyols que havien quedat desemparats i que l’URSS no volgué retornar a un país que havia quedat sota el jou del feixisme.
Entre els divisionaris presos n’hi hagué dos de casa nostra: Bartomeu Oliver, de Binissalem, que acabaria sent assassinat per robar patates per menjar, i Andreu Alcover Sanseloni, de Manacor. El seu fill, el polític socialista Andreu Alcover, encara el té ben present. Ell va néixer el 1966, dotze anys després que el seu progenitor retornàs a l’illa. “Inicialment mon pare -recorda- va participar en la Guerra Civil amb els insurrectes, primer a Mallorca i després a la Península. El 1942, a 27 anys, va partir amb la División Azul. Sempre m’insistí que no hi va anar com a voluntari. Va ser un superior qui l’obligà”.
Alcover fou fet presoner pels soviètics el 10 de febrer de 1943 a la fatídica batalla de Krasny Bor lliurada prop de Leningrad. Durant dues hores 5.900 divisionaris s’enfrontaren a 44.000 russos. Hi moriren 1.125 espanyols. “Al meu pare -reconeix el fill- no li agradava gaire parlar de la guerra ni dels seus anys posteriors de confinament per aquelles latituds tan fredes, d’on tornà amb quaranta quilos menys. Contava, però, que va viure situacions molt dramàtiques. La fam feu que, com la resta de reclusos, menjàs ortigues. Deia que quan ho feien en sobrevivien més. Des d’aleshores, a casa, sempre que feim arròs brut, hi posam ortigues”.
Vaixell ‘Semíramis’
“Mon pare -continua Alcover- va estar dues vegades davant d’un escamot d’afusellament. No li dispararen perquè el que volien era espantar-lo. Al cap de set anys de no saber res d’ell, a Manacor li feren un funeral”. Aquell infern s’acabà el 1954. Amb la mort de Stalin un any abans, es procedí a la repatriació de tots els presoners espanyols a bord del vaixell Semíramis. Aleshores tan sols hi havia 229 supervivents de la División Azul. El buc arribà a Barcelona el 2 d’abril, procedent del port ucraïnès d’Odessa. La família d’Alcover s’assabentà d’aquella notícia dos mesos abans. “Hi va haver un radioaficionat de Campos -assegura el seu fill- que la va sentir per la ràdio. Aleshores va agafar la moto i li ho va anar a comunicar a casa nostra, a foravila. El meu padrí morí un mes abans de la seva arribada. Mon pare sempre ens deia que aquell dia va somiar la mort del seu progenitor”.
A Barcelona la rebuda del Semíramis va ser apoteòsica. Franco, però, no hi anà. “En aquell moment -recorda Cifre- Espanya estava sota l’òrbita dels Estats Units i la División Azul era la prova evident de l’ajuda franquista al feixisme, encara que l’excusa havia estat combatre el comunisme”. De Barcelona Alcover tornà amb un altre vaixell a Mallorca, on també va ser rebut per una munió de gent. Des d’aleshores seria conegut com “el rus”. Morí el 1998 a 82 anys. Abans, el 1962, ell i la resta dels 45.000 divisionaris foren nomenats fills adoptius de Santa Eugènia. “Aquest acte d’homenatge -assegura l’historiador sineuer- no s’ha fet a cap altre poble d’Espanya”.
‘Lili Marleen’ i Mallorca
Avui ja no queda cap dels supervivents balears de la ‘División Azul’. Fa uns anys l’historiador Juan José Negreira va tenir l’oportunitat d’entrevistar-ne alguns. Tots ells coincidien en el mateix: “Em deien que la guerra està mitificada pel cinema. Al front de batalla no hi havia gens d’èpica. La prioritat era sobreviure”.
Durant la Segona Guerra Mundial molts de soldats es consolaren escoltant la famosa cançó Lili Marleen, coneguda inicialment com a Cançó d’un jove sentinella. Es basava en un poema que el 1915, durant la Primera Guerra Mundial, havia escrit l’alemany Hans Leip des d’un quarter de Berlín. Mentre es preparava per partir a primera línia de batalla, pres per la por i la nostàlgia, el soldat evocava el comiat amb la seva promesa, Lili Marleen.
La cançó començà a sonar cada nit a partir de 1941 des de Ràdio Belgrado, l’emissora militar alemanya. Aviat traspassà fronteres gràcies al seu poder de seducció. La població civil també se n’apropiaria. Qui la cantà per als aliats va ser la diva de Hollywood del moment, l’alemanya Marlene Dietrich, considerada una “traïdora” pels seus compatriotes.
La llegenda diu que minuts abans de l’emissió de Lili Marleen, els dos bàndols enfrontats feien una petita treva per poder escoltar una lletra que els reblania el cor. No debades, parla d’un soldat que sap que morirà a la guerra. En la colpidora estrofa final assegura que, quan mori, l’amor de la seva Lili serà capaç de treure’l de la tomba i retornar-lo als seus braços: “Si em passa res i ningú no està amb tu, en caure la boira de la nit jo vindré, sota el fanal, per esperar-te i poder ser al teu costat, com sempre, Lili Marlen”. Aquests versos finals tan derrotistes no agradaren gens al ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, que la intentà prohibir. Tanmateix, les contínues protestes dels seus soldats li ho impediren.
L’autor d’una de les melodies més escoltades de la història del segle XX va ser l’alemany Norbert Schultze, que passà els darrers deu anys de la seva vida a Mallorca. Morí el 2002 a noranta-un anys en una discreta ciutat de Baviera. A casa nostra, des de la seva casa de Portals (Calvià), el compositor gaudí d’un retir daurat gràcies als suculents beneficis de Lili Marleen. Aquí coincidí amb Arpad Bondy, músic i home de cinema que el 1993 decidí fer-li un documental en forma d’entrevista titulat Vas besar el cul al diable. En un acte de sinceritat, Schultze admeté que si ell es va convertir en el referent musical d’Alemanya va ser gràcies a l’exili o extermini de molts músics jueus, dotats d’un major talent. Com a recompensa, se salvà d’anar a la guerra.