PalmaEl primer “Tourist, go home” de la nostra història es consignà la primera meitat del segle XIX. Així ho podem deduir del llibre Un hiver à Majorque, que el 1841 publicà George Sand, pseudònim d’Aurore Lucile Dupin, l’amant del compositor polonès Frederic Chopin. Eren la parella més famosa del París de l’època.
L’escriptora francesa narrava l’estada de 95 dies -des del novembre de 1838 fins al febrer de 1839- que va fer a Mallorca acompanyada dels seus fills Maurice i Solange i del músic. Hi vingueren per motius de salut. El fill d’ella patia atacs de reuma i Chopin començava a manifestar símptomes d’una preocupant tuberculosi que posaria fi a la seva vida el 1849, a trenta-nou anys. Uns amics els havien recomanat la nostra illa pel seu clima més bondadós.
Les tres primeres setmanes tota la família s’instal·là a la finca de Son Vent, a Establiments. Després, però, s’establiren a la Cartoixa de Valldemossa, convertida avui en un lloc de pelegrinatge musical. El fet de viure dins un immens recinte religiós buit, amb el cementeri dels monjos, excitava la fantasia romàntica dels nouvinguts. Aquella fugaç estada no complí amb els objectius terapèutics desitjats. Fou un hivern plujós i hostil, però molt prolífic des d’un punt de vista artístic.
La malaltia de Chopin no va ser cap impediment perquè acabàs la sèrie dels 24 preludis i la Balada núm. 2, compongués una masurca i una polonesa, i començàs el tercer scherzo. Sand, tot i que havia de fer d’infermera, de cuinera i d’institutriu, també pogué treballar intensament en la novel·la Spiridion, el protagonista de la qual és un monjo. Fou en tornar a París quan decidí publicar Un hiver à Majorque després de la lectura de Souvenirs d´un voyage d´Art à l´île de Majorque (1839), un àlbum de Joseph-Bonaventure Laurens.
Les magnífiques litografies de Laurens recordaren a l’escriptora francesa el paradís que acabava d’abandonar. “Tot quant puguin somniar el pintor o el poeta ho ha creat la naturalesa en aquest lloc”, “Mallorca és El Dorado de la pintura […]. És la verda Helvècia, sota el cel de Calàbria, amb la solemnitat i el silenci d’Orient”, escrigué una enyoradissa Sand. El seu llibre serviria per donar a conèixer a Europa les bondats paisatgístiques de la serra de Tramuntana. Amb tot, els mallorquins no hi sortírem gaire ben parats.
L’“illa dels simis”
En desembarcar a l’illa procedents de Barcelonaa a bord del vaixell El Mallorquín, Chopin tenia 28 anys i la seva companya, 34. Ella, mare divorciada i precursora del feminisme, representava un dels arquetips del romanticisme liberal. No suportava que la mirassin malament quan sortia al carrer vestida amb pantalons com un home i fumant. Però, per als valldemossins, el pitjor sacrilegi de tots era que aquells excèntrics estrangers, sense estar casats, habitaven un lloc sagrat i mai anaven a missa.
La dandy parisenca estava molt ressentida d’ençà que el propietari de la finca de Son Vent els havia engegat per por del contagi de la malaltia del músic polonès. Fins i tot els obligaren a pagar els mobles que havien de ser cremats. Tampoc podia oblidar el dia que uns nins els apedregaren mentre passejaven pel camp. Davant aquest primer cas de “Tourist, go home”, Sand parlà despectivament de l’“illa dels simis”.
La il·lustre parella també quedà horroritzada amb els costums locals: “Què importen als mallorquins les novetats vingudes de fora sobre política o art si el porc és l’únic assumpte que els preocupa”. I, a continuació, l’autora d’Un hiver à Majorque concloïa: “Tres-cents anys de retard separen Mallorca de la civilitzada França”.
Aquestes consideracions tan denigrants de Sand varen crear un profund malestar entre els intel·lectuals illencs, encapçalats pel periodista menorquí Josep Maria Quadrado. També, però, feriren la sensibilitat de tota una generació de literats en llengua castellana. Així, Pío Baroja ridiculitzà l’aspecte de l’escriptora francesa: “Una mujer gorda, cetrina, poco atractiva, tan talluda [...] como Chopin”. I el poeta i periodista de Nicaragua Rubén Darío la descrivia com una “comehombres, nínfica, caprichosa, loca y mala madre”. Aliena a totes aquestes crítiques, Sand moriria a París el 1876. Tenia setanta-dos anys.
L’Arxiduc, l’ecologista
Ben diferent de la desagradable experiència de Sand i Chopin fou la d’una altra celebritat mundial, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. A 25 anys, el 1872 arribà a bord del Nixe, el iot amb el qual es disposava a explorar tota la Mediterrània amb les Balears com a centre d’operacions. Des d’aleshores els illencs el coneixerien amigablement com l’Arxiduc.
Captivat per la serra de Tramuntana, Lluís Salvador decidí convertir-la en un parc natural. Així, comprà més de deu finques, d’unes 1.700 hectàrees, que condicionà de la millor manera: creà tota una xarxa de camins i construí més de quaranta miradors i tres capelles. Per les possessions de l’arxiduc desfilaren moltes personalitats importants, entre elles, la rebel emperadriu Sisí, cosina seva,els escriptors Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno i Rubén Darío, i els pintors Santiago Rusiñol i Gastón Vuillier, autor de Les îlesoubliées (1893) -llibre d’un gran impacte que serví per promocionar encara més les nostres “illes oblidades”, dites així perquè el seu paisatge incòlume s’havia preservat gràcies al seu oblit internacional.
La insaciable curiositat de Lluís Salvador el portaren a escriure Die Balearen (‘Les Balears’). Es tracta d’una obra molt ambiciosa, de nou toms i amb magnífiques il·lustracions, que abraça aspectes antropològics, etnogràfics i econòmics de cadascuna de les illes. Va ser possible gràcies a l’ajuda d’un bon grup de col·laboradors que l’aristòcrata tenia repartits per tot l’Arxipèlag.
El llibre tingué un ampli ressò mediàtic. Fins i tot es diu que el francès Jules Verne, que mai ens visità, el va fer servir per documentar-se a l’hora d’escriure Héctor Servadac (1877) i Clovis Dardentor (1896), dues novel·les ambientades en part a les Illes, la primera a Formentera i la segona a Mallorca. El 1899 Die Balearen guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Les Balears es preparaven així per ser objecte de destinació d’una nova figura, el touriste, que, segons els diccionaris francesos de l’època, era la persona “que viatja per curiositat o distracció”. D’ençà que el vapor s’havia imposat a la vela, viatjar per mar era més ràpid i còmode. Amb tot, era un plaer reservat només per a una minoria d’adinerats.
Turistes apedregats
A finals del segle XIX, els turistes que ens visitaven eren gent amb ínfules literàries, pictòriques o fotogràfiques. En tornar als seus països, mostraven tot el seu material. Això contribuí a difondre molt més les Balears en els distingits ambients socials d’Europa. Paral·lelament, a casa nostra, començaven a sortir les primeres guies turístiques com la Guía de las Baleares (1891), del palmesà Pere d’Alcàntara Peña.
La burgesia local se sentia molt orgullosa d’aquells visitants tan selectes. El comú dels ciutadans, en canvi, lluny de veure’ls com una oportunitat econòmica, els consideraven uns personatges estrambòtics. No debades, vestien a la moda: ells amb salacot i elles amb enormes capells blancs o grocs. A més, sempre traginaven màquines de fotografiar -molt pesants- o estris d’apuntar o pintar. Tot plegat va fer que fossin objecte de befa. Els insultaven i fins i tot els apedregaven.
Els periodistes del moment també parlen de robatoris, estafes, atacs violents i fins i tot de “brutals molèsties” a dones, que es podrien interpretar com a tocaments sexuals o alguna cosa més greu. La premsa local de seguida reaccionà davant aquest nou cas de “Tourist, go home”. El gener de 1898 l’ Última Hora deia: “Això que vingui un francès o un anglès [...] i es disposi a prendre apunts dels nostres edificis o monuments i no pugui fer-ho sense sofrir les impertinències és trist, i més que trist és bàrbar. Quin concepte se n’han d’endur [...] si perquè es vesteixen d’una manera més o menys xocant o perquè porten un capell rar són assetjats per 15 o 20 bàmbols que pareixen sortir de les costes d’Hotentòcia [regió africana]?”.
El negoci de les fondes
A finals del segle XIX, l’arribada dels primers turistes alimentà el negoci de les fondes. El 1897 la premsa de Palma ja lloava que el propietari de la fonda de Can Penasso -encara existent, a la carretera que va de Palma a Sóller- decidís fer “grans reformes al seu establiment” per “oferir als expedicionaris totes les comoditats”, entre les quals hi havia un cuiner que s’ocupava exclusivament dels visitants, cosa insòlita aleshores.
Els viatgers arribaven en vaixell al port de Palma, Sóller, Maó i Eivissa. Allà eren recollits per carruatges, que els portaven a les fondes. Una agenda típica a Mallorca consistia a visitar durant vuit dies els eixos paisatgístics i històrics més importants de l’illa. Així queda reflectit, per exemple, en la ruta, del tot completa, que feien els viatgers del Club Alpí Francès. Primer dia: arribada i allotjament. Segon: Palma-Valldemossa-Deià. Tercer: Palma-Sóller-Port de Sóller. Quart: Port de Sóller-Puig Major-Lluc. Cinquè: Lluc-Torrent de Pareis-Lluc-Inca. Sisè: Inca-Manacor-coves del Drac. Setè: Manacor-Palma amb visita a la capital i rodalia. Vuitè: carruatge, port i embarcament.
Al costat de les fondes, també hi havia el negoci de les postals gràfiques, que mostraven als visitants les excel·lències del nostre entorn. Valien entre 1 pesseta -era el sou d’un jornaler- les més senzilles fins a les 20 les més completes. Aquests preus tan cars reflectien l’alt poder adquisitiu dels primers turistes de fa més d’un segle.
