Turistes a la força

PalmaClaudi Valeri, un romà desterrat a la llunyana Menorca en els primers temps del cristianisme, és el personatge creat pel gran poeta menorquí Ponç Pons al seu poemari tot just publicat Humanum est (Quaderns Crema). El cert és que, molt abans del boom turístic i al llarg de segles, les Illes Balears no varen ser una destinació desitjada pels visitants, sinó un lloc forçós d’exili o desterrament, des de l’antiguitat clàssica fins als primers anys del franquisme.

Una illa, per la seva limitació geogràfica, semblava, en els temps clàssics, el lloc idoni on enviar qualcú que es volia perdre de vista. “En el món romà”, assenyala el periodista i professor de cultura clàssica Antoni Janer, “les Illes foren considerades un lloc de desterrament. Així, casa nostra es convertí en la destinació del càstig relegatio ad insulam (‘exili a l’illa’). Era la pena que s’imposava als polítics corruptes. Aïllats de la resta de ciutadans, no tenien manera de conspirar ni de continuar amb les seves pràctiques fraudulentes”.

Segons l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, hi hagué altres motivacions per enviar romans destacats cap a les nostres illes. Vocié Montá “fou desterrat per Tiberi a les Balears –on va morir– acusat de republicà”. Galba, futur emperador i llavors al comandament de la província Tarraconense, “va fer cridar l’any 68 un jove exiliat” a Mallorca o a Eivissa a una reunió a Cartagena “per presentar-lo com una víctima de Neró”. Sembla que aquell jove era Luci Calpurni Pisó, a qui el ja emperador Galba designà com a successor, “però ambdós foren assassinats l’any 69 pels pretorians”.

Segons recullen els historiadors de l’Església Pere Xamena i Francesc Riera, el capellà Joan Aguiló va identificar una llosa propera a la basílica de Son Peretó, als afores de Manacor, com la sepultura d’Ossi, bisbe de Còrdova que havia presidit el concili de Nicea l’any 325, a les ordres de l’emperador Constantí, i que “per intrigues dels arrians morí a més de noranta anys, allunyat” de la seva diòcesi. En el període de dominació bizantina, cap al segle VI, a les Balears es continuava “amb la tradició” de fer-les servir “com a lloc de confinament”, a dir de Casasnovas. És el cas de Víctor, bisbe de la diòcesi africana de Tunna, el 555, i d’altres desterrats, ja “a finals del segle VII”.

A Jovellanos, ni tinta

L’agost del 1459 arribava a Mallorca Carles de Viana, fill i hereu del rei Joan Sense Fe d’Aragó. Segons la llegenda que envolta aquest personatge, hauria estat presoner al castell de Santueri, on hauria conegut una jove de Felanitx; varen ser els pares, afirma una teoria prou estesa, del futur Cristòfol Colom. Allò cert és que no existeix cap documentació d’aquella suposada estada. Carles residí al palau de l’Almudaina i sense privar-se de res, fins al punt que deixà uns deutes quantiosos en partir de l’illa el març següent, el pagament dels quals demanà al seu pare.

A començament del segle XVIII, en produir-se la Guerra de Successió entre els partidaris de Felip de Borbó (Felip V) i l’arxiduc Carles, un bon grapat de partidaris d’aquest darrer, en ser vençuts, varen ser desterrats i “molts d’ells s’havien refugiat a Menorca, controlada pels britànics”, apunta Casasnovas. Entre finals del XVIII i començament del XIX es viurien dues onades de desplaçats forçosos que trobaren refugi a les Balears: aquells que fugien de la Revolució a França i, després, aquells que ho feien de l’ocupació napoleònica de la Península –entre ells, els bisbes de Barcelona, Lleida, Tortosa, Urgell, Terol i Pamplona i l’arquebisbe de Tarragona, segons Riera i Xamena. Del 1809 al 1814 varen ser confinats a Cabrera prop d’onze mil soldats francesos derrotats a la batalla de Bailèn. I els seus oficials, al castell de Bellver.

Del 1802 al 1808 es perllongà el desterrament a Mallorca de l’il·lustrat asturià Gaspar Melchor de Jovellanos, exministre i autor de textos sobre les més diverses matèries. El seu successor en la cartera de Justícia, José Antonio Caballero, va prohibir expressament que tingués accés a “paper, tinta, ploma i llapis”. Una veritable tortura, per a qualcú com ell, amb la passió d’escriure. Però aquestes condicions s’anaren suavitzant amb el temps i l’asturià va poder redactar estudis sobre els monuments de Palma: el castell de Bellver –on va estar presoner–, la Llotja, la Seu i els convents de Sant Francesc i Sant Domingo, aquest desaparegut.

Els vaivens polítics que caracteritzaren el segle XIX a Espanya, entre liberalisme i absolutisme, varen originar que, segons el govern del moment, els uns o els altres fossin desterrats a aquestes illes “adjacents”. En tornar Ferran VII de l’exili daurat a França i anul·lar la Constitució del 1812, Agustín Argüelles, que havia estat la seva ànima, va ser “expulsat a Mallorca”, relata l’historiador Miquel Ferrer, i va residir a Alcúdia. Paradoxes de la vida: aquest vincle obligat amb l’illa, l’aprofitaren les autoritats illenques, el 1820, per demanar ajuda al govern central contra una epidèmia de pesta. Aleshores s’havia girat la truita i Argüelles era secretari d’Estat.

En aquells només tres anys en què es tornà a establir la Constitució, fins al 1823, “aviat arribaren confinades a les Illes persones de tendència absolutista”, recull Casasnovas. El decenni següent esclatà la primera guerra carlina i, per descomptat, “aviat arribaren a les Balears, en règim de confinats, alguns significatius caps del carlisme”. A Menorca es desterrà el duc d’Almenara Alta, “que emparentaria amb una de les principals famílies de la noblesa ciutadellenca”, i l’arquebisbe de Santiago, Rafael de Vélez. A Eivissa, el mariscal Pedro de Podio y Valero.

Els Orleans, confinats a Menorca

Que entre els desterrats a les Illes trobem autoritats eclesiàstiques, en els moments en què els liberals eren al poder, no resulta sorprenent, ja que l’Església de llavors era pròxima als plantejaments més conservadors i immobilistes. El 1835, segons recullen Xamena i Riera, el Govern obligà el bisbe de Mallorca, Antonio Pérez de Hirias, a renunciar i el va confinar: “Es retirà a Lluc com a proscrit i hi visqué durant quinze mesos”. El 1842, “arribà desterrat a Mallorca” Pablo García Abella, bisbe de Calahorra, “que havia comès el delicte” de transmetre al govern una queixa del papa Gregori XVI sobre la situació de l’Església a Espanya. A Artà, hi “residia exiliat” el bisbe de Palència, Carlos Laborda, “que ja havia estat a la presó a Madrid i desterrat a Eivissa”. Cap al 1855, el bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, Josep Caixal, va ser desterrat a Mallorca “per haver protestat ardidament” per la confiscació i venda de béns de l’Església pel ministre Pascual Madoz i romangué 14 mesos “a la possessió d’Aubenya”. Per aquesta època, afegeix l’historiador i eclesiàstic Francesc Xavier Torres, va ser confinat a Eivissa el beat Francesc Palau, que desplegaria una intensa activitat tant a Eivissa com a Mallorca.

Un cas tràgic, citat per Casasnovas, va ser el de José Aymerich, que el 1824, com a ministre de Guerra, “s’havia destacat per la dura repressió del liberalisme”. Havia estat capità general de les Balears del 1828 al 1833 i el 1834 hi tornava en condicions ben diferents, “en règim de confinat per haver donat suport a una conspiració carlista”. Va morir assassinat a Palma el 1841 “a mans de progressistes emmascarats”. El 1867, afegeix Casasnovas, “arribà desterrat a Menorca” el general Francisco Serrano, “que poc després passaria a Mallorca”. L’any següent es convertiria en cap provisional de l’Estat, en ser enderrocada la reina Isabel II.

Miquel dels Sants Oliver recordava, dels seus anys d’infantesa a Ciutadella, que arran d’aquell canvi de règim “vingueren a Menorca, com també a Mallorca, no pocs desterrats polítics, uns a títol d’isabelins, uns altres a títol de republicans”. Entre ells, Antoni d’Orleans, duc de Montpensier, fill del rei Lluís Felip de França i cunyat d’Isabel II, “a qui jo veia passar diàriament, dirigint-se a la catedral per sentir missa, acompanyat del seu jove nebot, el comte d’Eu”. El més curiós és que el mateix Lluís Felip i la seva mare, la duquessa d’Orleans, ja s’havien refugiat a Menorca anys enrere, fugint de la Revolució.

En el breu període de la I República (1873), segons rememorava Oliver, varen ser conduïts al castell de Bellver, procedents de València, “uns cent vuitanta presoners carlins”; ja que, mentrestant, havia esclatat una nova guerra d’aquest signe. El 1874, un altre pic amb Serrano al poder, va ser “l’any de les deportacions, dels desterraments”. Fou reclòs a Bellver el general Arsenio Martínez Campos; els “presoners carlins esparracats i rústics” eren conduïts al mateix castell. El captiveri del general no devia ser gaire rigorós, ja que “el visitaven moltíssimes persones” partidàries de la monarquia. Aquell 29 de desembre, a Sagunt, Martínez Campos proclamà rei Alfons XII.

El 1931, eren a les Illes “militars revoltats a Jaca” per la causa republicana que eren reclosos a la fortalesa de la Mola, a Maó, i al castell de Sant Carles, a Palma, segons assenyala Casasnovas Per descomptat, la Guerra Civil i la victòria franquista també portaren a les Illes deportats republicans, com els extremenys que –apunta Janer– constituïen la majoria dels presoners al camp de concentració de Formentera. Després... el turisme. Ara, la gent –molta!– ve per gust.