Gairebé vint-i-cinc anys després d’haver començat a explotar la gallina dels ous d’or, el 1973, de sobte tot saltà pels aires. El 6 d’octubre s’havia desfermat la guerra araboisraeliana del Yom Kippur. Davant el suport occidental a l’estat hebreu, els països àrabs empraren el preu del petroli com a arma de pressió internacional. Immediatament el cru es posà pels niguls i més ho faria encara als anys següents. Les conseqüències foren desastroses: inflació, estancament de la producció, descens de les vendes, tancament d’empreses i destrucció massiva de llocs de feina. Per als països capitalistes, va ser la fi d’una època daurada de creixement econòmic iniciat arran de la Segona Guerra Mundial.
El fracàs de la resposta socialdemòcrata a la crisi portaria al poder governs conservadors, com, per exemple, Margaret Thatcher a la Gran Bretanya (1979) o Ronald Reagan als EUA (1980). La seva aposta va ser el neoliberalisme, és a dir, la limitació del paper de l’Estat en la vida econòmica. Així, entre altres mesures, s’encongiren els salaris, es reduí la despesa pública en molts serveis socials i es privatitzaren les empreses públiques.
El mite de l’atur
La crisi del petroli agafà descol·locat un ancià Franco de 81 anys. Després del desastre de l’autarquia, el 1953, amb els Pactes de Madrid, el dictador havia aconseguit el suport econòmic dels Estats Units d’Eisenhower. A canvi, es comprometia a erigir-se en el mur de contenció de l’“amenaça comunista”. El 1955 l’Espanya feixista ja sortí del seu aïllament internacional en ingressar a l’ONU. El 1958 tocà l’entrada a l’FMI (Fons Monetari Internacional) i al Banc Mundial. Amb aquest suport financer, el 1959 s’aprovava el Pla d’Estabilització, que permeté la construcció de moltes infraestructures. Va ser l’enlairament definitiu de la indústria turística que tantes divises havia de reportar a la dictadura, ansiosa de donar una imatge de modernitat al món i de “pau social” als seus conciutadans.
Entre el 1960 i el 1973 l’economia espanyola va créixer més que cap altra d’Europa. Durant aquest període de bonança, l’esquer del turisme atragué fins a les Illes més de 130.000 immigrants procedents de les zones rurals més pobres d’Espanya, principalment d’Andalusia. Balears es convertí en una mena de ‘terra promesa’ lloada pels NODO fins que arribà el desastre del 1973. Qui ha estudiat en profunditat aquesta sotragada és el professor de la UIB Ivan Murray, autor de la tesi doctoral Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística (2012).
“En un primer moment -assegura el geògraf- el franquisme intentà aguantar el cop a través de subsidis al sector energètic. Al cap de dos anys, però, amb la mort del dictador, la situació ja era insostenible. El nostre arxipèlag, abonat al boom turístic, va ser la regió més afectada per la crisi del petroli. Les companyies aèries apujaren els preus i la gent ja no estava per gastar. El 1973 els turistes britànics a Mallorca eren un milió. El 1977 la xifra es reduí a la meitat. Com a conseqüència, milers de treballadors quedaren al carrer i sense prestació d’atur”. Murray no s’està de desmuntar un dels grans mites de la dictadura: “És fals que durant el franquisme no hi hagués atur. La dona només era identificada com a mestressa de casa, encara que fos la principal font d’ingressos familiars treballant al camp o en la indústria del calçat. Tampoc no es tenia en compte l’èxode d’aturats a altres països europeus. A més, als que no treballaven se’ls aplicava la Ley de vagos y maleantes.
Mobilitzacions
El 1976 va ser un any d’importants mobilitzacions a tot l’Estat. A Palma el 13 de gener es tancà a l’església de Sant Miquel de Palma un grup d’aturats, que al cap de dos dies foren desallotjats a cop de porra per ordre del governador civil Carlos de Meer. Aquelles concentracions, que cada cop congregaven més obrers, tenien també un clar component de lluita antifranquista. No debades, es protestava contra la política econòmica erràtica del govern de Carlos Arias Navarro, sota la tutela del rei Joan Carles I, l’hereu digitat pel dictador.
A les mobilitzacions laborals s’hi afegirien les ecologistes, que des del desembre de 1973, any de la crisi del petroli, tenien una veu pròpia, el GOB (Grup Ornitològic Balear). L’acció verda més mediàtica es va produir el 7 de juliol de 1977. Una cinquantena de joves llibertaris ocuparen la Dragonera (Andratx) per evitar que l’empresa catalana Pamesa construís a l’illot una urbanització de luxe. Finalment, l’objectiu s’aconseguí. Murray destaca el compromís cívic d’aquells valents ocupes: “El manifest que signaren és del tot vigent. És un clam contra la corrupció, l’especulació i contra el fet d’imaginar que en aquestes illes només podem tenir futur com a cambrers”.
Mentrestant, el 15 de juny de 1977 ja s’havien produït les primeres eleccions generals, que donaren la presidència del govern espanyol a Adolfo Suárez, d’UCD, antic home del Moviment. L’octubre d’aquell mateix any, per aturar la sagnia econòmica, els principals partits polítics signaren amb la patronal els famosos Pactes de la Moncloa. “Aquests pactes -recalca l’investigador- es dictaren per les institucions econòmiques internacionals i serviren per posar les bases del model neoliberal amb la finalitat d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea”.
El lumpen
Entre les mesures a destacar dels Pactes de la Moncloa hi hagué la gestació del modern sistema de la Seguretat Social. Amb tot, malgrat les millores, a les illes la contestació social continuà. Des del 1977 fins al 1980 diferents vagues de benzineres paralitzaren Mallorca. Però l’actuació més sonada es va produir l’agost del 1979. Davant la política d’acomiadaments indiscriminats, els treballadors de l’hotel Lotus Playa de Can Pastilla es posaren en vaga. Cinc feren vaga de fam; altres s’encadenaren al tren de Sóller i a la delegació de l’empresa. Al cap de tres mesos s’arribà a un acord i tots els acomiadats foren readmesos, menys set, que reberen una indemnització.
El 1979, lluny de la recuperació econòmica, es produí una segona crisi del petroli arran de la Revolució Islàmica a l’Iran. A les Balears, entre el 1973 i el 1983, la taxa d’atur passà de l’1,29% al 13,9% (33,9 mil persones). “Aquesta situació -afirma Murray- va empènyer alguns a consumir heroïna i a delinquir. A casa nostra, els barris abandonats per les administracions públiques es convertiren en engolidors del lumpen, generalment temporers peninsulars. A Palma destacaren el barri xinès de la Gerreria o Son Banya, i a Eivissa, la Penya”.
Les primeres eleccions autonòmiques, celebrades el 8 de maig de 1983, acabaren en un empat entre el socialista Fèlix Pons i Gabriel Cañellas, d’Aliança Popular (AP), un home amb importants interessos empresarials. En una reunió a Madrid, el financer mallorquí Carlos March, net d’en Verga, obligà Albertí, líder de la recent fundada Unió Mallorquina, a donar el Consolat de Mar a Cañellas.
Oportunitat perduda
Cañellas es trobà amb un economia europea en recuperació. S’imposaria, però, un nou model turístic. “A partir de la crisi del petroli -recorda Murray, Alemanya, que aconseguí mantenir l’estat de benestar, substituí Anglaterra com a principal país emissor de visitants. Aleshores, en paral·lel al turisme més elitista, s’apostà pel turisme de gatera per salvar els mobles. D’aquesta manera, Magaluf i la Platja de Palma, que abans acollien un turisme més familiar, ja foren irreconeixibles. A més, les discoteques començaren a contractar discjòqueis, que eren molt més barats que les antigues estrelles musicals”.
El professor de la UIB lamenta que llavors es perdés una oportunitat d’or per replantejar el monocultiu turístic: “En aquells moments, els mateixos hotelers ja parlaven de la necessitat d’establir límits i de repensar el funcionament de l’economia balear. D’això, però, se n’oblidaren ben aviat en veure que la indústria es tornava a posar en marxa. El mateix ha passat ara amb la crisi del coronavirus. Hi ha, però, un element diferenciador: als anys setanta es confiava que, en un futur, tot aniria a millor, que hi hauria més turistes, millorarien els salaris i que els fills dels treballadors turístics podrien estudiar per tal de millorar les seves condicions vitals. I es creia que tot això es produiria en unes condicions ambientals immutables. Ara, però, el canvi climàtic ja és una realitat. La previsió és que tindrem un estius per damunt dels 40 graus, així que ja deixarem de ser una destinació turística preferent”.
Murray insisteix a subratllar la vulnerabilitat de les nostres illes: “Hem perdut tot tipus de sobirania. Ja no produïm res del que empram. Només produïm turistes i cada vegada la democràcia econòmica és menor. L’ statu quo, format per aquells vinculats a l’ordre social, encara que sigui un caos, poca cosa farà per transformar la nostra societat cap a millor. Ara, amb tot, hi ha un augment de la crítica turística. La gent ha dit prou en constatar que un sou no basta per pagar l’habitatge. El lema és ‘Turisme sí, però no a qualsevol preu”.
Son Banya
L a crisi del petroli del 1973 agreujà el problema del barraquisme, que, a Mallorca, s’havia intentat afrontar -o més aviat amagar sota l’estora- tres anys enrere amb la creació del poblat gitano de Sont Banya. Situat a cinc quilòmetres del centre de Palma, just devora l’aeroport de Son Sant Joan, era un projecte pioner en l’Espanya franquista. Llavors es deia que era d’integració, però a la pràctica el que feia era segregar els gitanos lluny dels altres ciutadans, i de passada, de qualsevol lloc on poguessin trobar feina. La idea era concentrar en un espai en unes condicions mínimes el centenar de famílies gitanes que malvivien en barraques al Molinar. Per a tal fi es creà Ingima (Integración de Gitanos Mallorquines), la promotora que va construir Son Banya.
S’aixecà un nucli de 124 cases de lloguer simbòlic (100 pessetes) amb equipaments més que modestos. L’Ajuntament de Palma, juntament amb Càritas, creà un patronat per encarregar-se de la gestió del poblat, que disposà d’una escola i un servei d’assistència social. Un delegat de barri exercia de representant polític. Tanmateix, aviat aquell projecte va demostrar que era un fracàs, però encara dura. Cases -si se’n podia dir així- pensades per a cinc persones s’ompliren de familiars externs i de fills. Lluny de qualsevol feina possible, s’arrancaren les canonades de coure per vendre-les i ningú ja pagava el lloguer simbòlic. Alguns dels seus habitants passaren a dedicar-se al profitós negoci del tràfic de drogues. Així, en pocs anys, Son Banya es convertiria en el gran supermercat d’estupefaents de Mallorca, sobretot d’heroïna, amb ramificacions en diversos indrets de la Península, especialment a València.
Les turbulències econòmiques provocades per la crisi del petroli feren que les autoritats acabassin per desentendre’s del poblat que havien creat. El patronat es limitava a canalitzar doblers cap a Son Banya a través del responsable gitano de torn, que durant el franquisme es batejà com a patriarca. Ningú, però, no sabia on acabaven. La inserció social ja era vista com una quimera. Mentrestant, en plena democràcia, Pedro Cortés Fajardo, conegut com el Tío Kiko, tingué entrada franca a l’Ajuntament de Palma. En morir el 1999, a 73 anys, el batle Joan Fageda, del PP, assistí al seu pompós enterrament al Bon Sosec.
El juliol del 2008 una macrooperació policial acabà amb la detenció de la superstar del narcotràfic de Son Banya, la Paca, i 25 membres del seu clan. La Paca confessà que havia subornat amb 600.000 euros el cap del Grup d’Atracaments de la Policia Nacional de Palma, José Gómez, i la seva parella, una advocada. El 2018 el batle Antoni Noguera, de MÉS per Mallorca, amb el suport del PSOE i Podem, reinicià el desmantellament del gueto. Es preveu que el procés es completi el 2021.