Tyrone

PalmaEra com un d’aquells personatges de les cançons d’en Kiko Veneno, en Joselito, o aquell que arribava en un Mercedes blanc. Només que en Tyrone era negre. Negre i d’un metre noranta-cinc d’alçada i cent vint quilos de pes. Encara que se solia seure a un tamboret per jugar a la màquina escurabutxaques, el veien de lluny.

En Tyrone havia arribat al poble, un poble de Mallorca, un diumenge de primavera dematí. Era un dematí assolellat i una mica fred. El primer que va sentir era un home assegut en un banc que deia “canvi climàtic, pels collons”. En Tyrone tampoc tenia una opinió formada sobre la qüestió, però l’home del banc li va fer gràcia. Era un vell arrugat que xuclava una llosca encesa com si n’hagués de treure doblers. Se li va acostar i li va preguntar, “com va?” El vell va aixecar el cap i el va observar de dalt a baix amb detall. Va remugar dues paraules que no es varen entendre bé i va tornar a xuclar la llosca, de la qual ja no quedava res. En Tyrone va recordar que les llosques, si les consumeixes tant, arriben a produir com una coïssor als llavis.

“Fa fred, aquí”, va dir en Tyrone, insistint a moure conversa. El vell va moure les espatlles com si s’hagués adonat que el negre (era com anomenava en Tyrone, dins el seu cap) tenia raó. Va tirar a terra la llosca –un paper cremat amb una resta del filtre a dins– i es va aixecar del banc. A en Tyrone li va fer gràcia que el vell, dret, fos quasi igual de baix que assegut. “A dins farà més bon estar”, va dir, i en Tyrone s’ho va prendre com una invitació a entrar amb el vell al bar que tenien al davant. Hi havia taules i cadires a la terrassa, però ningú hi seia.

A dins no era que hi hagués cap gentada, però almanco sí que es produïa una mica més d’animació. Al voltant d’una taula llarga seien cinc o sis jubilats que xerraven de temes diversos amb uns crits que a en Tyrone li va estranyar que no se sentissin des del carrer, i encara més enllà. A una altra taula, tres dones conversaven amb tasses de cafè amb llet al davant, i es feien entendre així com podien. Hi havia tres o quatre parroquians a la barra que feien aquell efecte de formar part dels mobles de l’establiment. L’amo era darrere el tasser, i un cambrer entrava i sortia de la cuina. La televisió estava encesa, amb el canal 1 posat a un volum prou alt per fer-se sentir.

La jornada del vell, a qui tothom deia Porro, transcorria tota dins el bar, tret de les estones que anava a seure damunt el banc per fumar. De fet, ja hi era a les set del matí, que era l’hora que obrien, i encara no se n’havia anat a les deu o deu i mitja, quan solien tancar. En Porro ajudava, al dematí, a posar les taules i cadires de la terrassa, i a la nit, a llevar-les. No rebia a canvi cap estipendi, tret d’alguna copa extra de conyac i que l’amo fes els ulls grossos si agafava qualque quinto de cervesa de la gelera. Els entrepans i els variats sí que els havia de pagar, però els preus encara eren econòmics.

Van fer amistat, en Tyrone i en Porro. “D’on ets?”, li va preguntar un dia el vell al seu amic negre. “De per aquí”, va respondre l’altre. Això va decebre una mica en Porro, que estava realment encuriosit per en Tyrone, i trobava que, tan alt i tan gros i tan negre, i dient-se Tyrone, havia de ser americà, i haver-se escapat d’algun barri perillós de Pennsilvania o Nova Jersey. Però no, en Tyrone era “de per aquí”, com solia dir ell mateix, i no donava més explicacions. En una ocasió, varen entrar al bar tres individus que ja venien beguts d’algun altre lloc. Es van voler ficar amb en Tyrone, el varen insultar i un va fer la imitació d’un goril·la. Ell, en Tyrone, sense aixecar la veu ni perdre la calma, va aconseguir que el seguissin al carrer i, una vegada allà, els va inflar la cara a tots tres a cops de puny. Tampoc així no es va alterar més de l’imprescindible. A l’amo del bar, aquest episodi el va fer somriure (no ho feia mai) i va donar a entendre a en Tyrone que podia fer com en Porro i passar a formar part de la casa.

En Tyrone va cercar un lloc on viure, en una caseta que un conegut d’en Porro havia construït a hores perdudes a la sortida del poble, i que li va llogar per un preu d’abans de la saturació turística. Va trobar feina en una agència de mudances, i passava els matins amb un o dos més, amb un camió o una furgoneta, duent mobles, o traient-los, de les cases de la gent. Veia cases boniques, d’altres de ben lletges, acollidores o que semblaven repel·lir qui gosava acostar-s’hi. La feina era cansada, però no li desagradava. Els companys eren bona gent i de vegades els queien bones propines. Una vegada van anar a un pis que tenia una terrassa amb parallamps, perquè hi havia caigut un llamp uns anys enrere, i en Tyrone va estar molt de temps explicant-ho.

De tant en tant, quan havia pres algunes cerveses, s’asseia davant la màquina escurabutxaques i hi ficava les monedes que duia. Mai no va treure més que premis petits, però això l’engrescava, i el feia tornar a intentar-ho. A en Porro això el molestava, i renyava en Tyrone: li explicava que el joc és el pitjor vici, i que ell havia tingut un amic que havia perdut la dona i els fills, i la casa on vivia, per culpa d’aquella merda de màquines, com ell en deia. A en Tyrone li feia gràcia que en Porro li fes aquelles reflexions, com si fos son pare. També el divertia que el xivarri que aixecaven els jubilats de la taula llarga, amb els seus crits, no deixàs sentir la musiqueta i el renou que feien les monedes en caure al caixetí de la màquina escurabutxaques.