Per què la UIB no es va fer al centre de Palma?
L’ARA Balears reconstrueix el sobtat canvi de guió de la construcció del campus universitari, previst en un principi al centre històric de Ciutat i que finalment, el 1983, es traslladà a la carretera de Valldemossa per decisió del rector Nadal Batle, mort fa 25 anys
PalmaAmb la democràcia acabada de restaurar, el març de 1978 el BOE donava llum verda a la creació d’una universitat amb seu a Palma –no es diria Universitat de les Illes Balears (UIB) fins al 1985, quan s’aprovaren els seus estatuts. El projecte seria tutelat per una Comissió Gestora presidida per Antoni Roig, catedràtic de Química Física. Format als Estats Units, el 1972 aquest palmesà, de 41 anys, havia deixat la seva plaça a la Universitat de Bilbao per fer-se càrrec de la recent creada Facultat de Ciències. L’edifici ocupava l’antic seminari de la Missió de Sant Vicenç de Paül, que, en quedar buit per manca de vocacions, havia estat comprat pel flamant Patronat Econòmic d’Estudis Universitaris i Superiors. Situat a la carretera de Valldemossa, a set quilòmetres i mig de Ciutat, era l’únic existent a la zona que s’acabaria convertint en el futur campus.
El 1973 Roig ja assumia la direcció de la resta de centres universitaris dispersos pel centre de Palma. Eren tres: Son Malferit (Facultat de Filosofia i Lletres), la Riera (facultats de Dret i d’Economia i Rectorat) i l’actual IES Josep Maria Llompart (Escola de Formació de Professorat). Tots ells depenien de la Universitat Autònoma de Barcelona. La Comissió Gestora estigué en funcionament fins al 1981, any en què fou nomenat el primer rector de la UIB, Antoni Ribera. El 22 de novembre de 1982 es feren les primeres eleccions al Rectorat. Dos eren els candidats: el palmesà Bartomeu Barceló, catedràtic de Geografia, i el felanitxer Nadal Batle, catedràtic de Matemàtiques i Informàtica.
Batle, de 37 anys, s’imposaria al seu contrincant per àmplia majoria. Arribava de l’Escola d’Arquitectura de València amb la voluntat de fer una universitat de primer nivell. Ho explica Josep Maria Llauradó, autor d’Els anys incomplets. Biografia pública de Nadal Batle (1945-1997), publicat el 2003 per Documenta Balear: “Ell insistia que volia una universitat que tingués un lloc propi dins la societat balear. No volia una universitat que tancava els horabaixes ni una universitat de professors d’horabaixa, referint-se als professors afeccionats, que completaven la seva vida professional amb algunes classes als horabaixes, com es donava majoritàriament a la Facultat de Dret”.
Pressió dels poders econòmics
L’arribada el 1982 de Batle a la Universitat coincidí amb la redacció del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de l’Ajuntament de Palma. Era el primer de l’era democràtica que impulsava el socialista Ramon Aguiló, al capdavant del Consistori des del 1979. L’encarregat de revisar aquell full de ruta era l’arquitecte Jaume Carbonero, que el 1983, com a independent, ja passà a ser regidor d’Urbanisme (ho seria fins al 1987). “Llavors –recorda– pensàrem que seria interessant recuperar antics edificis del centre històric de Ciutat que servissin de seu per a les facultats que s’anirien creant. El nucli havia de ser la Misericòrdia, que s’havia de completar amb una sèrie de convents de clausura a l’eix de la Rambla, amb bons jardins, que començaven a ser abandonats. Altres opcions eren la Sapiència i l’Escorxador. També projectàrem zones d’equipaments esportius al que avui és la Falca Verda”.
Carbonero assegura que es volia aconseguir un campus urbà, no concentrat, seguint el model d’altres ciutats universitàries de mida mitjana com Salamanca i Santiago de Compostel·la. També es preveia la creació dels primers carrils bici. “Per plantejar una mobilitat més sostenible –recorda l’arquitecte–, els redactors del pla general fórem coneguts de manera despectiva com ‘l’equip ciclista’”. Durant el procés d’al·legacions, Carbonero ben aviat s’adonà que aquell ambiciós i pioner projecte no acabaria sent una realitat: “No només s’hi mostrà en contra Nadal Batle. A través del mitjans de comunicació, les forces conservadores, influïdes pels grans poders econòmics, s’hi oposaren de manera molt virulenta”. Ben atent a la polèmica, hi havia Onofre Rullan, catedràtic de Geografia de la UIB. Formava part de l’equip de redacció del document. “Batle –apunta– feu molta pressió per modificar-lo. Ell apostava per crear un campus fora de Palma. El seu model eren els campus americans, situats lluny del centre urbà”.
El PGOU finalment s’aprovà el 1985. No tenia res a veure amb el que s’havia traçat inicialment. “Va ser –lamenta Carbonero– una de les meves grans decepcions. M’hi havia implicat molt. Sens dubte, fer el campus al centre de Palma hauria està molt més econòmic”. Un altre testimoni directe d’aquells anys és el geògraf Climent Picornell, que va ser vicerector de la UIB amb Batle. “Nadal –diu–, encara que fos un home de tarannà independentista, tenia molt bones relacions amb els socialistes de Felipe González [a la Moncloa des de novembre de 1982] i amb el popular Gabriel Cañellas [elegit el primer president autonòmic el maig de 1983]. Amb Ramon Aguiló, en canvi, sempre tenia topades a causa del seu distanciament ideològic”. Román Piña Homs, catedràtic, ja jubilat, d’Història del Dret de la UIB, també va presenciar aquell duel: “Gràcies als contactes que tenia a Madrid, Batle aconseguí imposar el seu model de campus”.
Expropiacions
El 1983, abans de l’aprovació de PGOU, el felanitxer ja havia iniciat la construcció del seu desitjat campus al voltant de l’edifici de Ciències, a set quilòmetres i mig de Palma, que constituiria el nucli de la facultat Mateu Orfila. Eren uns quants terrenys que als anys setanta ja havia comprat el Patronat Econòmic d’Estudis Universitaris i Superiors a l’orde dels Paüls. Per poder créixer més, però, calia cenyir-se al marc legal de l’Estatut de 1983, que establia que la Comunitat Autònoma tenia la competència “en el finançament propi de les universitats”. El 25 de juliol de 1986 arribaren els fruits de les gestions de Batle. El BOE publicava que el Parlament de les Illes Balears havia aprovat un crèdit extraordinari per un import de 200.000.000 pessetes perquè la Universitat pogués pagar les expropiacions forçoses d’uns terrenys de la carretera de Valldemossa. Es tractava de 1.000.000 metres quadrats que el PGOU havia qualificat com a sistema general destinat a equipament universitari.
Aquella expropiació afectava un total de setze propietaris. Entre ells hi havia Fernando Truyols Morell i Joaquín Fuster Puigorfila. El 1992 tots els estudis ja eren al nou campus. Climent Picornell és taxatiu: “Sense aquella ubicació, la Universitat no hauria crescut al ritme en què ho ha fet ni hi hauria les actuals sinergies entre facultats”. El gèograf no s’està de desmuntar una llegenda urbana que diu que la UIB es feu a la carretera de Valldemossa per mantenir lluny les possibles revoltes estudiantils, tal com havia fet el franquisme amb la Ciutat Universitària de Madrid o la Universitat Autònoma de Barcelona: “Això és fals. A més, als Estats Units, les grans revolucions estudiantils es feren en campus apartats. I, al de la UIB, més d’una vegada els universitaris han tallat el trànsit a la carretera de Valldemossa”.
Especulació immobiliària
Qui va ser vicerector amb Nadal Batle insisteix que un campus al centre de Palma no hauria estat factible: “Era una idea romàntica. En ciutats com Salamanca o Oxford, que tenen segles de tradició universitària, el camí ja estava aplanat. Aquí, però, si haguéssim hagut d’esperar a rehabilitar edificis històrics, encara els estaríem esperant. Basta veure què ha passat amb Ca n’Oleo. Després de quinze anys d’obres, la Universitat l’ha acabat llogant a la Conselleria de Cultura”. Picornell continua desmuntant mites: “Es diu que, si tinguéssim la Universitat al centre de Palma, hi hauria dues conferències cada dues hores plenes a vessar. La realitat és que els seminaris o les lectures de tesis doctorals només interessen a un públic concret. Per a qualsevol acte cultural, la UIB ja té edificis molt nobles com el de la Riera. A Europa, hi ha altres campus que també estan situats als afores”.
De diferent parer és Onofre Rullan: “El campus a l’extraradi només ha fet que afavorir l’ús del cotxe entre els estudiants. S’hi ha construït, aferrat, el Parc Bit, una autovia desdoblada i un metro, el més car de la història de l’Estat”. A principi dels anys noranta qui ja alçà la veu contra el model expansiu de la UIB va ser Macià Blázquez, aleshores un jove estudiant, avui catedràtic de Geografia: “Des del GOB, vàrem concedir el premi Ciment a la Universitat. A Nadal Batle no li feu cap gràcia. Al voltant del campus s’hi han acabat fent grans operacions d’especulació immobiliària com l’hospital Son Espases. També s’hi volgué dur el segon cinturó, que finalment es va aturar a Alcampo”.
Acusat d’exercir una política massa personalista, Nadal deixà el Rectorat el juliol de 1995 després de 13 anys de presidir-lo. Al cap de dos anys, el 7 de desembre de 1997, morí d’un atac de cor a 52 anys. Avui el campus que ideà ofereix més de 30 graus i, des de 1993, té una residència d’estudiants amb un centenar de places. El 1996 Menorca (Alaior) i Eivissa ja disposaren d’una seu universitària.
L’antecedent de la UIB és l’Estudi General Lul·lià. Durant l’Edat Mitjana, els estudis generals eren centres d’ensenyament superior tutelats per un monarca. El de Mallorca adoptaria el sobrenom de Lul·lià en homenatge a Ramon Llull, el ‘doctor il·luminat’. El 1483 les autoritats illenques sol·licitaren al rei Ferran el Catòlic la seva creació per evitar que els residents haguessin d’embarcar-se cap al continent per graduar-se. La primera seu de la institució va ser Monti-sion. El 1540 es traslladaria al carrer de Sant Roc, número 4.
El 1673 l’Estudi General Lul·lià rebé un impuls important en obtenir la butlla papal de Climent X, que donava validesa universal als seus títols –fins aleshores només eren reconeguts en els territoris de la monarquia hispànica. El 1691 allò possibilità la transformació de l’Estudi General Lul·lià en universitat, paraula derivada de l’expressió universitas scholarium (‘comunitat universal d’escolars’). Els illencs ja pogueren gaudir així de l’alma mater studiorum (“la mare nodridora de coneixements”), com era coneguda popularment la institució. La de Salamanca, nascuda el 1218, és, juntament amb la de Bolonya, Oxford i París, de les més antigues d’Europa.
A part de ser un centre intel·lectual, a casa nostra la paraula ‘universitat’ es feu servir en els primers temps del Regne de Mallorca (1276-1349) per designar el conjunt d’habitants de tota l’illa. També, però, serví per designar els òrgans de gestió local, que segles més tard serien coneguts com a ajuntaments. El seu màxim representant seria un ‘batle’, paraula que deriva del llatí medieval bajŭlu (‘bastaix’), en al·lusió a la persona encarregada de transportar coses de pes al coll. Després li tocaria carregar al coll el pes d’un ajuntament –en canvi, al Principat i a Castella, s’imposà ‘alcalde’, derivat de l’àrab al-qâdī (‘jutge’).
El 1772 un reial decret va suprimir el sobrenom de Lul·liana a la Universitat de Mallorca, la qual passà a dir-se Literària de Mallorca. El 1829 mudaria novament en Seminari Conciliar, amb adscripció a la Universitat de Cervera (Catalunya). La institució tancaria el 1842. No va ser fins el 1951 que es restituí l’antic Estudi General Lul·lià com a centre universitari. Llavors, arran dels bombardejos de la Guerra Civil, l’antic edifici del carrer de Sant Roc fou esbucat i substituït per un de nou dissenyat per Gabriel Alomar seguint el model dels casals tradicionals mallorquins. El 1978, amb la creació de la UIB, l’immoble quedaria relegat. Ara l’Estudi General Lul·lià és d’una associació sense ànim de lucre amb el mateix nom, totalment desvinculada de la Universitat. Ofereix cursos d’espanyol per a estrangers i és la seu del Fòrum de la Societat Civil, que agrupa més d’una cinquantena d’entitats. Aviat també serà la seu del LLUL LAB, un laboratori per aprofundir en el coneixement del ‘doctor il·luminat’ a través de l’art.