Les últimes hores d’Emili Darder

D urant la Guerra Civil la crueltat no conegué límits. Al cap d’uns dies que es consumàs la ignomínia, Miquela Rovira va rebre un present ben desagradable a casa seva: un sobre amb un casquet de bala amb la inscripció “24-2-1937”. Era la data fatídica de l’afusellament d’Emili Darder, el darrer batle de la Palma republicana. El sobre portava una nota: “Perquè tinguis un record del teu marit”. Mai no es conegué la identitat del falangista que posà fi a la seva vida.

El malson començà el 19 de juliol de 1936. El general comandant militar de Balears, Manuel Goded, va proclamar la seva adhesió al bàndol que dos dies abans, des del Marroc, s’havia revoltat contra la Segona República a les ordres del general Franco. Després de sotmetre Mallorca gairebé sense cap oposició, aquell mateix dia Goded va partir cap a Barcelona per posar-se al capdavant de l’aixecament. En el seu lloc a l’illa nomenà el coronel Aurelio Díaz de Freijó. Quan va arribar, però, a la ciutat comtal, el general hi trobà un poble preparat per defensar la legalitat. De seguida fou detingut i portat davant d’un consell de guerra, que el 12 d’agost del 1936 n’ordenà l’execució.

Mentrestant, a Mallorca, el governador civil, el tinent coronel Luis García Ruiz, havia iniciat la persecució contra els “desafectes al Glorioso Movimiento Nacional”. Entre ells hi havia el líder socialista Alexandre Jaume, el republicà Antoni Mateu -batle d’Inca entre el 1932 i el 1933-, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques -exmembre del Partit Liberal de Joan March- i Emili Darder. El batle de Palma fou detingut a les quatre de l’horabaixa del 20 de juliol. Dos dels famosos Jinetes de Alcalá, reclusos procedents de la presó de San Carlos, l’anaren a cercar a la casa del jardí del Temple del seu germà Tomeu. El trobaren ajagut al llit, recuperant-se d’una angina de cor. Primer se l’emportaren a l’Hospital Provincial i després al castell de Bellver.

L’home pacífic

El jutge instructor de la causa contra aquells quatre homes va ser el coronel Ricardo Fernández de Tamarit. El Consell de Guerra es reuní el 15 de febrer de 1937 a l’Audiència Territorial, avui seu del Tribunal Superior de Justícia de Balears. El presidí el tinent coronel Diego Navarro Baigés. Com a ponent hi havia el tinent Luis Ramallo Thomàs, i com a fiscal, el militar Ricardo Mulet Fiol. Darder trià com a advocat de la seva defensa Eusebi Pascual Casasnovas, tinent de complement del Cos d’Enginyers Militars. Havia coincidit amb ell a la Junta Directiva de Foment del Turisme i al Círculo Mallorquín.

Un públic nombrós omplí l’Audiència. Els processats es negaren a declarar i seguiren el consell de guerra des d’una sala adjacent. Entre altres coses, al batle de Palma l’acusaren de “separatista” per haver signat el juny la famosa carta de resposta dels mallorquins als catalans. La sentència es dictà el dia següent. Darder, Jaume, Mateu i Ques eren condemnats a pena de mort per un “delicte de rebel·lió militar”. Aquella causa judicial ha estat estudiada a fons per l’historiador Arnau Company en el seu llibre Emili Darder Cànaves. El darrer batle republicà de Palma (2008). “Va ser -assegura- una paròdia. Tot i que va mantenir una certa legalitat formal, fou un judici sense cap tipus de garantia, sense cap prova fefaent i amb testimonis poc consistents. Hi havia una clara voluntat exemplificadora d’escarmentar la petita classe burgesa mallorquina”.

Un piquet de Falange Espanyola havia de ser l’encarregat d’executar la sentència el dimecres 24 de febrer. El dia abans, Rovira, desesperada, va anar fins a l’Hospital Provincial per acomiadar-se del seu marit. L’acompanyaven la seva filla Emília, de catorze anys, i la seva sogra, Emília Cànaves. El desembre del 1986 narrava aquell comiat en una entrevista a Llorenç Capellà: “Mai no he oblidat la seva cara de sorpresa. ‘Hi ha males notícies?’, em va demanar, i no sé d’on vaig treure les forces per fingir”. Darder no sospitava de res, tot i que, segons la seva dona, “la filla i jo l’omplírem de besades. Estiguérem amb ell tres hores i ens acomiadàrem amb absoluta naturalitat”. Rovira insistia a fingir: ‘Adeu, Emili -li vaig dir-, tornaré tot d’una que pugui’. Vaig refer l’escala de l’hospital tres vegades per tal d’endur-me’n clavada la seva imatge a les retines. En veure’l dret, davant mi, no podia fer-me a la idea que al cap d’unes hores seria mort”.

A mitjanit a Darder el despertaren per comunicar-li que l’havien de traslladar a la Presó Provincial, ubicada a l’antic convent dels Caputxins. Allà es trobà amb Alexandre Jaume, amb qui escoltà la lectura íntegra de la sentència. El batle de Palma, de 41 anys, no s’ho podia creure. Així ho manifestà a la carta de comiat a la seva dona: “Estimadíssima Miqueleta meva: ja veus que em demanen la pena de mort, a mi, que he estat sempre l’home pacífic i més contrari a tota revolució [...]. M’apena molt la situació econòmica vostra. Que ma mare i ton pare us emparin [...]. T’abraça i et besa fortíssimament i llargament amb tot l’immens amor que et té el teu home, Emili”.

Esperant el miracle

Per evitar el fatal desenllaç, Rovira havia demanat ajuda a la vídua de Goded, mentre que el seu pare, molt catòlic, havia anat a veure el bisbe Miralles. No hi havia, però, res a fer. “Havíem -continuant amb la versió de Capellà- d’encarregar el baül i el seu germà, en Gabriel Darder, va pegar-li un cop d’ull des de la porta de la cel·la per tal de fer-se una idea de les seves mides. Estava allargat, mig inconscient. Fins i tot, per donar-li la comunió, li hagueren d’obrir la boca amb una cullera”.

Aquella nit Rovira la passà a ca la seva germana Dolors, a la plaça d’Espanya. No pogué dormir. El seu pare tenia la saleta d’estar plena d’imatges religioses i d’espelmes enceses. Esperaven el miracle. De matinada, aquella dona desfeta estigué a temps de veure com treien el seu marit, ja mig moribund, de la presó. Se l’endugueren, juntament amb Jaume, cap al cementeri de Palma, on l’esperaven els altres dos encausats, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Foren rebuts per centenars de simpatitzants falangistes que s’havien mobilitzats per contemplar el macabre espectacle -el socialista Ignasi Ferretjans parlà de 3.000 assistents.

L’escamot concentrat començà a disparar a les 6.30 h, a trenc d’alba. Jaume, Ques i Mateu foren col·locats mirant cap a la tàpia. Se’ls afusellà d’esquena, per separat. Amb Darder no ho pogueren fer. Atès que no s’aguantava dret, l’hagueren de deixar damunt d’una pedra. Un falangista li pegà un tret al clatell. Cada descàrrega era aplaudida amb entusiasme i amb insults pel tumult concentrat.

La pitjor part se l’endugué Jaume. A cent cinquanta metres, tenia observant-lo, pàl·lid, el seu nebot Andrés Jaume Rovira. El relat dels fets és recordat pel fill d’aquest, el periodista José Jaume: “Un moment abans que l’oficial al comandament ordenàs ‘foc’, Jaume va aixecar la mà. El militar li preguntà: ‘Què vol?’. ‘Veure qui em mata’, contestà. L’hi varen permetre, així que, serè, fumant-se el cigarret que li quedava, va rebre la descàrrega. Llavors, agonitzant, un conegut membre de la noblesa de Palma, al comandament de la Falange, li va pegar una coça a un costat i digué: ‘Aquest fill de puta encara no està mort’. Després del tir de gràcia, diversos falangistes orinaren sobre el seu cadàver, mentre la multitud continuava ovacionant”.

El mateix dia 24 els familiars varen enterrar al cementeri de Palma els afusellats -el 1974 el d’Antoni Mateu seria traslladat en secret al d’Inca. L’infern per a Rovira continuà. “De cop i volta -contà a Capellà- vaig adonar-me que, a Mallorca, únicament teníem enemics, que gaudien de veure’m vençuda, humiliada. Em prohibiren dur dol. Anava pel Born, vestida amb un abric negre i una dona pretengué llevar-me’l. ‘Per què du dol, vostè?’, m’escopia, cridanera, ‘per què du dol, vostè?”. Aleshores mare i filla emprengueren l’exili cap a Veneçuela. En tornarien el 1947, ja que els podia “més l’enyorança que la por”.

El 24 de febrer de 1977 Rovira aconseguí que, quaranta anys després de l’assassinat del seu marit, mossèn Pere Llabrés oficiàs el primer funeral a Mallorca per a una víctima del feixisme. Amb el temps, el darrer batle de la Palma republicana seria nomenat fill il·lustre de ciutat, tindria un carrer, un institut i una fundació pròpia, creada el 1987. La seva vídua moriria el 1993, a 94 anys. I la seva filla el 1997. Mentrestant, la casa de Darder, situada a la plaça de la Porta del Camp, continua sent la seu de la delegació a Balears del Ministeri de Defensa. Als anys cinquanta l’Estat pagà una misèria a la família a canvi que no insistís més en la recuperació de l’immoble.

Un valuós llegat

E mili Darder, metge de formació, dotà d’un fort compromís cívic la seva professió. Així ho assegura la historiadora Catalina Moner, autora del llibre Emili Darder Cànaves (1895-1937). Vida i martiri (Miquel Font Editor, 2007): “A partir de 1927 es posà al capdavant de la secció d’epidemiologia de l’Institut Provincial d’Higiene de les Balears. Trencà esquemes en apostar per la medicina preventiva. Aviat entengué que dins les institucions es podia millorar les condicions de vida dels ciutadans. Aposta es ficà en política. Era un home amb un fort lideratge. Tot el que feu va ser per convicció, no necessitava viure de la política perquè la part econòmica ja la tenia coberta”.

Amb la proclamació de la Segona República, a les eleccions municipals d’abril del 1931, Darder va sortir elegit regidor de l’Ajuntament de Palma. Ho feu per la candidatura del Partit Republicà Federal de Mallorca. Aleshores la ciutat tenia 88.000 habitants. “Amb aquell equip de govern -assegura Moner- Palma es modernitzà amb projectes sense precedents: millora d’infraestructures, canalització d’aigües, ampliació del clavegueram i la construcció de dispensaris, escoles públiques, biblioteques i menjadors”.

En aquella nova etapa igualment es prioritzà la creació de guarderies per a mares treballadores. “Darder -ressalta la historiadora- va ser un dels primers polítics que va tirar endavant polítiques específiques cap a la figura de la dona, la qual també disposà de consultes de maternitat als dispensaris”. El polític palmesà concebé els dispensaris com a centres d’assistència social que també s’encarregaven de distribuir entre els més desvalguts roba i ajuts econòmics.

Darder formà part de la comissió redactora de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia del 1931. El gener del 1932 va ser un dels fundadors d’Acció Republicana de Mallorca que, el 1934, es convertí en el nucli de l’Esquerra Republicana Balear. A partir del desembre de 1933, ja com a batle de Palma, continuà en primera persona la reforma dels serveis sanitaris i socials de l’Ajuntament. El 1934, arran de la Revolució d’Octubre, va ser suspès de batle. Recuperà, però, el càrrec el febrer del 1936, amb el triomf del Front Popular.

La cultura seria un altre dels eixos centrals de l’acció de govern de Darder. El 1923 ja havia estat un dels fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca. El polític palmesà, que estava en contacte amb els nous corrents pedagògics del moment, entenia l’educació com el mitjà per fer ciutadans amb capacitat per canviar la societat. En aquesta línia també va ser un ferm defensor del català, que, malgrat les reticències d’alguns, sempre emprà en els bans i en els seus pregons.