Els últims faroners de les Balears

La persona que més sap sobre la història dels fars de les Balears és un burgalès, Francisco Javier Pérez de Arévalo, de 58 anys, llicenciat en Filosofia. El 1989, a 27 anys, va desembarcar a Formentera per fer-se càrrec del far de la Mola, el famós far, situat a la punta més oriental de l'illa, que el 1877 Jules Verne, sense visitar-lo, immortalitzà en la seva novel·la Héctor Serdavac. Feia dos anys que Pérez s'havia tret la plaça de faroner: "Volia una feina de vida aïllada que em permetés dedicar-me a la meva gran passió: la música".

Aquesta mena d'eremita laic, de barba poblada i gran coneixedor de l'obra de Nietzsche, també s'ocupava dels altres dos fars de Formentera, el de la Savina i el del cap de Barbaria. El 2001 el director Julio Medem feu servir aquest darrer com a escenari de la seva l'exitosa pel·lícula Lucía y el sexo: "Durant el rodatge em barraren el pas. Després em va molestar molt que, al film, es digués que a l'illa no hi havia cap faroner". Pérez confessa sentir nostàlgia de la Formentera dels anys noranta que va conèixer: "Era com una espècie de Corfú, un refugi d'intel·lectuals. Encara hi quedaven hippies autèntics, amb un pensament molt coherent. També hi havia artistes de primera categoria. Ara l'illa ha perdut personalitat i s'ha convertit en un parc temàtic del turisme, de preus abusius".

L'octubre del 2001, havent format ja una família, el burgalès demanà canvi de destinació a Mallorca. Avui ell i un altre company són els únics faroners que queden a l'illa. La Llei de marina mercant del 1992 suposà l'extinció del seu cos de funcionaris, de manera que els que es jubilen ja no són reemplaçats. Amb les noves tecnologies tots els fars ja s'han electrificat i, per tant, es poden monitoritzar des de la distància, des de les oficines de l'Autoritat Portuària –fins als anys noranta funcionaven amb gas. Tanmateix, algunes visites in situ continuen sent obligatòries per supervisar avaries. A les Pitiüses també només hi queden ja dos faroners, i a Menorca, tres.

Histèria col·lectiva

Balears, amb tot, continua sent la comunitat amb més fars d'Espanya, en total 34. L'escriptor Carlos Garrido els anomena "Polifems de llum", en al·lusió a l'irat ciclop de l'Odissea. A partir del segle XIX, quan començaren a proliferar per les nostres costes, recolliren el testimoni de les antigues torres de guaita (talaies), que ideà al segle XVI l'erudit Joan Baptista Binimelis. Tenint en compte aquesta dada, Pérez, de curiositat insaciable, es proposà gratar en la seva història. El 2012 ja publicava una tesi doctoral amb el títol Los faros de las Islas Baleares durante los conflictos bélicos contemporáneos (1847-1945).

A final del segle XIX el nostre arxipèlag no quedà al marge del conflicte hispanoamericà pel control de les colònies de Cuba i Puerto Rico, que Espanya acabà perdent el 1898. "Aleshores –assegura l'antic faroner de la Mola– es produí una espècie d'histèria col·lectiva. Tot i haver-hi un oceà pel mig, es temia que els americans enviassin els seus primers vaixells cuirassats cap a les costes espanyoles. Així, el 19 de juliol de 1898 es decretà que tots els fars de Balears, així com també els de la resta de la Península, apagassin els llums. L'ordre es donà per telegrafia a través del cable submarí que ja comunicava les Illes amb la Península. L'objectiu era no facilitar posibles incursions enemigues". En cas d'albirar vaixells sospitosos, cada far tenia a la seva disposició uns coets per fer senyals. En canvi, no reberen cap remesa d'armament especial.

Aquell estat de pressió psicològica duraria cinc dies. Fins i tot s'havia arribat a autoritzar que totes les monges de Palma sortissin dels convents quan fos imminent el bombardeig dels nord-americans. Les religioses, però, havien decidit morir abans d'abandonar la "sagrada clausura". L'esperat atac mai no arribà. "Era absurd –apunta Pérez– pensar que pogués succeir. Els EUA preferiren destinar la seva flota a Puerto Rico i Cuba. Per sort, en aquells cinc dies d'apagada general no hi va haver cap naufragi d'embarcacions locals per a qui els llums dels fars eren de vital importància a la nit".

Actes heroics

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), enmig de dificultats d'abastiment de petroli, els faroners de les Balears també es tornaren a preparar per a una altra possible apagada. "Això vol dir –recalca l'investigador– que estiguérem a punt d'entrar a la guerra". Finalment, però, Espanya es declarà neutral, de manera que no podia entrar als nostres ports cap vaixell de les potències bel·ligerants. El faroner de Coves Blanques de Sant Antoni de Portmany, a Eivissa, quasi va originar una greu crisi diplomàtica: "Informà que havien entrat al port dos vaixells amb bandera suposadament russa. La notícia arribà a Madrid i tot foren nervis. Després, però, el faroner de la Conillera, que havia vist les banderes de més a prop, assegurà que aquelles embarcacions eren espanyoles".

Malgrat la neutralitat d'Espanya en el conflicte, els torrers estaven obligats per reglament a socórrer nàufrags sempre que no quedàs desatès el servei –en funció del grau d'aïllament de l'indret, els fars podien estar sota la responsabilitat d'un o tres tècnics amb les seves respectives famílies: "Es produïren –recalca Pérez– molts d'actes heroics de faroners que salvaren vides. També n'hi hagué que moriren en intentar-ho".

Durant la Guerra Civil (1936-1939), com passa en qualsevol altre conflicte, el control dels fars es militaritzà, tant per part d'un bàndol com per part de l'altre. Així, segons els respectius interessos tàctics, un altre cop es produïren apagades puntuals. Menorca, el darrer bastió illenc republicà fins pràcticament al final de la guerra, no podia abaixar la guàrdia. Els atacs no només podien venir per mar, sinó també per aire. Aleshores molts faroners ja disposaven de telèfons militars, des dels quals rebien ordres.

Hi hagué situacions curioses. A Formentera, just quan el capità Bayo hi desembarcà amb les seves tropes republicanes a principi d'agost del 1936, un dels dos vigilants de la Mola se n'acabava d'anar a Mallorca de vacances. En acabar la guerra, l'altre fou depurat per les autoritats franquistes per haver restat al seu lloc de feina durant el temps que durà l'ocupació republicana a les Pitiüses (a penes un mes i mig). "Per sort –subratlla Pérez– només fou suspès de sou durant uns mesos".

En la postguerra, però, molts faroners passaren una fam tremenda, com la resta de la població: "Els que tenien fills petits, aïllats com estaven, patiren amb més intensitat que ningú altre la manca de determinats aliments amb què poder criar-los adequadament". En alguns casos, durant la dictadura, les Balears també serviren de lloc de desterrament per a faroners sotmesos a depuració política. Fou el cas d'un de Tarragona, que fou enviat amb destinació forçosa a Eivissa i no pogué concursar en cap trasllat durant un mínim de tres anys.

Amenaçats pel turisme

En la Segona Guerra Mundial (1939-1945), malgrat les vacil·lacions inicials, Espanya es tornà a declarar neutral. Aleshores els torrers de les Illes no es cansaren d'elaborar informes davant la presència a les nostres costes de vaixells de les parts en conflicte. En veren de tots colors. L'11 de maig de 1944 un caça bombarder alemany va caure davant del far de la Mola. Immediatament un dels dos faroners va sortir a rescatar-ne l'únic supervivent. En posar-lo a la seva barqueta, l'alemany el va apuntar amb la seva pistola. Tot d'una la va amagar quan el faroner li digué que era a Espanya. Llavors li donaren roba i l'alimentaren fins que fou repatriat. "Al cap d'uns mesos –assegura el burgalès– el govern alemany va compensar el torrer amb 1.000 pessetes. I més endavant, la dictadura franquista, per no ser menys, li va donar 1.000 pessetes més, un dineral per a l'època".

Per poder documentar totes aquestes històries, Pérez passà moltes hores consultant l'Arxiu Històric de Senyals Marítims. Està situat al museu del far de Portopí (Palma), que, datat del 1300, és el tercer més antic del món en funcionament després de la torre d'Hèrcules (La Corunya) i el far de Gènova (Itàlia). Avui, tots els nostres antics "ciclops de llum" depenen de l'Autoritat Portuària i, per tant, del govern espanyol. El seu ús hoteler està prohibit, però la llei preveu excepcions. A Mallorca, alguns ja han passat a ser centres d'investigació, com el del cap de les Salines, que és una estació de l'Imedea; altres disposen de bars, com el del cap de Formentor. A Menorca, el del cap Artrutx acull un restaurant. El de la Mola de Formentera, en canvi, s'ha reconvertit en un centre d'interpretació. "Em fa por –es lamenta Pérez– que es perdi l'ànima d'uns edificis que han actuat de servei públic en salvar moltes vides".