Unamuno a Mallorca (I)

PalmaAl llarg de la seva vida Miguel de Unamuno deixa constància dels seus viatges per Espanya i Portugal en els seus articles de paisatges en què s’aproxima al camp amb una mirada filosòfica, poètica i històrica, que fa meditar i pensar. Amb Unamuno la filosofia es fa paisatge i el paisatge es fa humà. Aprofita habitualment les vacances acadèmiques per viatjar i escriure diaris de viatge que publica posteriorment en forma d’articles a diversos diaris i que es caracteritzen per una escriptura poc primmirada i amb gran immediatesa.

Entre les escapades per Espanya, destaca el viatge fet a Mallorca l’estiu de 1916. Arriba en vaixell de vapor procedent de Barcelona on va quedar un dia, el temps just per visitar la catedral i l’Institut d’Estudis Catalans. Del viatge a Mallorca, en deixa testimoni en tres articles escrits cronològicament en aquest ordre i titulats En la calma de Mallorca, En la isla dorada i Los olivos de Valldemossa. El filòsof agrupa aquests textos en el llibre de viatges Andanzas y visiones españolas (1922), motivat per la descripció de paisatges literaris i una escriptura més estètica que intencionadament havia exclòs de les seves novel·les per acomodar-se al gust dels lectors, més pendents “del progrés argumental i les accions i passions dels personatges” que de “les descripcions de terres i de viles, de muntanyes, valls i poblats”. S’ha de dir que dels tres escrits sobre l’illa de Mallorca, els dos primers els escriu respectivament a Manacor i Barcelona. A la localitat manacorina també escriu les impressions del viatge “de Salamanca a Barcelona”.

Imatge idíl·lica

Unamuno visita Mallorca després d’haver estat defenestrat com a rector de la Universitat de Salamanca, cercant descansar de la seva tasca docent de catedràtic, tot reconeixent que s’està vivint un clima preocupant d’agitació política a Espanya i conflicte generat per les aspiracions federals de Catalunya en oposició oberta als interessos unionistes.

Unamuno cerca la calma de Mallorca seduït per la imatge idíl·lica projectada pel pintor i escriptor modernista Santiago Rusiñol en el famós assaig L’illa de la calma (1913); en aquell temps el títol s’ajustava absolutament al caràcter paradisíac i natural d’una illa arcàdica i feliç, envoltada per una costa mediterrània lluminosa que enlluerna i connecta amb els mites homèrics de la Grècia antiga. Unamuno també se sent atret pel caràcter agrícola i preturístic de la societat mallorquina, i un estil de vida tranquil i pausat, i un calendari marcat per les feines del camp, en els marges de la modernitat i la història. Les paraules de Rusiñol ressonen ara com un contrapunt a la trista realitat de la Mallorca actual, una illa turistificada, saturada i venuda al capital global i que ha entregat la seva ànima al diable.

Les notes de viatge d’Unamuno permeten reconstruir el recorregut seguit per l’illa. No està gens interessat per Palma ni l’entorn urbà, la seva prioritat és conèixer el camp. Sembla que primer passa per Son Servera en direcció a una cala que no identifica. Posteriorment visita Manacor, on fa una visita guiada a les coves del Drac i es queda meravellat per les aigües subterrànies i especialment per la llacuna navegable. Més tard, l’horabaixa després de dinar, va a un casino i juga a escacs. Passa onze dies descansant a la comarca del Pla coberta d’arbres de cultiu, i des de la qual gaudeix de les postes de sol rere la serra de Tramuntana. Sembla que fa una excursió fins al castellot de la Roca o la Roca del Castellot, en realitat la Roca del Castellet, un promontori rocós situat entre Felanitx i Manacor i recull la llegenda popular que explica que la roca que corona el penyal és un macolí que es tragué un gegant de la sabata. Rememora la primera excursió a la Serra que el du d’Inca al santuari de Lluc, el “Montserrat de Mallorca” i “cor espiritual de l’illa”. Es fa ressò de la llegenda del salt de la Bella Dona. Una vegada arribat a Lluc, fa una caminada a peu baixant per la vall d’en March fins a Pollença, on pernocta. L’endemà puja al calvari, una miranda des d’on contempla les badies d’Alcúdia i Pollença fins a l’extrem de Formentor, o dit poèticament, la universalitat de la vida en comunió amb la natura. Recorda el passat romà de la ciutat d’Alcúdia i els seus carrers silenciosos. D’Alcúdia torna a Manacor, passant per sa Pobla, on veu “la terra treballar” amb un exèrcit de molins de vent que extreuen aigua de l’Albufera. La segona excursió llarga el du fins a Sóller, “una illa dins l’illa”. Fa al·lusió a la vall de Sóller, la seva ubicació a l’ombra de les muntanyes més altes, com el Puig Major. De Sóller, també en destaca l’abundància de tarongers, els llogarets de Fornalutx i Biniaraix i l’encontre amb unes monges devora l’església de Fornalutx que entronca amb el franciscanisme, la vocació pagesa servicial de la beata sor Catalina Tomàs i l’orientalisme lul·lià, una amalgama que configura el cristianisme mallorquí. Coneix el tren de Sóller, parla del túnel pel qual transita i de la rapidesa d’aquest mitjà en comparació amb el trajecte pel coll, però no aclareix si l’agafa per anar i tornar de la Vall. És clar que eren altres temps, perquè el tren té un ús exclusivament turístic i el polèmic túnel per transitar vehicles encara no s’havia excavat. En una altra excursió visita Deià i s’imagina que és un nucli ideat per la societat per al foment del turisme, encara que no comprèn com aquest poble tan mediterrani i pintoresc no s’ha popularitzat tant com els llacs suïssos o italians. Malauradament el seu desig ja s’ha complert amb escreix i ha vingut acompanyat d’un fort creixement urbanístic.

Tradició i llegenda literària

Fa referència explícita també a una excursió al Puig Major. Des de Sóller se’n va a Valldemossa, on fa una estada de deu dies. Resideix a la mateixa cel·la de la Cartoixa que va ocupar anys abans Rubén Darío, acollit per don Joan Sureda i la seva muller, Pilar Montaner, a qui dedica Los olivos de Valldemossa. Unamuno incideix en el fet que Valldemossa ja és un poble que figura en els itineraris turístics de l’època que explota la tradició i llegenda literària i musical de George Sand i Chopin. Cita el famós llibre de Sand, Un hivern a Mallorca i té una visió oposada a l’escriptora en relació amb els mitjans de transport a Mallorca, ja que segons Unamuno “és difícil trobar una altra regió amb més i millors mitjans de transport”. Aquesta observació ara només seria vàlida si quedàs restringida a la mobilitat privada, perquè d’un temps ençà s’ha apostat pel foment de l’automòbil en detriment del tren i del transport públic. Visita Miramar i la Foradada, on recorda la figura de l’Arxiduc.

Fa una excursió al puig del Teix guiat pel seu amfitrió mentre escolta el cant de les cigales i pensa en la mala fama que Esop va donar a aquest insecte lloat pels grecs. També escriu uns apunts naturalístics sobre la vegetació i les adaptacions a l’hàbitat muntanyenc. Des de l’altura, la Foradada li sembla un dragó negre amb l’ull ocupat pel forat. Durant la davallada, ja de nit, es posa a cantar i confessa que només ho fa en moments de solitud perquè no l’escoltin. L’endemà visita l’ermita de Trinitat habitada per cinc ermitans. Fa un comentari exagerat amb relació als ermitans dient que són de “les coses més típiques de Mallorca” i no creu que la vida dels ermitans sigui tan desconsolada com figura a la inscripció que hi ha a les portes de les cel·les.