Les urbanitzacions es fan ‘poble’ i ja hi viuen 150.000 persones tot l’any

PalmaL’any 1900 a Llucmajor hi vivien ja 8.000 persones. La major part d’elles, al nucli urbà. Avui, 124 anys després, aquesta xifra només ha crescut en unes 3.000 persones, ja que el poble tradicional supera lleugerament els 11.000 habitants. Però si s’observa el cens global del terme, d’aquells 8.000, Llucmajor ha passat a tenir 39.000 habitants. On s’ha ficat aquesta gentada si el poble tradicional pràcticament no ha crescut?

La resposta no deixa lloc a dubtes: les urbanitzacions des del boom turístic han copat un litoral “fins aleshores només ocupat pels militars”, recorda el geògraf llucmajorer Xesc Casañas, qui ha estudiat en profunditat aquest procés de transformació al municipi “que es va aprofitar de polítiques urbanístiques estatals, autonòmiques i locals de foment i permissives”, i que van generar enormes plusvàlues als propietaris del terreny i a promotors.

Ara, aquest model de consum extensiu de territori, del qual Llucmajor és un dels millors exemples, ha creat ‘nous pobles’. “S’han fet amb poca planificació i sovint són més grossos que el nucli original i, per tant, generen importants problemes de mobilitat i d’accés als serveis públics”, explica l’arquitecte i exdirector general de Territori, Luis Corral. Aquesta dinàmica ha provocat que ja siguin més de 150.000 les persones que viuen de manera permanent en aquests conjunts de cases i apartaments que inicialment tenien un propòsit principalment d’oci.

“Mon pare va comprar el terreny els anys 70 a Badia Blava i els anys 90 hi vàrem posar la calefacció i hi vàrem venir a viure. Avui ho consider ca meva i m’ho estim amb totes les limitacions que té”, explica Joana Gual. “El procés urbanitzador s’ha fet amb manca de planificació i avui et trobes que per anar a comprar has d’agafar la carretera general. No hi ha serveis, i hi manca una visió de conjunt”, explica Xesc Casañas.

Maria Molina viu a Puig de Ros des de fa 10 anys. “Vaig arribar fa 15 anys a l’illa i no vull negar que la zona reunia una sèrie de requisits, com que em quedava a prop de la feina, ja que jo faig feina a un hotel, i a la vegada em permetia ser devora la mar. Ara bé, és cert que no és el millor lloc si et vols integrar i conèixer la realitat mallorquina. Hi ha una població molt barrejada, estrangers, peninsulars i alguns mallorquins, i tot i que hi ha equipaments, una part dels residents només hi venen a dormir”, explica. Com passa de cada vegada més a aquestes urbanitzacions, Puig de Ros ja té centre educatiu i supermercats, entre altres serveis. Disposa de 1.700 habitants, supera Badia Blava (1.627) i és molt a prop de l’altre gran nucli, Badia Gran (2.020). Sa Torre, amb 3.610, és l’altra gran aglomeració de cases i pisos que han anat consumint la marina de Llucmajor.

Sentit desigual de pertinença

Aquesta construcció municipal tan extensiva, sacrificant gran quantitat de territori i allunyant el ciutadà de bona part del bessó municipal “no ajuda en el sentiment de poble”, explica Casañas. “La gent que hi viu se sent més de Badia Gran o Badia Blava que no de Llucmajor. A més, físicament no passen pel poble per anar a Palma, que és on treballa bona part de la gent que hi viu”, afegeix: “l’Ajuntament tampoc s’ho treballa massa, ni per les festes posa gaires cartells. Hi vivim d’esquena”.

Un cas coetani en el temps a les primeres urbanitzacions de Llucmajor, nascudes durant el boom turístic, va tenir lloc a Cala de Bou, al terme de Sant Josep. Avui, amb 12.000 habitants, acull una tercera part de la població del municipi, mentre que el nucli antic de Sant Josep només en té 2.000. “Es va desenvolupar molt per acollir els treballadors del sector turístic”, explica el professor de l’institut de Puig de Bou i geògraf Josep Prats. “Aquí la gent se sent de Puig de Bou, i no hi ha gaire relació amb la població del nucli veïnat, que és Sant Agustí. És difícil perquè no es van fer els deures”, afirma.

Entre aquests deures hi ha els de crear els espais col·lectius per prestar-hi els serveis públics. Com en altres llocs, “els urbanitzadors van aconseguir màxima permissivitat municipal per incomplir els mínims que exigeix la normativa i fer les concessions d’espai corresponents. Ara, per fer una biblioteca s’haurà de llogar a un propietari. Osigui, pagarem per un equipament que s’hauria d’haver cedit al poble, mentre els promotors fa anys que gaudeixen de grans plusvàlues”, sentencia Prats.

En tot cas, aquest escenari es repeteix també a diferents urbanitzacions que han anat esdevenint ‘mig pobles’ per la quantitat de serveis, els usos “cada vegada estan més barrejats”, afirma. La manca d’habitatge ha fet que, en alguns casos, persones amb pocs ingressos hagin cercat “antics apartaments que no es van renovar, i viuen en infrahabitatges, a pocs metres de xalets de luxe de 4 o 5 milions d’euros”, conclou.

Calvià, urbanitzacions més ‘poble’

Francisco viu a Son Ferrer des de petit. Els seus pares arribaren de la Península els anys 80 i quan es va casar va comprar un pis a la mateixa urbanització. “M’encanta, ho conec des de petit, hi tenc amics i tot el que necessit. A vegades no surt en tota la setmana d’aquí, llevat de per anar a fer feina, que la tenc a 10 minuts. Jo em sent de Son Ferrer, i de Calvià”, sentencia.

El batle de Calvià, Juan Antonio Amengual, confirma aquest sentiment que tenen els habitants de Son Ferrer. “Són zones, com la urbanització de Galatzó, amb famílies que varen arribar-hi fa dècades, i disposen de tots els serveis municipals. La gent treballadora en fa molt d’ús i això integra i fa poble. Jo sincerament pens que el sentiment de pertinença és inversament proporcional a la renda. Al terme hi ha gent que viu en cases grans més aïllades, i potser té els fills grans, però la majoria du els fills al parc o a la piscina, viu la barriada i estima el territori”, explica.

Calvià poble no arriba als 2.500 habitants, mentre que Son Ferrer duplica aquesta xifra i Santa Ponça passa els 10.000. La dispersió territorial, amb més de 20 nuclis, no facilita la gestió municipal, admet Amengual, qui recorda que tenen set piscines i dotze equipaments esportius importants: “És un repte, però a Calvià la realitat és aquesta i els ciutadans han de poder tenir els serveis a prop”, assegura.

“A cada nucli hi ha les seves festes, les seves tradicions, però això no suposa que la gent deixi de tenir sentiment de calvianers. Pens que en el nostre cas, una cosa no lleva l’altra. L’explicació, a més d’aquesta activitat social a cada nucli, és perquè molta gent fa feina al municipi de Calvià, no som un barri dormitori de Palma”, afirma. “Jo mateix he viscut tota la vida a un nucli de Calvià, i em sent del terme, i molt orgullós. I diria que és la tònica general”, assegura. Admet que “amb la població estrangera, si tenen un propòsit més d’oci, no és tan fàcil que es produeixi aquest procés, però això és un dels desafiaments que tenim”.

A l’altra banda d’aquesta anàlisi s’hi troba Marratxí, “on sí que es produeix aquest efecte de continuació de Palma, gent que hi ha cercat l’adossat amb jardí, enmig de zones sense serveis, i ple de poblacions dormitori”, explica el geògraf Xesc Casañas. Ho viu també així Manel Gomáriz, activista i resident al Pla de na Tesa. “No té res a veure el nucli de tota la vida, amb el teu bar de referència i les botigues, amb les noves urbanitzacions del terme”, afirma.

L’arquitecte Luis Corral considera que “l’urbanisme si no es planifica és un caos. Moltes d’aquestes urbanitzacions es van anar improvisant, sense fer-ne les cessions per a equipaments. Massa espai consumit, un model americà i no mediterrani, de distanciament entre persones, aïllament. Tothom hi agafa el cotxe, amb les conseqüències que coneixem a les tres entrades de Palma, des de Marratxí, des de Llucmajor i des de Calvià”.