Les vacances dels nins d'Ucraïna a Mallorca: "Demanen on amagar-se quan caiguin les bombes"

PalmaAnastassia seu amb l’esquena dreta com una pianista. Posa les mans sobre les cuixes. Els cabells castanys amb reflexos pèl-rojos cauen sobre les seves espatlles. Mira al capdavant, fora del camp de visió del seu interlocutor, i contesta a les preguntes, educada i metòdica, com si li estiguessin demanant la lliçó a l’escola. Té 15 anys. Quan li varen dir que passaria dues setmanes a Mallorca de vacances, va córrer a googlejar a quin país era. Quins n’eren els atractius, què podria veure en aquesta illa que la trauria per uns dies de Txerníhiv, la província al nord d’una Ucraïna en guerra. Vol anar “molt” a la platja, com abans ho va fer a la mar Negra, Turquia i Bulgària. Solia viatjar amb la seva família, avui destrossada per la guerra. El seu pare està en el front. O desaparegut. O empresonat pels russsos. O mort. Com el de la vintena de nins i adolescents del seu grup, un dels onze que, fins a novembre, desconnectarà de l’horror del conflicte gràcies a un programa promogut pel Ministeri d’Exteriors d’Ucraïna i que a l’illa executa Estimar Ucraïna, l’associació mallorquina d’ajuda els refugiats del país.

El rostre de Anastassia roman inalterable fins que parla explícitament de la guerra. “El que més m’ha marcat són els renous, les sirenes, i viure amb una por constant. No podem estudiar perquè, cada vegada que sona l’alarma en el mòbil que ens avisa d’un atac, hem de baixar al soterrani per protegir-nos de les bombes. I no tots tenim aules allà per continuar amb les nostres classes”. Els ulls clars i nets d’Anastassia s’han humitejat amb el seu relat. Recol·loca les mans i s’obliga a continuar, a sobreposar-se, com si hagués mecanitzat la manera de recompondre’s. Vol estudiar Relacions Internacionals perquè “és el mecanisme per aconseguir la pau i mantenir-la”. I què és la pau? “Tranquil·litat, felicitat i la unió de famílies”, respon amb un mínim esbós de somriure.

“¿Per què ens ha tocat viure això?”

Darrere ella, escolta atent Oleksii, també de 15 anys i amb aires de capità del grup. És robust, corpulent i el serrell li cau recte i curt sobre el front. Com Anastassia, mira a un punt fix, concentrat, com qui acompleix una missió per relatar la seva experiència. “Quan va començar la guerra em vaig demanar què havíem fet, per què ens havia tocat viure això a nosaltres. I mai n’he tingut una resposta. El més dur és créixer sense un pare; viure la guerra en primera persona, en primera línia. He vist els tancs entrant a la meva ciutat”, confessa mentre obre i tanca un dels punys. El seu pare combat des que el 2014 va començar la guerra del Donbàs. Ell ha arribat a Mallorca “per veure molts de peixos”. L’apassiona la mar, el busseig, la pesca i conta els dies per visitar l’aquari, la seva excursió més esperada. Vol formar-se per encarregar-se de la intendència en un ajuntament, ser la persona que gestiona i proveeix la institució; uns estudis existents a Ucraïna. I si, en complir la majoria d’edat continuàs el conflicte? “Si em toca, aniré a la guerra. El meu deure és protegir el meu país”, respon sense dubtar-ho.

Anastassia Kvach és la presidenta d’Estimar Ucraïna, la dona al capdavant del casal a Calvià que allotja refugiats des de l’inici de la guerra i ara també els nins que hi arriben de vacances. A l’alberg hi treballen pediatres, psicoterapeutes i cuineres ucraïneses per oferir-los “una llar temporal sense barrera lingüística ni cultural”. “Són petits adults, encara que no ho sembli. No es trenquen, no mostren vulnerabilitat, es contenen, guarden el dolor i se l’enduen. Tenen molt interioritzats que han de ser guerrers, forts i lluitadors. Quan comparteixen els seus sentiments, gràcies a la teràpia, a les activitats o al fet que se senten còmodes i aconsegueixen relaxar-se, ens fa molt feliços. Però, per desgràcia, és alguna cosa molt nostra no plorar. Ens costa. És part de la nostra cultura”, explica Kvach, qui estableix diferències entre sexes. “Ells es mantenen com a roques i s’hi produeix un efecte de cascada: en plora una i la resta comença a fer-ho”, afegeix.

Un grup de 15 o 20 nins requereix un nombre establert de tutors, que viatgen amb ells des d’Ucraïna i que, en general, formen part de la seva rutina. Són treballadors de cases d’acolliment o orfenats o, fins i tot, dones que s’han fet càrrec dels infants a ca seva. N’hi ha que els han sumat als seus fills biològics, n’hi ha que han perdut els que van parir i n’hi ha que mai no varen arribar a tenir-ne cap. Avui aquests grups de nins els diuen mamà quan els serveixen el plat de menjar a les taules del pati assolellat del casal mallorquí a Calvià.

Des del primer de juny han anat arribant quinzenalment nins de totes les regions d’Ucraïna. Ocupades, desocupades, frontereres, arrasades pels tancs russos, bombardejades o en primera línia de batalla. Quan toca un dels darrers grups, el dolor és viu. “Són infants que viuen en guerra. No venen a una rehabilitació perquè la guerra no ha acabat. Tenen entre 5 i 17 anys. Cadascun du una motxilla carregada d’experiències molt dures i posar-los a conviure amb una família no funciona”, explica Kvach per defensar el seu model de convivència grupal.

Espai segur

Muminu Diallo és la directora i coordinadora del campus d’estiu. Prepara les sortides a parcs aquàtics, excursions, jornades a la platja o manualitats. I quan escolta Oleksii dir que li agradaria bussejar, pren nota mental per complir el seu desig. “La majoria són orfes o no saben on són els seus pares. Alguns pateixen atacs de pànic a l’aeroport i es neguen a pujar als aparells que han vist bombardejar les seves ciutats. Quan arriben els deixam descansar perquè vegin que tot està bé, que es troben en un espai segur on poden estar tranquils i tornar a ser nins per una estona. A vegades, ens han demanat on han d’amagar-se si comencen a caure bombes. És dur, però se’n van descansats i contents”, assegura.

El govern d’Ucraïna paga el transport. No només els vols, perquè n’hi ha nins que fan un trajecte de tres dies per arribar a Mallorca i viatgen amb autobús i tren fins a pujar a l’avió. De l’estada s’encarrega l’associació, que rep fons institucionals, insuficients per cobrir, de moment, el programa. “És molt difícil perquè no el tenim completament finançat. Passa sempre quan els conflictes s’allarguen en el temps”, confessa Kvach, qui ha llançat una campanya de donació col·lectiva a la plataforma migranodearena.org.

Anastassia Kvach no llegeix les fitxes que recull la història vital dels nins del campus. Prefereix no veure’s condicionada i deixa en mans de les psicoterapeutes aquesta feina. Però no se li esborren els detalls de la convivència; la del grup que va tractar d’amagar-se quan el va sobrevolar un helicòpter; la d’Anna, que sempre va nedar completament vestida pel pànic a haver de fugir-hi en biquini davant un bombardeig; i la de Polina, que, a cinc anys, no tenia records d’una vida sense guerra. I la del nin que va veure com penjaven al seu pare i el torturaven amb malvolença per ser policia. “Han vist morir les seves mares sota els enderrocs i la majoria no sap què ha passat amb els pares. I les famílies no volen que es doni als homes per desapareguts. S’esforcen a trobar els cossos perquè sense la mort certificada no reben ajudes”, relata.

Al costat positiu, el nin que “va al·lucinar per fotografiar-se amb el rei, ja que no existeix la monarquia a Ucraïna”; el que “estava absolutament fascinat amb la vela”, o l’adolescent de 13 anys que encara s’envia missatges amb la filla de la cuinera en aquest primer amor a distància. No oblida aquell que, a punt de fer 18 anys, els va anunciar que s’allistaria per lluitar. “Se’ns ha educat en el patriotisme. Això és així. Una realitat. Jo no aniria a pegar tirs, però estic en una batalla ara mateix. Ajud el meu país on puc ajudar. És la meva manera de lluitar en aquesta guerra. Em sent orgullosa de ser ucraïnesa”, confessa Anastassia, que és alegre, entusiasta i resolutiva. “El problema no és Putin. Si no hi fos ell, n’hi hauria un altre”. Hi ha solució al conflicte? “Naturalment no és negociar. Què negociaràs amb l’agressor? Com negocies per uns territoris on han mort els teus pares, els teus fills i els teus germans? No hi ha res a negociar aquí. Simplement, ves-te’n de les nostres terres”, sentencia amb vehemència.

Mentre Anastassia parla, el grup d’al·lots es prepara per a un horabaixa de platja. Es col·loquen les gorres i les motxilles; van i venen i comptades vegades miren als ulls. Oleksii, el grandulló que somia bussejar i visitar l’aquari, vigila els més petits. Posen junts per al fotògraf. Tenen per davant un parèntesi de vida tranquil·la i segura. “Tots volen tornar a ca seva perquè, malgrat el dolor i les bombes, és on viuen. Aquella és la seva llar”, conclou, molt segura, Kvach.