“Vàrem requisar el mòbil a l’alumne i va començar a pegar a les parets”

PalmaTenc el mòbil constantment a la mà. Necessit notar-ne la textura. Quan el professor no mira, no puc evitar mirar si m’han entrat notificacions. Si no n’hi ha, m’enfad”. D’aquesta manera explica en Toni (nom fictici), un alumne que l’any que ve farà segon de Batxillerat, la seva interacció amb el mòbil durant l’horari lectiu. Al seu centre, l’IES Ramon Llull, l’ús dels mòbils està prohibit, però, com ell assegura, “fins i tot els professors el fan servir durant les classes”. Aquestes situacions són les que han fet que la prohibició d’emprar aquests dispositius, o fins i tot de dur-los, s’hagi estès a molts centres educatius de les Balears. Tot amb la meta de combatre l’addicció dels joves a les xarxes i els casos de ciberassetjament,

A l’IES Josep Maria Llompart, des del curs 2019-2020 s’ha aplicat un sistema de colors per regular en quines zones i moments es poden usar els mòbils. Els espais vermells són els vestuaris o les aules. Els verds corresponen a les entrades i sortides de l’institut. Finalment, els taronges són aquells en els quals els docents n’autoritzen l’ús amb finalitats didàctiques.

Ara bé, el director del centre, Jaume Salvà, explica que “el balanç d’aquests quatre cursos no ha estat positiu”. “Els mals usos van en ascens. Es produeixen incidents com robatoris de mòbils, assetjament a través de filmacions o de compartir a xarxes mems de professors i companys”, afegeix. És per això que a partir del curs vinent a ESO i FP Bàsica l’ús dels dispositius estarà prohibit, excepte per raons mèdiques. Únicament a Batxillerat i a l’FP de Grau Mitjà i Grau Superior es mantindrà el sistema per colors, però just amb els espais taronges i vermells.

El factor que determina aquests comportaments és l’addicció dels joves als mòbils i a les xarxes socials, explica la psicòloga clínica Margalida Serra. Davant l’extensió de les prohibicions en l’àmbit educatiu, considera que aquestes mesures, inicialment, poden generar ansietat. “La bona notícia és que, a la llarga, ajuda els joves a veure que poden viure sense el mòbil, tant ells com els seus iguals, en qui es miren. Veuen que el món no s’acaba”, exposa. Serra també creu que en aquestes dinàmiques addictives també hi tenen culpa les famílies. “Es pensen que amb el mòbil poden controlar el nin, però aquest control és mínim. De cada deu missatges que envia, només un és als pares”. Per part seva, la presidenta de FAPA Mallorca, Cristina Conti, opina que cal fer un “reset” per analitzar de quina manera les tecnologies han de formar part de la vida dels joves. “Queda clar que el problema no és només de les escoles. Els pares ens hi hem d’implicar”, assegura.

Quan els docents opten per requisar els mòbils, de vegades es produeixen situacions desagradables. “Enguany hem percebut actituds de mono, intents de xantatge emocional amb frases com m’estàs destrossant la vida”, explica Jaume Salvà. Però de vegades els fets van més enllà. El director d’un altre centre consultat, que prefereix que no aparegui el seu nom, exposa que en una ocasió un estudiant va reaccionar de manera agressiva. “Estava fora de si, perseguia el cap d’estudis pels passadissos i pegava cops de puny a les parets, sense aturar”, recorda. Fins i tot es va arribar a témer que agredís el professor.

Alternatives a les pantalles

Aquest darrer curs, a l’IES Ses Estacions s’ha ampliat la prohibició de l’ús dels mòbils també al pati, que s’ha sumat a la resta d’espais del centre. Amb l’objectiu de desviar l’atenció dels alumnes cap als dispositius, la restricció s’ha acompanyat d’alternatives d’oci. “S’ha apostat per la dinamització dels patis per millorar la convivència, per oferir activitats extraescolars variades i pel programa de cibermentories, entre altres mesures”, explica Glòria Ferrer, professora del centre. Aquestes iniciatives han donat fruit. “Els estudiants de Batxillerat poden sortir el carrer a l’hora del descans per emprar el mòbil, però alguns d’ells prefereixen participar en les activitats que oferim des del centre”, apunta Ferrer. Es tracta d’alternatives d’oci com jocs d’escacs, espais de lectura i racons musicals a l’abast dels joves.

Els alumnes no són els únics que utilitzen els mòbils de manera inadequada. El director del CEIP Es Puig de Lloseta, Miquel Bujosa, explica que també hi ha mestres que ho fan durant les classes. En aquest centre, els estudiants no poden dur el mòbil en cap cas, “excepte per necessitat sanitària o si venen de foravila tots sols i els pares ho autoritzen”. Que existeixi aquesta norma i que els docents no sempre donin exemple fa que “alumnes de cinquè i sisè vinguin a protestar perquè els adults empren l’aparell”, lamenta Bujosa. Aquesta darrera situació, continua, s’ha de resoldre. “El WhatsApp de certs mestres fa feina sense aturar”, diu. Un fet que legitimaria els equips directius seria que “fos la Conselleria qui regulàs l’ús dels mòbils dins el recinte escolar, així no cauria tota la pressió damunt els directors”, reclama Bujosa. Una consideració que comparteixen Salvà i Ferrer.

A les escoles diocesanes també pateixen l’ús addictiu dels mòbils per part dels alumnes. L’afronten, però no des de la prohibició i el càstig immediat. “Estam atents que no l’utilitzin dins el centre. Si ho fan, se’ls avisa i, si reincideixen, s’aplica la sanció que correspongui segons el reglament. Tot això ho acompanyam de mesures de benestar, desconnexió digital i reflexió dirigides als estudiants”, explica el director general dels Col·legis Diocesans de Mallorca, Andreu Mir. Els conflictes que s’han produït arran de l’ús indegut dels dispositius als centres que ell gestiona “han estat molt puntuals”, assegura.

Davant la dependència que els joves tenen dels mòbils, les persones consultades coincideixen en el fet que l’addicció és un problema social que cal combatre de manera transversal. Els alumnes, malgrat ser conscients de la seva dependència de la tecnologia, es mostren disposats a racionalitzar-ne l’ús. “Hem nascut amb els mòbils a la mà. Formen part de la nostra vida. És cert, però, que fa falta disciplina per assumir que hi ha entorns en què els dispositius han de quedar dins la motxilla. En això hi estic d’acord, i també hi estan bastants dels meus companys de classe”, exposa Toni. “La nostra disposició hi és, ara s’han d’encaixar les peces. La prohibició té efectes immediats, però les mesures consensuades perduren en el temps”, opina.u