Els varen voler eliminar físicament i també de la història

Joan Canyelles Capllonch va néixer l’any 1903. Era el pare de na Catalina i na Magdalena i el company de na Francisca. 

Diuen que era un home senzill i compromès. Era picapedrer i president del sindicat del sector a Esporles. Estava afiliat al sindicat UGT i va ser un dels primers vocals del Partit Socialista a Mallorca. Freqüentava la Casa del Poble del seu poble natal, un espai fortament lligat al moviment associacionista i obrer. 

Després del cop d’estat del 1936, a Esporles, s’organitzà una petita i simbòlica resistència, formada per una cinquantena de persones. Tallaren les principals entrades a la població amb troncs i altres materials. A més, protegiren edificis tan simbòlics com la Casa del Poble o l’Ajuntament. 

Mentre això passava, a Joan Canyelles ja se li recomanava que s’amagàs. Ho intentà fer en una barraca al Port des Canonge, però aviat s’adonà que no era un lloc segur. Tornà a Esporles i allà, amb l’ajuda del seu sogre, va habilitar un llenyer que va ser el seu refugi durant prop de sis mesos.

La detenció

Del juliol al desembre del mateix 1936, Canyelles visqué amagat ben devora la seva família. Sortia en comptades ocasions, i sempre era per veure la seva companya i les seves dues filles de dos i set anys dins la casa dels seus sogres.

El 15 de desembre, dos falangistes, probablement alertats per algun veí, es personaren a la casa dels sogres de Canyelles. A l’interior s’hi trobaven la seva filla petita, na Catalina, i la seva sogra.

Els falangistes les interrogaren i amenaçaren, sobretot a la petita. Quan Canyelles, des del seu amagatall, veié perillar la vida de na Catalina, de només dos anys, va sortir-ne i s’entregà.

El detingueren i l’emmanillaren. En treure’l de la casa, toparen amb la filla gran, que tornava de l’escola. Segons conten els seus descendents, no deixaren ni que se li atracàs per fer-li una abraçada ni per acomiadar-se’n. 

Com tants altres en aquells mesos i dies, fou traslladat a la presó de Can Mir de Palma. La seva, però, fou una estada curta, ja que només un mes després era portat a Porreres, on fou assassinat el 15 de gener de 1937. 

La transmissió de la història

Qui avui relata la vida de Joan Canyelles és el seu net, Guillem Mir Canyelles. Com a tantes altres llars, a la seva tampoc es parlava gaire del passat ni de la Guerra, i molt menys de les conseqüències que va tenir per al seu padrí. 

Explica que de petit i de ben jove veia a casa comportaments estranys i llàgrimes amagades i mal dissimulades. Amb els anys, però, va poder anar reconstruint la història. Per Mir, a totes les famílies hi ha un net o neta que està predeterminat a estirar el fil de la història, i en el cas de la seva, va ser ell. 

L’angoixa

La detenció i posterior assassinat de Joan Canyelles va deixar una profunda petja a la vida de la seva filla Catalina. I és que ella era aquella nina de poc més de dos anys que va ser amenaçada i coaccionada pels falangistes per tal que revelàs on s’amagava el seu pare. 

Pel net de Canyelles, i fill de na Catalina, a ella l’acompanyà tota la vida l’angoixa de pensar que d’alguna manera ella havia estat la culpable de tot el que va passar després. 

Fossa de Porreres

Joan Canyelles Campllonch va ser l’individu número u que van trobar a Porreres. El seu cos era el primer que hi havia a la primera fossa que es va obrir en la primera fase d’excavacions del cementeri porrerenc. Que fos el primer cos, explica el seu net, Guillem Mir, significa que fou l’últim que assassinaren. 

La identificació de Canyelles es produeix l’any 2017. Una confirmació que, per a la seva família, suposà un cert alliberament, però també un sentiment d’haver fet tard. Els 80 anys que havien passat des de l’assassinat del picapedrer esporlerí varen fer que no poguessin viure ni veure el moment ni la seva companya ni les seves dues filles. 

L’oblit i el futur

És molt difícil oblidar i tancar ferides, assegura Guillem Mir. Per a ell, i molts altres en la mateixa situació, han estat molts anys de recerca, de portes tancades i d’esforços, que han passat una factura emocional a tots els que ho han viscut. 

Diu Mir que a tots els varen voler eliminar físicament i també de la història, i és per això que cal continuar cercant, investigant i difonent la història de tots aquells que, com el seu padrí, foren represaliats i assassinats pel franquisme. 

La por que van tenir la seva padrina, la seva mare i la seva tia d’explicar la història familiar ell no l’ha patida i ha volgut i pogut transmetre-la a la seva filla. I tot i que és ben conscient que per a ella no és fàcil d’entendre, creu que la seva obligació era fer-ho. El seu desig seria que aquesta i les altres històries passassin de generació en generació per tal que mai caiguin en l’oblit. 

Més enllà de la transmissió a la seva filla, fa ja alguns anys Guillem Mir, Arnau Alemany i Bartomeu Garau publicaren el llibre Les petjades dels oblidats: La repressió a Esporles (2016), un recopilatori de gairebé 160 biografies de dones i homes que, d’una manera o una altra, varen ser víctimes de la repressió franquista en aquest municipi de la Tramuntana.