“Vens? A on? A Son Caga Ramon!”. Quantes sortides com aquesta coneixes?

N'hi ha que ho fan sense tenir-ho previst. A altres, en canvi, els agrada estirar la llengua de l’interlocutor, a qui, amb les seves sortides, sorprenen de manera ben conscient i actuant amb premeditació. Feis la prova següent. Si a qualsevol persona li deis “Que vens amb mi?”, hi ha moltes de possibilitats que us demani “I a on?!”. Ara ja ho teniu a punt de pastora mia per rematar i contestar-li: “A Son Caga Ramon!”. I si reacciona amb una rialla fresca, encara podreu reblar el clau i afegir-hi: “Tu et menjaràs la merda i jo, el colom!”. D’aquestes contestes o sortides inesperades, que necessiten la interacció amb una altra persona, se’n diuen frases de retruc. En català, n’hi ha una mala fi. Tot seguit, te’n mostram algunes. N’hi ha que són ben conegudes, d’altres, per ventura, ja t’han fugit del cap, però aquí te les recordam.

“I què hem de fer?!”. “Vendre les cases i anar de lloguer!”. Aquesta és per ventura una de les sortides més conegudes de la seva espècie. A qui, davant una situació adversa, amolla amb resignació un “I què hem de fer?!”, sempre hi ha qui respon “Vendre les cases i anar de lloguer!”. Podria ser que l’origen d’aquesta expressió fos aquella creença antiga que qui té cases i propietats també té maldecaps derivats de la seva gestió. D’aquí, hi ha qui pugui pensar que “vendre les cases i anar de lloguer” signifiqui una vida més pobra, però també més lliure de preocupacions. Tot i que avui dia, a causa de l’augment desorbitat del preu dels lloguers a les Illes Balears, el significat d’aquesta frase de retruc –o de rebot, com també es diu– és qüestionable, els parlants la continuen utilitzant amb el sentit originari, és a dir, per manifestar resignació davant una situació desfavorable.

“Gracis!”. “Que pel cul te les passis!”. Com és sabut, els mallorquins a diferència de la resta dels catalanoparlants pronuncien “gracis” en lloc de “gràcies”. Bé, els felanitxers, que com ja sabeu són especials, també diuen gràcies i constitueixen una excepció a l’illa. Idò gracis rima amb passis. En la majoria de les frases de retruc, la pregunta sol rimar amb la contesta, i per això no us ha de sorprendre que en donar la “gracis” a qualcú, de manera irònica us contesti “que pel cul te les passis!”. Bé, en la major part de les vegades serà ironia la intenció de qui us ho digui, però també hi pot haver qui ho faci a manera de retret, per demostrar desacord.

“No passis ansi!”. “Que el cul no et torni ranci!”. Si els catalanoparlants mallorquins diuen gracis en lloc de gràcies, també diuen ansi en lloc d’ànsia. I aquesta pronúncia va molt bé per, si qualcú us diu “No passis ansi!”, contestar-li, amb una rialla, “que el cul no et torni ranci!”. Les expressions escatològiques, grolleres i barroeres són cosa habitual en les frases de retruc. Van des de la mítica contesta de “Son Caga Ramon” fins a allò que se sol dir als infants petits quan es queixen als pares i els diuen “tenc fred!”, i aquests els responen “idò estreny el culet”.

“Tenc gana!”. “Mossega’t una cama!”. Tot i que no són expressions que s’utilitzin de manera exclusiva per dirigir-se als nins, sí que és habitual que una sèrie de planys o queixes manifestades pels més petits de manera reiterada tinguin una resposta amb una frase de retruc. Una de les més conegudes per ventura és “Tenc gana! Mossega’t una cama!”, però n’hi ha d’altres. Arran d’un gemec en forma d’“Ai!”, es pot respondre “Ceba que no cura mai!”. I encara hi ha una altra versió per contestar a un “Ai!”. És “ceba que no fa tall!”. Heu de pensar que en el català de Mallorca, la doble ela final de tall es pronuncia com si fos una i. Per tant, “Ai” rima amb “tall”.

“Quina hora és?”. “L’hora de prendre pel qui no ha pres!”. Per massa grollera, no és recomanable fer aquesta contesta a un al·lot. Però per fer riure a un adult sí que és ben vàlida. Quan qualcú et demani “quina hora és?”, poc s’esperarà que li responguis que és “l’hora de prendre pel qui no ha pres”. Una altra de molt utilitzada fa unes dècades era aquella que es donava davant la insistència de qualcú que demana on era una determinada persona, i no li sabien donar una resposta, perquè senzillament desconeixien on era la persona en qüestió. La cosa solia anar així: “On és mumare?”. “Ves jo què sé on és ta mare! Dins sa pell deu esser, si no l’han escorxada!”.