La veritat a les portes

Un ca espera fermat al portal dels jutjats de l’Audiència Provincial de Palma, a la plaça del Mercat. En principi podem imaginar que espera l’amo o la madona, que deu ser a dins no sabem per quin motiu: com a lletrat? Com a magistrat? Com a acusat? Però també (tenim dret a pensar-ho, tractant-se d’un jutjat) pot estar esperant una sentència. Un veredicte.

No sabem com opera la presumpció d’innocència sobre els animals en general, ni sobre els cans en particular. Un ca és ronyós fins que no demostra el contrari? Se’l pressuposa amistós, o es dona per fet que tindrà la ràbia? Mossegarà abans de preguntar o intentarà obrir vies de diàleg movent la coa i aixecant-se dret? En aquest darrer pressupòsit, no hi ha problema si parlam d’un canet com el d’aquesta foto d’Isaac Buj. Però si el que s’aixeca damunt les potes del darrere és un canot de grans dimensions, d’aquests que quan estan drets són més alts que moltes persones, la cosa lògicament canvia i es posa més difícil. Quina conducta ha d’observar un gos per no fer-se sospitós davant de la justícia?

De tota manera no hauríem de precipitar-nos a treure conclusions. Podria ser que aquest ca, del qual, al cap i a la fi, no coneixem més que l’esquena i el clatell, estigui esperant per fer de testimoni en un judici. Els testimonis estan obligats a dir veritat sota jurament; si hi falten, incorren en un delicte. Un de greu. Aquesta és una de les paradoxes de la justícia, perquè, en canvi, els acusats poden dir mentides davant del tribunal. Siguem precisos: no és que hi estiguin autoritzats explícitament, però d’alguna manera, el legislador entén que una persona sobre la qual pesa una acusació pugui arribar a mentir al tribunal per escapolir-se’n. Per salvar-se. En canvi, prestar fals testimoni s’entén com un acte de desacatament i desobediència inacceptable. Bé: els cans en particular, i els animals en general, senzillament no tenen la capacitat de mentir. Alguns poden arribar a fingir, a despistar, a realitzar maniobres de distracció sobre les seves preses o sobre els seus depredadors. Però no menteixen: no de les maneres que ho feim els humans. Algú pot dir que això és per falta d’intel·ligència, però hauríem de preguntar-nos si no pot ser just al contrari: que el fet d’haver desenvolupat la capacitat de mentir respongui a alguna mancança de la nostra espècie. En qualsevol cas això no resol, de iure, una qüestió de fons: donar un os al ca, i que el ca l’accepti, s’ha de considerar com un suborn del testimoni? Una compra de lleialtats, com les que perpetren alguns polítics?

Els poderosos sovint són els més temorosos

En aquestes festes també se celebra el dia dels Innocents, o dels Sants Innocents, que recorda la matança d’infants a Judea ordenada per Herodes el Gran, temorós que no hagués nascut, com se li havia vaticinat, algú cridat a ser més poderós que no ell. Els poderosos sovint són els més temorosos, els més suspicaços, els més paranoics, els més covards. Els poderosos volen tenir controlats els dèbils, perquè els temen. Tenen por dels innocents, justament perquè desconeixen el poder i els seus protocols, les seves exigències, i això fa que de vegades es comportin de maneres impredictibles, no convenients per al poder i els seus interessos. En altres paraules, els innocents fan nosa, i les noses cal tenir-les vigilades. O, directament, suprimir-les.

El ca és a les portes del jutjat. El calendari és a les portes d’un nou any. El món, nosaltres, som a les portes de no se sap ben bé què: potser el desastre, potser la salvació. Potser la revelació. Som innocents i sospitosos al mateix temps, com un ca al portal d’uns jutjats, ronyosos i rabiosos i dissidents i il·legals i culpables mentre no demostrem el contrari. Els troians van deixar un cavall de fusta a les portes de Troia i només Cassandra es va adonar que era un parany, però quan ho va dir la van fer callar, se’n van riure d’ella i la van tractar de boja. Tal vegada la veritat es passeja nua entre nosaltres, o la tenim al davant, i no la sabem veure. Tal vegada la veiem però no ens agrada. Un ca es gira d’esquena i mira dins el lloc on els humans impartim justícia. Aquesta és la darrera imatge de l’any que ja acaba, i ara se’ns presenta al davant tot un altre any per aclarir què significa. Si és que significa res.