Les veritats de la sal

PalmaFa milers d’anys que els humans collim sal, i sens dubte aquesta continua sent una de les nostres activitats més importants. La sal s’associa amb el gust dels aliments i amb la curació de les ferides: quan cou, cura, i quan pica, madura. Tirar sal dins una ferida també és la imatge del dolor i del greuge. La sal de la Terra és tot allò que ens importa. La columna de sal en què es va convertir, segons el Gènesi, la indiscreta esposa de Lot –que perviu, dona sense nom, dins la història de les grans imatges humanes– es troba a Israel, al mont Sodoma, dins el desert de Judea, que és un parc natural que toca a la mar Morta. Aquesta cèlebre mar Morta és, de fet, un gran llac: com en una constant demostració del principi d’Arquimedes, l’alta salinitat de les seves aigües produeix l’efecte de flotació de qualsevol cos –o cosa– que s’hi submergeixi. Els banyistes riuen, gisquen, es fan selfies surant dins les aigües mortes de la mar Morta. “Mà morta, mà morta, que pica la porta”, diu la cançoneta infantil. Des de la vorera israeliana de la mar Morta es veu, a l’altra banda, la vorera jordana, més o manco com des de Mallorca es pot veure Cabrera. L’aigua té un tacte untuós, com si fos un brou o un oli, i efectivament no hi ha vida: ni fauna, ni flora, ni res. Veient el que veiem a Israel, a Palestina, al Líban, les metàfores són massa fàcils.

Els humans hem collit sal des de sempre: el cos la reclama, és un aliment bàsic. A la vegada, el seu excés o la seva manca pot acabar amb nosaltres. L’aigua de la mar es concentra i cristal·litza a les llacunes que solem anomenar salines. És en aquest temps, entre finals d’estiu i començaments de tardor, quan els saliners procedeixen a buidar les salines de la capa de salmorra que queda al damunt. Fet això, la sal s’ha de deixar assecar abans de començar-ne la collita. Les salines són hàbitats extremadament delicats i fràgils, d’un enorme valor ecològic i paisatgístic. Són sensibles, sí, al canvi climàtic, als abusos perpetrats per la mà humana. Collir sal és una artesania basada en l’evaporació de l’aigua de la mar, un fet gairebé alquímic. Antany era una feina que realitzaven els saliners, collint la sal de grapada en grapada, de cocó en cocó. Ara és una indústria que es pot fer amb màquines, i això permet collir-ne milers de tones, però no per això perd la seva arrel fonda.

La sal extreta –o posada al descobert, més aviat– i convenientment assecada, s’acaramulla en petites muntanyes com aquesta que veiem a la imatge. Són d’una blancor de neu, que resplendeix sota la llum d’aquest sol de tardor, o de quasi estiu, que fa en aquestes dates a Mallorca. Un sol de turista, com els que solien divertir-se al desert de Judea, a tocar d’un llac sobrecarregat de sal que tots coneixen com la mar Morta. Ara no s’hi divertiran pus, o almanco no durant molt de temps, perquè el govern d’Israel ha decidit obrir no un, sinó diversos fronts de guerra al seu voltant. Algú podria objectar, a aquest comentari, que pensar en el turisme en una situació com la de Palestina, Líban, l’Iran i Israel és certament frívol, i certament ho és. Però és el que fa algun dels nostres empresaris hotelers, que no tenen inconvenient a dir públicament que la guerra al Pròxim Orient els beneficia, perquè castiga destinacions competidores com Egipte.

Paradisos devastats

Són personatges que s’enriqueixen venent la mentida d’uns paradisos devastats. Davant d’això, les salines proclamen la veritat d’una sal blanca com els niguls, tan pura que és bona per menjar. Els curuculls de sal apuntant cap al cel blau són un recordatori elemental, diuen alguna cosa sobre el vincle que encara avui tenim amb la mar. Ens recorden que les mars mortes no són tan sols aquelles que tenen un excés de sal, sinó sobretot un excés de morts que hi suren, i d’aus rapinyaires que els sobrevolen. Quan per fi siguem lliures dels nostres crims, quan els joves del futur ja no tinguin memòria de l’avarícia, la usura i la violència dels seus antecessors, aleshores encara hi haurà saliners que aniran collint sal de grapada en grapada, de cocó en cocó.