La vertadera història de la conquesta de Mallorca

PalmaSom a Tarragona, a final de novembre del 1228. El mercader Pere Martell ha organitzat un sopar, per al qual vertaderament no ha escatimat ni en menjars, ni en begudes, ni en vaixella per als seus il·lustres hostes: ni més ni manco que el jove rei Jaume, aleshores de vint anys, i els principals barons del regne, entre els quals hi ha Nunó Sanç, senyor del Rosselló, oncle del monarca, i els poderosos Guillem i Ramon de Montcada. A les postres, que diríem ara, Martell els parla de la Mallorca encara islàmica, que ell ha conegut en persona. I en acabar de sopar ja tots tenien decidit anar-se’n a prendre Mallorca, com qui se’n va a prendre unes copes.

Així narra el mateix Jaume I l’origen de la conquesta de Mallorca, de la qual aquest dimarts, 10 de setembre, es compleixen 795 anys del desembarcament de les tropes cristianes a Santa Ponça. Com a començament d’una rondalla, esplèndid. Com a relació històrica, no tant: la decisió de conquerir Mallorca ja s’havia pres, com consta en un document d’un mes abans d’aquell sopar tan famós. De fet, la conquesta de Mallorca no fou ni tan cavalleresca, ni tan heroica com ens han volgut fer creure les cròniques, començant pel Llibre dels fets del mateix monarca. I el seu objectiu principal fou, de bon principi al final, omplir-se les butxaques amb el botí robat als mallorquins. Tractam de refer el que degué ser la vertadera història, seguint la biografia del Conqueridor de Stefano Maria Cingolani i el volum d’Agnès i Robert Vinas dedicat a aquest episodi.

En aquell temps, el poder dels almohades sobre al-Àndalus es desfeia i la Mallorca islàmica quedava abandonada a la seva sort i devorada per les lluites intestines. El seu darrer governant, Abu Yahya, era manifestament impopular i actuava de manera injusta i arbitrària. Per part seva, el rei Jaume sortia d’una minoria d’edat humiliant, en la qual els nobles se li havien revoltat, i necessitava unir-los en un objectiu comú, i si tots en treien tallada, molt millor. L’expedició a Peníscola havia estat un fracàs –es veu que no era tan gran guerrer com ens han dit–, amb la qual cosa les Balears passaren a ser el següent objectiu.

No és completament necessari un motiu per a una invasió –ho hem vist en els nostres dies–, però habitualment sí que es fa servir alguna excusa, encara que sigui per quedar bé. En aquest cas, fou la pirateria illenca. Mirau si és original que ja l’havien fet servir els romans, catorze segles abans. De fet, l’amenaça dels pirates va continuar existint, com bé sabem els illencs, fins al segle XIX. Un incident en principi insignificant va fer vessar el tassó: els mallorquins varen capturar una nau catalana i, en exigir, Jaume I, la seva devolució, Abu Yahya va cometre l’estupidesa de respondre-li amb menyspreu.

La col·laboració dels traïdors

Quin era el vertader objectiu d’aquella campanya quedava meridianament clar quan, a les Corts de Barcelona del mateix 1228, el rei estipulava per escrit el repartiment del futur botí, segons el que cadascú hi hagués aportat. És a dir: es repartien la pell de l’os abans d’haver-lo caçat, cosa que també ens dona una idea que, molt difícil, no ho devien trobar. De com de poc se’n refiaven els uns dels altres són bones proves l’advertència de Jaume I que no l’enganassin amb el nombre d’homes allistats, i el jurament que va fer prestar a tots els nobles que serien a Salou, llests per embarcar-se.

La flota, d’uns 150 vaixells, va salpar el 5 de setembre del 1229 i es va trobar amb una forta tempesta, per la qual cosa el jove rei –ho conta ell mateix– es va adreçar a Déu, dient-li que era Ell qui tenia més a perdre, ja que l’objectiu del viatge era destruir els infidels. Del botí no li va comentar res. Les condicions climatològiques obligaren a canviar el port de desembarcament previst, Pollença, per Santa Ponça.

Molt poc després d’arribar-hi ja s’hi va presentar un dels dissidents mallorquins, el mític Alí de la Palomera. Aquí no manca el detall rondallaire, ja que la mare d’Alí hauria profetitzat que Jaume I venceria en aquella campanya. Així que el que ell feia era, així de clar, passar-se al bàndol guanyador. Més tard, un tal Ben Abbed s’oferí a proporcionar subministraments als invasors, i així ho va fer. I una part dels enemics d’Abu Yahya –afegeix l’historiador Ernest Belenguer– quedaren a ca seva a esperar els esdeveniments, amb aquesta tradició tan mallorquina de posar-se darrere la roca. La conquesta es va veure facilitada gràcies a aquests personatges, que, després de tot, eren traïdors, encara que tinguessin motius per ser-ho.

L’avanç dels invasors no podem dir que fos un prodigi d’estratègia. La desorganització era tan manifesta que, almenys en un primer moment, no pensaren a posar guaites de nit, amb la qual cosa aquella campanya podia haver finalitzat només començar-la. La descoordinació en la batalla de Portopí fou espectacular: “Cada cos de l’exèrcit anava a la seva”, comenta Cingolani, “com si no hi hagués unitat de propòsit”: Jaume I va quedar pràcticament sol, mentre el gros de les forces no se sabia ni on era, ni què feia. La victòria, inexplicablement, fou dels cristians, però Guillem i Ramon de Montcada trobaren la mort en el combat.

El funeral dels Montcada, amb els plors corresponents del Conqueridor, és un dels episodis mítics de la conquesta. Però s’ha de matisar. Jaume I –i ho conta ell mateix– no frisava gaire de retre homenatge als seus cadàvers, perquè primer es va aturar a menjar. Bé, això pot ser comprensible en una intensa campanya. Després, va ordenar que ningú els fes dol, amb l’excusa que això desmoralitzaria la tropa. Però cal demanar-nos si les seves llàgrimes no eren de cocodril, perquè els Montcada, poc temps abans, havien combatut amb les armes contra el jove monarca. Potser no ho lamentava tant, haver perdut uns senyors tan poderosos que desafiaven la seva autoritat.

Ciutat de Mallorca era a la vista de l’exèrcit cristià, i aquí fou on Jaume I encunyà la seva famosa frase: “La plus bella villa que anc haguéssem vista, ni jo ni aquells qui ab nos eren”, que certament sona a eslògan publicitari, així que pot ser que, efectivament, fos el nostre primer turista, com ha dit aquests dies el batle de Calvià. En el setge de Palma, que es perllongà tres mesos i mig, tornà a imperar el caos: la ciutat no fou envoltada completament per l’exèrcit invasor, i cada grup de soldats actuava a la seva, per pròpia iniciativa, o més aviat del baró que els comandava.

El repartiment del botí

Abu Yahya va voler negociar la pau amb els invasors, amb tres intents successius que semblen més aviat un regateig que una altra cosa. El primer és un vertader episodi surrealista: des de la ciutat assetjada es demanà un representant del rei; Nunó Sanç acudí a la ciutat a parlamentar i, quan li demanaren què volia, lògicament ell va respondre que no volia res, que eren ells que l’havien fet cridar. El segon missatger, un cristià convertit a l’Islam, oferí als invasors pagar totes les despeses de l’expedició a canvi que s’embarcassin de tornada cap a Catalunya. Per descomptat, la resposta va ser negativa.

La tercera oferta fou molt més temptadora. Abu Yahya prometia una compensació econòmica per cada home, dona i infant de Madina Mayurqa, a canvi que els cristians aportassin els seus vaixells per dur-los fins al Nord d’Àfrica. És a dir: evacuaven la ciutat pagant i la lliuraven a Jaume I. Al rei, aquell tracte ja li anava bé. De fet, nou anys més tard n’acceptaria un de semblant per a la rendició de la ciutat de València.

Però no era Jaume I qui comandava. Els nobles i els bisbes, de manera pràcticament unànime, hi expressaren la seva oposició. Era molt més heroic, sembla, prendre la ciutat a sang i foc, venjar la mort dels Montcada i, ja que hi eren, aconseguir el botí promès, no fos cosa que se l’enduguessin els fugitius. A més, aquests podien tornar i reconquerir el territori perdut, cosa que, si se’ls matava o esclavitzava, no passaria.

El 31 de desembre del 1229, com és sabut, va caure Madina Mayurqa en mans dels cristians, aparició inclosa de Sant Jordi, que, segons el Llibre dels fets, hauria estat el primer a entrar-hi, vestit de blanc. Aquí és quan Jaume I fa servir la seva famosa expressió “Vergonya, cavallers!”, en veure que alguns dels guerrers s’ho rumiaven dues vegades, abans d’enfrontar-se als sarraïns.

Per descomptat, el primer en què pensaren bisbes, barons i pràcticament tothom, en ser presa la ciutat, fou en el botí. Els supervivents i els seus béns es varen vendre en pública subhasta, que s’allargà des de Carnestoltes fins a Pasqua –una eternitat–, mentre el monarca s’impacientava, pensant que el que s’havia de fer era completar la conquesta. Els que no quedaren contents amb el repartiment començaren a assaltar les cases que s’havien adjudicat als grans senyors, fins al punt que el rei va amenaçar de penjar els primers que trobàs, com a escarment. I, en haver aconseguit el botí, la major part dels beneficiats se’n tornaren a casa. Aquesta fou la –no gaire– gloriosa conquesta de Mallorca.