Què veu una artista quan mira imatges científiques?
L'obra 'El jardí de les delícies' és el resultat d'una residència artística a l'Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona)
La ciència sempre ha inspirat l’art. A Salvador Dalí li interessava especialment, perquè es tracta d’un procés que fa visible l’invisible, un mecanisme intel·lectual que assoleix algun tipus de revelació. Hi ha una fotografia del 1927 on el pintor, amb només 23 anys, apareix amb la revista Science and Invention a les mans al costat de Federico García Lorca i altres escriptors. Des d’aleshores, l’interès de Dalí per la ciència no només no va disminuir, sinó que va anar creixent amb el temps, tal com demostra la presència de revistes científiques i llibres de física, matemàtiques i biologia a la seva biblioteca. Més endavant, la bomba atòmica el va arribar a obsessionar. I els últims anys de vida, com que li costava molt llegir, feia que li llegissin, entre altres coses, la revista Scientific American. Quan va morir, a la seva tauleta de nit hi havia el meravellós i inspirador What is life?, del físic Erwin Schrödinger, reeditat en castellà per l’editorial Tusquets el 2015 amb el títol ¿Qué es la vida?.
Tot aquest interès es reflecteix en obres com La persistència de la memòria (1931), en què uns rellotges es deformen tal com ho fa el temps en la teoria de la relativitat, o Leda atòmica (1949), en la qual els elements del quadre no s’arriben a tocar, tal com no es toquen els nuclis atòmics embolcallats d’electrons amb una càrrega negativa que dona lloc a una força de repulsió.
Aquesta tradició artística d’inspiració científica l’han seguit altres artistes catalans, entre els quals destaca Eugènia Balcells. Pionera de l’art audiovisual a Catalunya, Balcells és autora de la instal·lació Freqüències, que s’inspira en les franges de llum que són característiques de cada element químic i a les quals fa dansar en una metàfora de la creació. A la instal·lació Univers, proposa un viatge visual i sonor als confins de l’univers, i al mural Homenatge als elements, fa una síntesi que cristal·litza de manera poètica i visual una de les grans revelacions de la ciència moderna: la llum és la veu de la matèria. Com que cada element emet uns colors de llum únics, és una manera de dir que gràcies a la llum podem saber de què estan fetes les estrelles que cremen a bilions de quilòmetres. Aquest mural, que reprodueix la taula periòdica per situar a cada casella les franges de color emeses per cada element, es pot veure a la biblioteca de la Facultat de Física i Química de la Universitat de Barcelona i al Centre d’Investigació i Desenvolupament del CSIC, també a Barcelona.
Un jardí de les delícies profètic
Una altra artista que s’inspira en la ciència és Anna Rierola. El 2019 va instal·lar una obra permanent a la façana del Centre Mediterrani d’Investigacions Marines i Ambientals (CMIMA) del CSIC a Barcelona que consisteix en un mural de 60 metres construït a partir d’imatges de microorganismes del fitoplàncton marí obtingudes amb un microscopi electrònic. Des de fa unes setmanes i fins al 30 de juny, es pot veure una altra obra de l’artista al Recinte Modernista de Sant Pau. En aquest cas, l’obra és el resultat d’una residència artística d’un any a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona), un centre que el 2017 va posar en marxa un programa d’artistes residents per fomentar les relacions entre art i ciència.
La nova obra de Rierola es titula El jardí de les delícies i està inspirada en l’obra homònima del pintor Hieronymus Bosch, el Bosch. A partir d’imatges de microscopi de diversos organismes, Rierola ha construït un jardí particular ple de formes de papallones i nenúfars que en realitat són òrgans i teixits. Tal com explica ella mateixa, aquest espai “ens convida a submergir-nos en la vida i a fer-nos preguntes bàsiques sobre la biologia”. L’obra és un mural retroil·luminat de 5,5 metres d’ample i 4,3 d’alt que “captura la vida com a interacció simfònica entre elements i com a procés dinàmic i no lineal de creació i d’innovació”, explica.
Tot i que es va concebre abans de la pandèmia, en un racó d’aquest esclat de vida que se sosté gràcies a un equilibri delicadíssim hi apareix una esfera amb punxes: un coronavirus. “Volia introduir un símbol de la fragilitat i hi vaig posar un coronavirus”, diu Rierola. “Però no és bruixeria!”, assegura.