Veure el món com un miracle

PalmaFa molta estona que entenc el quefer filosòfic com una manera de viure, més que no com un discurs teòric o un sistema de pensament. La història de la filosofia és una constel·lació de pensaments que em serveix per mirar el present amb ulls nous. Llegir i escriure filosofia esdevé una manera d’habitar el món, una manera molt particular de mirar-lo. Hi ha un llibre de Pierre Hadot, La filosofia com a manera de viure (que ara, per cert, podem llegir en català), que voldria vindicar avui. Es tracta d’un recull de converses que té la bellesa de les coses senzilles i la genialitat dels pensaments que s’han caminat tota una vida. Hadot ens diu que prova de ser “el vincle dels temps”, aquell qui sap fer que el passat, mort si no li dedicam una mirada atenta, ens ompli de possibles l’avenir. Ens regala una manera d’entendre la filosofia a prop de la vida i dels filòsofs que han fet de l’existència un art.

En concret, Pierre Hadot proposa un retorn a la filosofia grega per repensar la manera de viure en el present. Nietzsche, Montaigne, Heidegger, Foucault... la cadena dels retorns a Grècia és llarga i creua la història d’Occident fins a arribar al segle XX. Nietzsche, a les planes d’Humà, massa humà, va escriure que els grecs fan pensar la modernitat. Foucault, seguint l’estela nietzschiana, dedicà els darrers anys de la seva vida a cercar entre els grecs una vida altra, una alteritat que ens permeti escapar del present o teixir-lo de maneres noves.

Entendre la filosofia com una manera de viure va començar amb Sòcrates, el primer, l’origen mític on ens emmirallam, de vegades per trencar el reflex, de vegades per venerar-lo. Va ser filòsof en passejar amb els seus amics, en menjar i beure amb ells, en prendre la cicuta que li posà el punt final. No són les càtedres, és la vida quotidiana la que ens regala la possibilitat de filosofar. De la mateixa manera que no és la doctrina de Sòcrates allò que preval a través dels segles; mai sabrem del cert què va defensar, no va deixar res per escrit. Tot el que tenim és l’afirmació del no saber i, per tant, la condició volguda d’amant de la saviesa, un anhel que sempre llueix a l’horitzó, més enllà d’on arriba la vista. Allò que ha dibuixat el mite de Sòcrates són la seva vida i la seva mort, consagrades per complet als altres, a fer-los tenir cura de si, a fer-los millors. Hadot ens diu que Sòcrates fou el filòsof per excel·lència en la mesura en què va transfigurar la vida quotidiana, amb el gest simple de prendre consciència del seu valor infinit.

Seguint les petjades d’aquest filosofar entès com a manera de viure, Pierre Hadot ens porta fins al pensament de Bergson, qui defensa que la filosofia no és un discurs, és una actitud, una manera de veure el món, de mirar ingènuament dins i al voltant d’un mateix. Així doncs, Bergson defineix la filosofia com una transformació de la percepció. I transformar la mirada requereix un esforç immens, perquè hem de saber desfer-nos dels hàbits que tenim quan miram les coses. Mirar ingènuament significa desprendre’s d’allò habitual, convencional, construït. Aquesta mirada despullada ens permet veure un món fent-se, ens permet astorar-nos.

Una altra aturada obligada en aquesta història-de-la-filosofia-com-a-manera-de-viure és el pensament de Heidegger, tan opac de vegades, tan difícil de gaudir. Heidegger mostra l’escissió entre un viure quotidià, banal, i un viure autèntic, que seria un estat en què som conscients de l’existència, conscients de ser éssers per a la mort i, per tant, coneixedors de la finitud de la pròpia vida. En aquest punt, l’existència pren un altre aspecte, que pot ser angoixant no només per la certesa de la mort, sinó pel fet d’existir. Podríem dir, seguint aquest fil, que filosofar és habitar l’existència d’una manera autèntica. Tenir instants d’una puixança lúcida, que crea un sentit nou.

La gran pregunta

Què és la filosofia? La pregunta és excessiva, una vida sencera no basta per aprendre a contestar. Pierre Hadot, quan li arriba la vellesa, sembla dir-nos que la filosofia consisteix a reaprendre a veure el món, desfer el vel de costum que cobreix les nostres experiències, tornar estranyes les coses. L’admiració davant d’una existència que és sempre inexplicable. L’astorament davant del fet que el món sigui, aquesta experiència que, segons Wittgenstein, és l’experiència per excel·lència: veure el món com un miracle. Si desapareix la filosofia, no serà la fi del món, però el color verd, l’amor, les flors, el patiment dels altres, la immensitat del cel, deixaran d’astorar-nos. I ni tan sols ho sabrem.