Veure un pi devora la teva finestra s’ha convertit en un signe de perill

PalmaMiquel Oliver, responsable de l’empresa de treballs forestals que du el seu nom, acaba de fer net un pinar a la serra de Tramuntana i explica que la vegetació passava fins a tres metres per damunt del seu tractor, un dels grans, de més de tres metres i mig d’alçària. “Imagina’t el que hi havia”, comenta “així i tot, ha vingut una persona a queixar-se, del xalet del costat, perquè estàvem fent net el pinar, i jo li he dit que el que ha de fer és donar gràcies a Déu que el veí ens ha contractat perquè t’haurà salvat el xalet si hi ha un incendi”, assegura. Oliver coneix profundament la Serra, ja que la treballa tant com a pagès com amb la seva empresa de gestió forestal i no entén aquestes queixes perquè “la realitat és que la Serra està abandonada i hem de començar a entendre que si hi ha un pinar, ha d’estar net, i més si és devora les urbanitzacions. Quan veuen un incendi per la tele tothom plora, però quan fas net molta gent no ho vol entendre”, explica preocupat.

Que hi ha molt de perill a la Serra és evident. Un clima cada vegada més sec, afegit a les importants acumulacions de vegetació a la muntanya derivades de l’abandonament de l’explotació dels recursos del bosc, ha provocat un creixement de la vegetació i ha convertit la Serra en un polvorí. I a això s’hi ha d’afegir el tema de les cases, que Oliver explica amb contundència: “A Mallorca tenim xalets enmig de tot aquest desgavell forestal. L’excés de vegetació els arriba a les finestres i si s’incendia, ja hi pot haver Ibanat i el que vulguis, que no poden fer miracles. Hi hauria d’haver una manera que les coses no estiguessin així”.

L’opinió de Joan Santana, cap del Servei de Gestió Forestal de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural, és que “cada vegada que feim un vol de vigilància veus totes aquestes cases incrustades dins els pinars i penses: mare meva, si passa alguna cosa, no saps com ho hauràs de fer per treure’ls d’allà”. També hi apunta el canvi de propietat que s’està produint a la zona amb persones que venen del nord d’Europa, ja que “hi ha un canvi cultural, perquè a Escandinàvia o a Suïssa no tenen aquesta cultura del risc que tenim la gent de la Mediterrània, compren, s’instal·len i els interessa tenir el pinar a tocar de la finestra a ca seva, i això és un perill brutal”. Per això recalca la importància de transmetre la cultura del risc, cosa que implica els ajuntaments i els propietaris. Perquè, així com explica Santana, a les Balears disposam d’un dels operatius més ben formats d’Espanya i amb els mitjans adequats, “però hem arribat al límit en aquest apartat, ara la passa següent és la prevenció, reduir combustible vegetal i tenir una estructura de paisatge protegida, que sigui resistent”. I en aquest camp hi ha molt per recórrer.

Implicar els propietaris

L’Administració fa plans per detectar les superfícies estratègiques que interessa vigilar especialment, és a dir, aquelles que seran clau per evitar que un incendi es descontroli, i es fan faixes per fragmentar el territori. Però al final, el Govern pot fer amb els seus mitjans un màxim de 140 hectàrees anuals, i això és poc davant una superfície forestal total de 223.000 ha, de les quals el 93% està en mans privades; per tant, la col·laboració dels propietaris de la Serra és imprescindible.

Les xerrades que s’organitzen als municipis de la Serra amb la col·laboració dels ajuntaments no basten. També s’han articulat línies d’ajuts per a la prevenció d’incendis forestals (PIFO). Les del 2019, dotades amb 1,7 milions d’euros per a feines forestals i per facilitar els tràmits burocràtics, varen tenir una bona resposta i, per això, fa pocs dies se n’ha tret una nova convocatòria. Santana considera que això demostra que els propietaris estan implicats i que el suport econòmic és imprescindible: “Si no ajudes amb doblers és molt difícil fer una bona gestió forestal i, si s’abandona, deixen d’existir professionals i empreses. Al final a les empreses els surt més a compte arreglar jardins a Son Vida o als hotels que no a la Serra”.

El director insular de la Serra de Tramuntana, Antoni Solivellas, que ha estat 12 anys batle d’Escorca, assegura que tots els propietaris estimen les finques i els agradaria mantenir-les en millors condicions del que poden, però afegeix que “hi ha propietats amb moltes quarterades, que acumulen els efectes de les tempestes, amb arbres tomats pertot, a zones inaccessibles per a la maquinària i la feina s’hi ha de fer a mà. Són actuacions cares i especialitzades i, a més, cada vegada hi ha manco gent que ho sàpiga fer”. Creu que els propietaris, en general, estan implicats, però han de superar molts d’obstacles i afirma que “hem d’aconseguir canviar la situació amb un suport total de les administracions cap a les persones que vulguin millorar les terres, i posar-los una estora vermella”.

Trobar rendiment i llevar paperassa

Més enllà dels ajuts i de la conscienciació, també és imprescindible fer rendible la gestió dels boscos, perquè ara mateix no ho és. “Fa 40 anys amb un be pagaves dos jornals i ara no en pagues ni mig. Jo aguant perquè m’agrada”, explica Miquel Oliver, per a qui “tenim un problema, que els mallorquins no sabem vendre el nostre producte. L’oli de la Serra hauria de tenir un preu i hauria de ser bo. Si tu fas un oli bo t’hauries de poder defensar bé. I, a més, si el producte donàs beneficis, també hi hauria més gent que faria feina. No com ara, que ens costa molta de pena trobar gent”. En aquesta línia es treballa amb el distintiu Serra de Tramuntana, que reconeix la qualitat dels productes locals i n’incentiva el consum.

També es reclama facilitar la normativa. El responsable forestal Joan Santana reconeix que de vegades no se subvencionen determinades actuacions perquè les finques no reuneixen la llista de requisits que es reclamen des d’Europa. En aquest sentit, Oliver posa com a exemple moltes finques grans que amb un grup de someres podrien mantenir la zona neta. Ara només poden tenir cinc animals per la normativa ramadera: “Hi ha llocs on és impossible accedir amb màquines i a partir de cinc animals burocràticament es complica molt i la gent no s’hi vol ficar”. Solivellas recalca la importància d’aclarir normatives perquè dins zona rústica és impossible obligar els veïns a mantenir netes les seves finques i creu que “s’ha de simplificar la tramitació”.

I no es pot oblidar una qüestió espinosa en una zona reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat, el turisme. El director insular de la Serra de Tramuntana defensa la possibilitat de combinar els usos turístics amb els agrícoles. “Recollir olives o criar animals a la Serra és molt més complicat i car que al Pla. I un olivar net i cuidat és un tallafoc extraordinari. Avui dia una finca en funcionament ha de poder vendre una experiència turística enriquidora, al mateix temps que permeti donar un incentiu econòmic”. Per a Solivellas, hi ha els controls suficients per evitar abusos: “Les infraccions han de sortir cares i s’ha de vigilar bé, però no hem d’obstaculitzar els que ho volen fer bé per por”.

En tot cas, amb un milió d’habitants i més d’un milió de població flotant cada mes acabam d’entrar en l’època que Santana qualifica de “bomba de rellotgeria, en què l’extinció és la resposta, però la solució és la prevenció”.